Ves al contingut principal

Una carretera vergonyosa


Entre els pujols recòndits de Vilanna i el riu Ter hi ha just l’espai per a quatre arbres de ribera, unes cases espremudes contra el vessant de la muntanya i la carretera d’Anglès a Girona. Els habitants de la zona han anomenat secularment aquest eix viari amb la denominació de «la carretera de la vergonya», una adjectivació que després s’ha utilitzat també en altres indrets, sobretot en els diversos trams en què la Nacional II sembla l’escenari, clapejat de cràters d’obús, d’una batalla de la Guerra Gran.
Però Anglès no és un poble mal comunicat, els seus habitants, i altres de pobles selvatans vora el Ter, tenen una via ampla i descansada amb connexió directa a Santa Coloma de Farners, la capital de la comarca, indret de visita obligatòria de tant en tant. Cap amunt la carretera d’Olot tampoc té grans problemes, la qüestió és baixar a Girona, una ciutat que concentra tots els serveis que realment són útils per a la gent de la contrada.
Sembla mentida que els dirigents del nostre país no hagin comprès que, més enllà d’una divisió comarcal més teòrica que pràctica, la dinàmica del país és la que és. Des de fa dècades que Amer, Anglès, Susqueda, la Cellera i Bonmatí, són pobles més lligats a Girona que a la respectable, però molt discreta capital de la Selva. Els habitants d’aquests pobles fan via contínuament cap al Gironès, però la carretera encara té el mateix traçat i la mateixa amplada que en la època remota dels peons caminers.
La carretera N-141 és un eix viari utilitzat diàriament per més de 7.000 automòbils i camions de gran tonatge. De tant en tant algun succés luctuós torna a posar en peu de guerra els habitants de la zona, però la Generalitat sembla que ja en té prou amb tapar forats. De fet, en aquesta època en què ens ha tocat viure, és el que fem tots, no? Però, per altra banda, ara que ens anuncien que tindrem un nou país, potser seria bo que comencéssim a dibuixar les traces d’un país nou, on no ens caigui la cara de vergonya a cada pas.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…