Ves al contingut principal

L’ofici de ventar retrats


«Ventar» és un verb que ve de «vent». Ens ventem amb el ventall,  ventem les mosques, ventem les cendres i ventem la palla per a separar-la del gra. Però també s’utilitza per a pegar, donar i clavar: ventem una plantofada, ventem una cop de puny i una puntada de peu. I al meu país també l’utilitzen els usuaris de les màquines de retratar per a dir que han disparat l’obturador de la seva càmera: «He ventat un retratu!».
Actualment aquest ofici, el de fotògraf, està assetjat no només per la crisi, sinó també per una tecnologia que, en facilitar-ne l’accés, l’ha banalitzat fins a extrems insospitats. Avui en dia tothom venta retrats contínuament, imatges millors o pitjors que queden penjades d’aquesta xarxa que anomenem internet. Ha quedat lluny aquella època en què les fotografies havien de passar sempre per les mans d’algú de l’ofici, però el pitjor de tot és que la majoria d’aquestes imatges queden flotant en aquest núvol tan fràgil.
Han desaparegut fins i tot els àlbums familiars, les fotografies només es reprodueixen en paper excepcionalment, la qual cosa ens portarà molts maldecaps en un futur proper. Què passarà amb totes aquestes imatges familiars? Què passarà amb tota aquesta documentació que molta gent guarda sense saber exactament com, en l’obscur i volàtil contingut de discs durs i targetes de memòria?
Ens trobem davant d’aquesta paradoxa: en un moment en què havíem arribat a documentar gràficament gairebé tot el que succeeix, ara resulta que tot això és molt dubtós que quedi realment a disposició de les generacions futures. Si la gent no es preocupa de guardar-ho, desapareixerà. Però també desapareixeran els fotògrafs, la gent que s’ha preocupat d’elaborar un discurs a l’entorn de la imatge i la nostra època es reflectirà únicament a través d’imatges borroses, guardades casualment i ves a saber on. El temps ventarà definitivament els records de la nostra època?

2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…