Ves al contingut principal

Una carretera vergonyosa


Entre els pujols recòndits de Vilanna i el riu Ter hi ha just l’espai per a quatre arbres de ribera, unes cases espremudes contra el vessant de la muntanya i la carretera d’Anglès a Girona. Els habitants de la zona han anomenat secularment aquest eix viari amb la denominació de «la carretera de la vergonya», una adjectivació que després s’ha utilitzat també en altres indrets, sobretot en els diversos trams en què la Nacional II sembla l’escenari, clapejat de cràters d’obús, d’una batalla de la Guerra Gran.
Però Anglès no és un poble mal comunicat, els seus habitants, i altres de pobles selvatans vora el Ter, tenen una via ampla i descansada amb connexió directa a Santa Coloma de Farners, la capital de la comarca, indret de visita obligatòria de tant en tant. Cap amunt la carretera d’Olot tampoc té grans problemes, la qüestió és baixar a Girona, una ciutat que concentra tots els serveis que realment són útils per a la gent de la contrada.
Sembla mentida que els dirigents del nostre país no hagin comprès que, més enllà d’una divisió comarcal més teòrica que pràctica, la dinàmica del país és la que és. Des de fa dècades que Amer, Anglès, Susqueda, la Cellera i Bonmatí, són pobles més lligats a Girona que a la respectable, però molt discreta capital de la Selva. Els habitants d’aquests pobles fan via contínuament cap al Gironès, però la carretera encara té el mateix traçat i la mateixa amplada que en la època remota dels peons caminers.
La carretera N-141 és un eix viari utilitzat diàriament per més de 7.000 automòbils i camions de gran tonatge. De tant en tant algun succés luctuós torna a posar en peu de guerra els habitants de la zona, però la Generalitat sembla que ja en té prou amb tapar forats. De fet, en aquesta època en què ens ha tocat viure, és el que fem tots, no? Però, per altra banda, ara que ens anuncien que tindrem un nou país, potser seria bo que comencéssim a dibuixar les traces d’un país nou, on no ens caigui la cara de vergonya a cada pas.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…