Ves al contingut principal

Defuncions culturals


Aquest any probablement serà prolix en defuncions culturals. Assistirem capbaixos a tota mena de funerals: llibreries, editorials, grups de teatre, orquestres, museus, revistes i grups musicals, que no hauran pogut sobreviure a aquesta crisi que ens tenalla i que ens paralitza. La cultura viu hores negres, no hi ha dubte, l’única escletxa en aquest mur és per albirar, potser, encara temps pitjors. Diumenge ho explicava millor en Carles Duarte al Diari de Girona, jo ho explicaré a la meva manera...
Moltes de les institucions que fins ara aguantaven el fràgil pal de la cultura, han anat dimitint en massa de les seves responsabilitats, deixant en evidència que, més enllà dels pressupostos, no hi havia cap mena de projecte, que més enllà dels discursos i de les inauguracions no hi havia consciència que la cultura fos «alguna cosa més». Si totes aquestes retallades posen en evidència alguna cosa, és que en realitat molts pensen que la cultura és prescindible.
La majoria d’empreses culturals del nostre país van néixer, o es van impulsar, des de la crua necessitat de cobrir les mancances d’una cultura, la cultura catalana, maltractada per la història i d’una llengua en perill d’extinció. Ara, quan vénen maldades, alguns es permeten el luxe de donar lliçons dient que s’ha de diversificar, que han de generar beneficis, fins i tot que han d’exportar... com si fos cosa tan fàcil vendre llibres en català a Alemanya o representar els clàssics catalans a Anglaterra o, posats a fer a Brasil, que és un país emergent.
Catalunya es troba en un dilema: o deixem morir d’inanició la cultura o deixem morir les empreses culturals, el problema és que la decisió és tràgica, perquè tant el resultat d’una cosa com de l’altra serà exactament el mateix. Si empenyem a les empreses culturals a buscar beneficis exclusivament en el mercat, la cultura catalana desapareixerà en una generació. Les institucions, i sobretot la Generalitat, s’han de dotar d’un pressupost suficient –s’ha de passar de l’1,3 al 2%– perquè això no passi, una quantitat d’euros, per altra banda, equivalent al cost de 5 quilòmetres de via d’Alta Velocitat.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…