Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2013

LA PLANA DEL GIRONÈS (1)

El nostre país és més aviat tortuós i recargolat, les muntanyes s’alcen impetuoses, ensenyant les vergonyes en forma d’abundants roquissars, el mar generalment xoca contra la costa sense trobar l’amorosiment de la platja, els rius baixen embravits o secs, els boscos semblen matolls, els matolls semblen boscos i les urbanitzacions s’escampen pel país com taques d’un melanoma. És per això que sempre ens sobta trobar racons on tot queda relativament encalmat. És el cas de la plana que s’estén, més enllà del turó de Palau Sacosta, al límit septentrional del terme de Girona, en un triangle, entre Aiguaviva i Quart, que s’obre cap a la Selva. Són camins gratats en la terra roja, arbredes rodejades de camps i camps rodejats d’arbredes. Les Gavarres flanquegen el paisatge, Rocacorba fa de guaita i el Montseny, empolsimat de neu, assenyala el camí cap al sud. En aquest temps –entre les glaçades de febrer i març– dels camps ja broten puntes verdes i un silenci que s’apodera completament del terros…

La saviesa

La saviesa és un ideal, una utopia, és un estadi del coneixement on mai s’acaba d’arribar totalment. Anomenem «savis» als que, per comparació, atribuïm més coneixements dels que tenim nosaltres, però els realment savis són els que no tenen les nostres necessitats, els que no han d’explicar-se mentides constantment, els que ni tan sols tenen necessitat de tenir sort i d’aquests n’hi ha pocs, molt pocs. El senyor de Montaigne, que segons aquesta darrera definició tampoc seria exactament un savi, deia que «Només podem ser savis amb la nostra saviesa». Aquí la cosa ja queda més acotada, més abastable, però Montaigne ens deixa la responsabilitat completa d’inventar-nos la nostra pròpia saviesa, una saviesa que no descansa en el fons dels llibres, sinó en el fons de nosaltres mateixos, un pou que, per a alguns, és encara més insondable i profund. Els antics grecs distingien la saviesa teòrica de la pràctica i des d’aleshores la segona ha tingut més bona premsa que la primera, la saviesa «cont…

El compromís

La «raó», o sigui: la «veritat», però en un grau superior, és com un gran pop que estén els seus tentacles en direccions diverses. En un moment o altre, tots ens sentim atrapats per les seves llefiscoses ventoses, o, el que és pitjor, ens atrapa i no ho notem. La raó ens abraça i ens ofega amb la coartada de servir a interessos més alts, molt més alts que les nostres veritats íntimes, pastades amb el fang de l’experiència personal. El nostre món està farcit de causes justes que exigeixen de nosaltres un compromís absolut, causes que no sempre podem abraçar sense deixar de banda les nostres opinions, el nostre pensament. Vivim en una època on  intel·lectuals –i no tan intel·lectuals– s’exhibeixen impúdicament en les tertúlies als mitjans de comunicació, deixant anar mitges veritats i algunes mentides, sacrificades en l’altar de causes més altes; i els polítics, al davant o al darrere, fan el mateix. Un filòsof francès modern, André Comte-Sponville, deia que «La bona fe és més important q…

FEBRER A L’ALBERA

És una llarga silueta retallada capriciosament en la llum glauca d’un matí de febrer. Entre queixals de granit i de pissarra, tacats de verds i ocres, unes vaques calmoses pasturen rodejades de matolls, mentre el Pirineu, cansat, intenta allargar el braç fins a la Mediterrània, la gran mare d’on neixen tots els mites, totes les llegendes i tots els records. Una carretera sinuosa puja d’Espolla fins al coll de Banyuls i després baixa fins a la Marenda, entre vinyes de raïm dolç, mimoses que esclaten en un groc intensíssim i plàtans de gepa centenària; allà una franja de platges sembrades de còdols, delimita definitivament la frontera entre la terra i el mar, l’única frontera física possible en un país marcat pel mateix paisatge, per la mateixa cultura i pels mateixos noms gravats en les làpides dels cementiris. L’Albera és terra de pas, de traginers i contrabandistes, d’exilis i migracions, una terra on la història –des del primer capítol– s’ha escrit a peu d’obra, amb sang, suor i llàgr…

Moralitats

En aquest present sense esperança, necessitem més que mai anar per la vida carregats de raons. Històricament parlant, les religions ens han volgut  imposar les seves, que no per ser seves són dolentes, el que passa és que ens han coaccionat a través de la por o, el que ve a ser el mateix, ens han comprat a través de l’esperança. La por en una vida eterna a l’infern, o l’esperança en una vida millor al cel. La nostra moral ha de prescindir de tot això, hem de fer el que hem de fer perquè ho creiem just. La moral no necessita l’esperança, no som ases que només avancem darrere d’una pastanaga lligada en un pal. La moral és exactament el contrari del conformisme i del totalitarisme, la moral no pot conviure amb un estat de falta de llibertat. Les regles morals són les lleis que ens imposem nosaltres mateixos i només des d’aquest punt de vista arribem a ser lliures, sense la moral no ho seríem mai. Evidentment, aquestes regles no ens les inventem espontàniament en el moment de néixer, som és…

El darrer vers de Machado

"Estos días azules y este sol de la infancia"  (Antonio Machado - Cotlliure, febrer de 1939, febrer de 2013)

Creativitats

Crear és produir alguna cosa, sempre a partir de materials preexistents, però de manera tal que el resultat no tingui precedent. Crear és una habilitat humana fonamental, és el combustible amb el qual la civilització avança a través dels segles, però no totes les persones arriben a desenvolupar aquesta capacitat, entre elles molts polítics, banquers, empresaris i altres usuaris d’establiments públics dedicats a la venda i el consum de begudes alcohòliques. D’altra banda, tot i que la capacitat de crear s’atribueix principalment a artistes, escriptors i altres productors de béns culturals, també cal esmentar la intensa capacitat de creació de veritats paral·leles que demostren molts advocats, periodistes, assessors d’imatge, directors de comptabilitat, portaveus polítics i altres clients habituals de concessionaris d’automòbils de gamma alta. La creativitat és la capacitat innata de tot ésser humà de crear bellesa i ordre a partir del caos i el desordre. Una capacitat que a vegades costa…

SOM PAISATGE

Tots som fills d’un paisatge, del qual sorgim com del ventre calent d’una mare. Els paisatges de la nostra vida queden gravats en l’estructura neuronal del cervell i, al cap dels anys, la nostra massa encefàlica acaba semblant un mapa a escala 1/10.000 de la realitat física que ens envolta al llarg de la vida. En un 99% som paisatge. Som els capvespres que hem mamat de petits, amb els ulls clavats darrere d’una finestra mig closa; som el vent que s’esmunyia sota la porta de casa, mentre fèiem els deures a corre-cuita un diumenge al vespre; som els verds clars de les primaveres, som els grocs de la palla madura, som els ocres tardorals i el blanc d’una neu més imaginada que real. Els paisatges on hem viscut ens han fet tal com som. Els solcs que se’ns dibuixen a la pell, amb el pas del temps, coincideixen probablement amb el traçat serpentejant dels camins i dels carrers, amb les lleugeres rugositats dels marges i l’ondulada sinuositat de les teulades. Els nostres ulls han quedat curulls d…

Humors

No hem de confondre l’humor amb la comicitat barata del pallasso de torn de la tele, amb la farsa que juga amb l’estupidesa humana i que, a vegades, ens fa rebaixar a aquest nivell. L’humor té un vessant tràgic, és un problema que no té solució, que no comença ni acaba bé, però que, paradoxalment, ens ajuda a transcendir les tragèdies quotidianes; sense humor el món no giraria en la mateixa direcció. Anar per la vida rient-nos de les nostres derrotes és com una mena de triomf de l’esperit sobre la realitat que ens aclapara. L’humor sempre és en primera persona, la irona la vessem envers els altres, amb més o menys quantitat d’àcid sulfúric inclòs en la barreja. La ironia menysprea, l’humor perdona, és una bomba sense espoleta, perquè la càrrega de profunditat la llences just a sota del vaixell i, si explota, tu també explotes. Umberto Eco, a El nom de la rosa, situava l’humor en aquell Finis Africae, una zona secreta de la biblioteca monàstica en la qual s’amagaven els llibres que el bi…

El pas del temps

El pas del temps es nota en les soles de les sabates que minven, en la taca de la camisa que s’expandeix, en les arrugues de les mans que semblen solcs en terra erma i en la llum difusa d’un dimarts d’hivern que malda per entrar per la finestra.

Iniciatives

La vida en aquest curiós planeta s’ha desenvolupat gràcies a les iniciatives dels uns i dels altres, dels bacteris i dels primers homínids, posem per cas. Però el que m’interessa a mi en aquest article, evidentment, és la capacitat d’iniciativa dels darrers, els humans, aquesta raça de mamífers que s’entesta a voler caminar només amb les potes del darrere, encara que després s’hagin de gastar el que no tenen en fisioterapeutes i en calçat ortopèdic. La iniciativa és la voluntat d’afrontar els problemes i d’intentar exercir un control sobre la realitat viscosa i avorrida damunt la qual llisquem constantment. Tenir iniciativa és avançar-se als esdeveniments, anar sempre un pas endavant; és construir la realitat amb la mirada posada cap al futur, és intentar ser el primer a proposar, a organitzar alguna cosa per a poder continuar fent bullir l’olla de la creativitat humana. La societat està formada per una majoria silenciosa que s’acontenta amb saber sumar, alguns es dediquen exclusivament…

Biblioteca de Celsus (de Vinyet Panyella)

–En record de Philip Larkin 
Sota el sol rutilant que encega els ulls i transforma l’esperit en plenitud em pren el fosc neguit de la certesa que mai no llegiré tots aquells llibres que sé que m’aguardaven. M’aboco endins la sòlida estructura, traspasso els límits de la pedra tallada,  penetro al cor alat de l’edifici desfet pel temps en aire i en carcassa:  portals, llindes, finestres, traç magnific,  arquitectura esplèndida del buit. 

(Vinyet Panyella - Memorial de platges)

DIJOUS GRAS ERA UNA FESTA

Quan era petit, Dijous Gras era una tarda de festa. Anàvem d’excursió fins als remots turons de Palau Sacosta, un expoble agregat a Girona fa més de cinquanta anys. No sé ben bé per què, però recordo amb un agradable delit aquelles aventures sota la bonior d’un sol fred de febrer o d’un altre més càlid de març. Ara es parla molt de gastronomia, de coques de llardons i de botifarres d’ou, però en els nostres entrepans, embolicats amb paper kraft, no hi havia altra cosa que pernil dolç, formatge o la cua de la llonganissa que dormia a l’armari de la cuina. Aquell berenar no era pas diferent dels de cada dia, l’únic d’excepcional era una mica de coca-cola mig esbravada a la cantimplora. El carnestoltes era cosa de països exòtics, llunyans i acolorits. Aquí l’únic que importava era el calendari religiós i les imposicions de la Quaresma. La disbauxa acabava indefectiblement al confessionari o al despatx del senyor director. Però, malgrat tot, Dijous Gras era un moment de treva i probablement …

Relacions

L’amistat gairebé sempre és una relació feliç, perquè comporta l’aquiescència d’ambdues parts. Una amistat no pot ser unidireccional, com altres sentiments. Per definició podem dir que mai serem amics d’algú que no ens vol com a amic. En l’amor, de la mena que sigui, sí que passen aquestes coses, perquè es regeix per les passions, uns sucs que el cervell no utilitza per regar la part on conrea el raciocini. Les relacions socials, més enllà de l’amistat, són producte d’unes habilitats que no tothom sap desenvolupar. Es tracta d’establir lligams íntims i satisfactoris amb altres persones, ja sigui amb una cervesa a la mà i de tu a tu, o a través dels ponts que ens ofereixen les xarxes socials. Hi ha afinitats que poden ser intenses, com l’amistat, i regir-se per passions diverses, però no sempre són duradores, s’extingeixen quan s’acaba la cervesa o quan es talla la connexió a internet. La capacitat que tenim tots de relacionar-nos va lligada amb la disposició que tenim per a compartir, n…

Independències

Generalment definim la nostra personalitat en funció de la capacitat que tenim de diferenciar-nos dels altres, som el que som quan sabem posar límits entre nosaltres i els ambients adversos que ens sotgen des de les penombres de la realitat que ens envolta. Només arriben a ser independents quan som capaços de mantenir una distància prudent, emocional i física, amb les persones del nostre entorn, evidentment sense arribar a aïllar-nos. Però no ens podem deslligar mai del tot, la nostra independència personal sempre serà relativa. Ens lliguen convencionalismes, restriccions morals i afectives. No vivim en un paradís terrenal i, si volem menjar, hem de pagar les pomes a la caixera del supermercat. Hem d’acatar les lleis que la societat ens imposa i també les de la natura: hem de pagar impostos, lloguers i vés a saber quantes coses més, i no podem fer ni un saltiró sense sentir tot el pes de la llei de la gravetat. Naixem amb un codi genètic incorporat, que ens fa més alts o més baixos que …