Ves al contingut principal

L’ofici de ventar retrats


«Ventar» és un verb que ve de «vent». Ens ventem amb el ventall,  ventem les mosques, ventem les cendres i ventem la palla per a separar-la del gra. Però també s’utilitza per a pegar, donar i clavar: ventem una plantofada, ventem una cop de puny i una puntada de peu. I al meu país també l’utilitzen els usuaris de les màquines de retratar per a dir que han disparat l’obturador de la seva càmera: «He ventat un retratu!».
Actualment aquest ofici, el de fotògraf, està assetjat no només per la crisi, sinó també per una tecnologia que, en facilitar-ne l’accés, l’ha banalitzat fins a extrems insospitats. Avui en dia tothom venta retrats contínuament, imatges millors o pitjors que queden penjades d’aquesta xarxa que anomenem internet. Ha quedat lluny aquella època en què les fotografies havien de passar sempre per les mans d’algú de l’ofici, però el pitjor de tot és que la majoria d’aquestes imatges queden flotant en aquest núvol tan fràgil.
Han desaparegut fins i tot els àlbums familiars, les fotografies només es reprodueixen en paper excepcionalment, la qual cosa ens portarà molts maldecaps en un futur proper. Què passarà amb totes aquestes imatges familiars? Què passarà amb tota aquesta documentació que molta gent guarda sense saber exactament com, en l’obscur i volàtil contingut de discs durs i targetes de memòria?
Ens trobem davant d’aquesta paradoxa: en un moment en què havíem arribat a documentar gràficament gairebé tot el que succeeix, ara resulta que tot això és molt dubtós que quedi realment a disposició de les generacions futures. Si la gent no es preocupa de guardar-ho, desapareixerà. Però també desapareixeran els fotògrafs, la gent que s’ha preocupat d’elaborar un discurs a l’entorn de la imatge i la nostra època es reflectirà únicament a través d’imatges borroses, guardades casualment i ves a saber on. El temps ventarà definitivament els records de la nostra època?

2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…