Vés al contingut principal

Independències


Generalment definim la nostra personalitat en funció de la capacitat que tenim de diferenciar-nos dels altres, som el que som quan sabem posar límits entre nosaltres i els ambients adversos que ens sotgen des de les penombres de la realitat que ens envolta. Només arriben a ser independents quan som capaços de mantenir una distància prudent, emocional i física, amb les persones del nostre entorn, evidentment sense arribar a aïllar-nos.
Però no ens podem deslligar mai del tot, la nostra independència personal sempre serà relativa. Ens lliguen convencionalismes, restriccions morals i afectives. No vivim en un paradís terrenal i, si volem menjar, hem de pagar les pomes a la caixera del supermercat. Hem d’acatar les lleis que la societat ens imposa i també les de la natura: hem de pagar impostos, lloguers i vés a saber quantes coses més, i no podem fer ni un saltiró sense sentir tot el pes de la llei de la gravetat.
Naixem amb un codi genètic incorporat, que ens fa més alts o més baixos que els altres i més acceptables en aparença o menys. Creixem i ens eduquem en un entorn social que ens marca de per vida i parlem la llengua dels nostres pares, dels nostres amics i, amb una mica de sort, també la llengua del conductor de l’autobús o de la dependenta de la botiga de la cantonada. Però nosaltres ens mantenim independents, anem per la vida aixecant el dit i dient: «Ep, que jo sóc diferent!».
Tot sovint se’ns jutja per la nostra capacitat de reeixir, de prosperar, se’ns qualifica per la manera que anem vestits, per l’originalitat de les nostres opinions i la persistència de les nostres accions. Paradoxalment, se’ns valora moltes vegades més per la dependència que per la nostra independència. Probablement per començar a ser independents hauríem de deixar d’estar tant pendents del nostre entorn. Tal com deia el mestre Woody Allen: «sóc  prou lleig i baixet com per triomfar per mi mateix».

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Vidrà

És com una mena de principat secret, un territori perdut en la muntanya, allà on tots els mòbils perden la cobertura. En els mapes amb prou feines hi figura, però se sap que pertany a la comarca d’Osona des de l’any 1989 i a la província de Girona des de 1833. És un dels municipis que conformen la subcomarca del Bisaura, el seu bisbe és el que regeix la diòcesi de Vic, els seus telèfons comencen amb el 93 barceloní i quan els vidranesos presenten la declaració de renda han d’anar fins a la remota ciutat de l’AVE i les flors. Vidrà és un racó de món, folrat d’arbres caducifolis que tenyeixen de colors insospitats el paisatge. Només la remor dels ocells trenca l’harmonia del silenci. Els seus habitants es dediquen a la cria de bestiar i al cultiu de fusta blanca. Alguns d’ells es passegen per les feixes amb botes de goma i una galleda a la mà, a la recerca de misteris micològics que s’amaguen vora les pedres cobertes de molsa. Les grans masies pengen de les muntanyes com els guarniments…

La pàtria de Messi

Quina sort que hem tingut, en aquesta època nostra, de tenir el bàlsam fulgurant del futbol per amansir i per atiar les forces ocultes que mouen el nostre país. Quina sort que hem tingut, m’exclamo de nou, de tenir aquest noi d’accent argentí, poc llegit i una mica sorrut, però que fa els gols necessaris i en el moment precís com per aixecar la brama dels nostres i ensorrar la dels adversaris. Potser res seria el mateix sense ell. El periodisme s’esllanguiria en un marasme de decrepitud i la política seria encara més salvatge i canibalesca. En els bars l’alcoholisme no tindria excusa i les botigues de petards no farien calaix ni per la revetlla de Sant Joan. Les columnes torçades dels banquers s’inclinarien definitivament cap al color de les pèrdues i no hi hauria esma per redreçar-les amb els fons públics amb els quals contribuïm tots. Tot se’ns faria més agre, fins i tot la dolçor de les postres dels menús de diari i els petons dels amants en les cantonades obscures. Un silenci hivern…

La Pelosa

Jules Renard deia que una serp és la deumilionèsima part d’un quart del meridià terrestre. Una cala del cap de Creus potser és una mica més, però, tot i així, La Pelosa no es distingeix per la seva grandària. Està situada entre el nas llarguerut de cap Norfeu i la badia goluda de Montjoi, entre la blancor una mica tibada de Cadaqués i el rogenc crepuscular de Roses, entre l’abundància de la Roma empordanesa i l’austeritat de la Grècia antiga, representada per les roques que es deixen llepar per les onades i que semblen les mateixes que contemplen l’Egeu o el mar de Sicília. La Pelosa és una platjola de sorra cendrosa on hi ha un restaurant de diumenges, que serveixen arrossos als forasters, i una caseta del comú de pescadors de Roses tancada a pany i clau. Una colla d’eucaliptus, també forans, abasteixen d’ombres els que busquen el seu recer. La tramuntana, quan bufa, hi bufa de veritat i tot en la natura abaixa l’esquena en senyal de natural submissió. Pel camí de ronda s’hi poden fl…

ORACIÓ A FIGUERES

Remor d’ànimes a la rambla, el cel s’esmuny entre els plataners que riuen, llampecs de nit il·luminen les façanes atònites i els rostres giren com una baldufa boja. Figueres fa olor de vi dolç i de coca de pa amb sucre i es commou amb un vent remot que blega els xiprers en la plana i arrissa els sembrats que esperen, la primera llum de l’alba en el golf de Roses. Res és orb en la plana empordanesa i res no té destorb en el pas dels dies. Figueres és un submarí daurat que aixeca el periscopi entre camps de cebes tendres. Braços en creu, els figuerencs es desvetllen, sota un cel que clama per una pluja que no arriba o que arriba massa, un temps que asseca els cors o que inunda les places. Avui, que és dia de festa, Figueres, puja a les golfes i rebusca entre els malendreços, els vells records i les antigues certeses, aquells colors exactes ara coberts de pols. Figueres, no miris cap aquell castell inútil, escolta la veu dels fills díscols i no posis tots els ous en el mateix cistell. Fi…