Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2013

PATRIMONI DE LA MEMÒRIA

Tots els béns que heretem dels nostres ascendents són allò que anomenem “patrimoni”.  Pot ser una herència potent en forma d’immobles i actius financers o ínfima: una fotografia, una calaixera, un rellotge o una postal. A vegades ni tan sols això, hi ha gent que simplement s’acontenta amb el record nebulós d’una cara o el vague ressò d’una veu vora el bressol.  La gran majoria dels que, com jo, anem barquejant en aquest mar en crisi, probablement deixarem pocs béns materials als nostres hereus: algun pis per acabar de pagar, un cotxe atrotinat i un munt de llibres encara per llegir, que no tindran ja ni el valor del paper en què estan impresos. Però també hi ha un altre patrimoni, comú, el que rebem tots plegats de les generacions que ens precedeixen i que passem després, modificat, a les generacions següents. Tradicions, costums, art, llenguatge, entorn, paisatge i, també, memòria. Aquesta memòria són records, presències en la ment de les persones, coses del passat que romanen vives en …

Introspeccions

A vegades cal mirar-se un mateix, ens hem de vigilar de prop. D’entre tots els individus amb mala pinta, el pitjor és el que es reflecteix en els vidres dels aparadors de les botigues just quan passem nosaltres. Com en un joc de miralls projectat fins a l’abisme, ens emmirallem tothora en una realitat que ens refusa, però l’experiència ens evidencia que sense ser conscients d’aquest «jo», no podriem anar més enllà en els procel·losos camins de la vida. No ens reconeixem en la cara que ens mira amb mirada boirosa a primera hora del matí, mentre posem en remull el raspall de les dents; fins i tot les mans semblen cobrar vida pròpia, quan ens gratem, incrèduls, la closca casposa del cap. La veu que sorgeix de la nostra gola sembla un eco llunyà, una paròdia de programa humorístic. Però el pitjor de tot, de lluny, és la veueta interior que ens acompanya constantment i que opina sobre tot el que fem o deixem de fer. Hi ha qui no suporta estar sol amb aquesta presència, amb aquest «jo» impert…

ORÍGENS (Rosa Font)

Camino com el vespre: de puntetes.
I volo com les garses en plans rasants, segurs.
Aterro amb l'acer de les ungles,
em desfaig en el xiscle dels motors
i en l'asfalt esquerdat de cada branca
Per esclatar al laberint dels teus ulls
i retornar als orígens, com un somni.

Viure

Viure és una vulgaritat, vull dir que generalment no té res d’excepcional. Els cucs de terra són animals triploblàstics, celomats i protostomats, a algú segurament li pot semblar una meravella, evidentment són éssers vius, però s’alimenten d’excrements que troben en la terra i què voleu que us digui? Jo no els trobo precisament excepcionals, els cucs de terra. Tot allò que no és mort, viu; tot allò que no és inert, viu. El que ja és més complex és tenir-ne consciència. Viure és conjugar els verbs en primera persona, viure és sentir l’escalfor del sol en un fred dia d’hivern i tremolar recordant tot allò que ja no és, però que encara batega a través dels mots i de les imatges. Viure és anar afegint espelmes a un pastís cada vegada més magre i mirar al voltant i ser conscients de la soledat que, malgrat tot, sempre ens acompanya. Viure és mirar cap al futur i aclucar els ulls per no enlluernar-nos, perquè el sol sempre surt pel costat del futur. Viure és anar fent, anar tirant, és llegir …

SEBASTIÀ, EL ROIG

Figueres és una ciutat curiosa, construïda sota la cúpula d’un museu i a les envistes d’una fortalesa de dubtosa utilitat.  Els seus habitants són gent tocada per un punt de llum que brilla contínuament en els seus ulls i que serveix, també, per il·luminar els mots amb què s'expressen. En Sebastià Roig i Casamitjana és un d’aquests figuerencs, de cabells esventats, de verb fàcil i de mirada cristal·lina, que planten cada dia, a la seva ciutat i al seu país, la llavor imprescindible de l’escepticisme, doctrina filosòfica que considera la raó humana incapaç de conèixer la realitat. En una ciutat surrealista per definició, tot allò que a la resta ens sembla excepcional i ens sobta, allà es mou dins dels límits més estrictes de la banalitat. En qualsevol altre indret en Sebastià probablement seria titllat de “freaky”, però, a Figueres, dedicar-se a l’escriptura, al còmic, a la ciència-ficció i al cinema de terror, no és exactament el que entenem per sortir-se de la norma. Però, més enllà …

L’ofici de ventar retrats

«Ventar» és un verb que ve de «vent». Ens ventem amb el ventall,  ventem les mosques, ventem les cendres i ventem la palla per a separar-la del gra. Però també s’utilitza per a pegar, donar i clavar: ventem una plantofada, ventem una cop de puny i una puntada de peu. I al meu país també l’utilitzen els usuaris de les màquines de retratar per a dir que han disparat l’obturador de la seva càmera: «He ventat un retratu!». Actualment aquest ofici, el de fotògraf, està assetjat no només per la crisi, sinó també per una tecnologia que, en facilitar-ne l’accés, l’ha banalitzat fins a extrems insospitats. Avui en dia tothom venta retrats contínuament, imatges millors o pitjors que queden penjades d’aquesta xarxa que anomenem internet. Ha quedat lluny aquella època en què les fotografies havien de passar sempre per les mans d’algú de l’ofici, però el pitjor de tot és que la majoria d’aquestes imatges queden flotant en aquest núvol tan fràgil. Han desaparegut fins i tot els àlbums familiars, les …

Jo també sóc antisistema

Què diran de nosaltres les generacions que vindran? Com veuran la nostra època, com l’anomenaran? Deia el poeta que «no hi ha futur que no ens pertanyi» i aquest avenir que en els nostres dies veiem tan negre és el futur que estem construint entre tots. Ben segur que es parlarà de nosaltres com dels habitants d’un present sobre el qual planava una corrupció sense límits. Potser ells sabran com arreglar-ho, però actualment l’únic que tenim clar és que aquesta classe política, enquistada en un règim de partits caduc, no podrà fer-ho mai. Qui m’havia de dir que jo acabaria essent un antisistema! Però la situació en què ens troben empantanegats m’hi aboca. Aquest sistema no funciona i l’hem de canviar. Suposo que sempre n’hi ha haurà, de corrupció, el que passa és que avui en dia tenim un sistema que la permet, que la potencia i que l’amaga. Només ens adonem d’una part del problema quan les mateixes organitzacions polítiques l’esventen, llençant-se acusacions les unes a les altres. És impor…

"Els llibres són encara els millors companys de naufragi." (Umberto Eco)

Foto © Quim Curbet 2013

LES MINVES DEL GENER

Vivim en un entorn bàsicament mediterrani, la nostra cultura alimentària gira al voltant del pa, de l’oli i el vi. El sol cada matí sorgeix del mar i ens porta ressons lumínics que abans han rebotat contra els teulats de les illes Balears, que han fregat els matolls de Sardenya, els carrers ombrívols de Nàpols, els marbres arruïnats d’Atenes i les roques ertes de Creta. Les aigües de la mediterrània són el nostre mar, la nostra història i el nostre clima, aquest temps impredictible i capriciós que ens ensenyen cada dia a la tele. Nosaltres, d’alguna estranya manera, ens hem mimetitzat amb l’entorn. Som blat madurat al sol, som brins d’userda sota la gebrada i som també aigua de torrentera. Alcem els braços i la veu, gesticulem amb la mateixa cadència frenètica que la pluja enfangada que s’escola pels embornals després d’una llevantada. Aquest mar, menut a escala planetària, té un ritme diferent, lleugerament més concentrat que els grans oceans. És més salat, més calent i molt més blau. L…

Una carretera vergonyosa

Entre els pujols recòndits de Vilanna i el riu Ter hi ha just l’espai per a quatre arbres de ribera, unes cases espremudes contra el vessant de la muntanya i la carretera d’Anglès a Girona. Els habitants de la zona han anomenat secularment aquest eix viari amb la denominació de «la carretera de la vergonya», una adjectivació que després s’ha utilitzat també en altres indrets, sobretot en els diversos trams en què la Nacional II sembla l’escenari, clapejat de cràters d’obús, d’una batalla de la Guerra Gran. Però Anglès no és un poble mal comunicat, els seus habitants, i altres de pobles selvatans vora el Ter, tenen una via ampla i descansada amb connexió directa a Santa Coloma de Farners, la capital de la comarca, indret de visita obligatòria de tant en tant. Cap amunt la carretera d’Olot tampoc té grans problemes, la qüestió és baixar a Girona, una ciutat que concentra tots els serveis que realment són útils per a la gent de la contrada. Sembla mentida que els dirigents del nostre país …

Hi havia una vegada un rei

Quan era petit no em podia imaginar cap altre rei que els dels contes, els de les baralles de cartes i la reina d’Anglaterra. Les revistes il·lustrades, les que tenien pressupost, omplien la grisor de l’època amb els vermells i daurats de la cort anglesa. Lligat amb tot això, recordo particularment aquell estiu de 1969 en què, després d’assabentar-nos de l’arribada de l’home a la lluna, va sorgir la notícia inesperada de la designació del successor de Franco. Aquell príncep amb cara de babau semblava simplement un ninot de palla per farcir el buit de poder que deixaria el dictador després de la seva desaparició física, una cosa que en aquell moment es veia només com una hipòtesi remota. De fet, sis anys després, uns dies abans de morir, encara ens pensàvem que Franco duraria eternament. És el que tenen els totalitarismes, que acaben imposant fins i tot una noció del temps determinada. Després vam veure que la realitat no era així, que el temps corria exactament igual per a tothom i que …

I EL MONT AL CAPDAMUNT

Aquest país està particularment dotat de muntanyes màgiques, punts culminants de la nostra geografia on esperem trobar una connexió més intensa amb el cel, amb el “més enllà”, indrets on sembla que es percep amb més claredat el batec de les ales dels àngels i la veu tronadora dels esperits celestials. Pujar a la muntanya del Mont és una aventura mística, o sigui: un viatge misteriós a la recerca d’una veritat absoluta.  El camí fins al cim consisteix en una carretera molt estreta, sinuosa i no apta per a conductors amb vertigen. A mesura que vas pujant, la silueta calcària del santuari de la Mare de Déu del Mont es va fent més evident entre els arbres i les roques, i la resta del món es va dibuixant i acolorint al caire del precipici, com una mena d’imatge panoràmica, gairebé irreal. A dalt, en un espai exigu, hi conviuen la capella, l’hostatgeria, unes antenes i el pàrquing dels vehicles. Damunt d’unes pedres, una escultura en bronze, un pèl excessiva, recorda la vinculació del poeta Ve…

Defuncions culturals

Aquest any probablement serà prolix en defuncions culturals. Assistirem capbaixos a tota mena de funerals: llibreries, editorials, grups de teatre, orquestres, museus, revistes i grups musicals, que no hauran pogut sobreviure a aquesta crisi que ens tenalla i que ens paralitza. La cultura viu hores negres, no hi ha dubte, l’única escletxa en aquest mur és per albirar, potser, encara temps pitjors. Diumenge ho explicava millor en Carles Duarte al Diari de Girona, jo ho explicaré a la meva manera... Moltes de les institucions que fins ara aguantaven el fràgil pal de la cultura, han anat dimitint en massa de les seves responsabilitats, deixant en evidència que, més enllà dels pressupostos, no hi havia cap mena de projecte, que més enllà dels discursos i de les inauguracions no hi havia consciència que la cultura fos «alguna cosa més». Si totes aquestes retallades posen en evidència alguna cosa, és que en realitat molts pensen que la cultura és prescindible. La majoria d’empreses culturals …

«Aves», «preferents» i un vas amb aigua

Ara que arriba l’AVE a Girona, he de dir que ja no se ben bé com ha anat la cosa. A hores d’ara suposo que tots plegats en som culpables, per acció o per omissió. La percepció que tenim els gironins és que ens hem gastat una milionada en un tren que no soluciona la gran majoria de problemes que té la comunicació ferroviària al nostre país. Quan els gironins vam signar aquesta «preferent», ens pensàvem que en el paquet de l’AVE hi anava inclosa la modernització de la línia convencional. Però resulta que no. A partir de la setmana entrant tindrem dues línies: una de supermoderna i l’altra cada vegada més decrèpita. O sigui, hem reproduït l’error de les carreteres: tenim una autopista de quatre carrils i una Nacional II tercermundista. En una altra època, amb les vaques grasses, tot això podria ser simplement una anècdota, ens posem les mans al cap i a una altra cosa. Però ara no, ara no tenim més diners, les vaques estan famèliques i aquests escàndols no només fan pudor, també s’acaben d…

[ Vol Publicar el seu llibre? ]

Un desig d’any nou

Els humans som una raça estranya. Hem estat dotats per la naturalesa amb la capacitat extraordinària de comprendre el pas del temps. El passat, el present i el futur són nocions que per a la resta d’animals no tenen cap mena de sentit. Nosaltres podem projectar mentalment la nostra vida endavant i endarrere, podem preveure el que ens pot succeir en funció de les nostres accions i valorar el present a causa de la nostra vida passada. Evidentment, com tot en aquest món, té el seu cost. Els membres de l’espècie humana som també els únics que tenim consciència de la nostra condició mortal. Sabem que les nostres vides tenen un inici i un final, que som hereus de la història i responsables del pervindre, però que el nostre destí és tràgic, perquè està dictat per una llei ineluctable de la naturalesa: la mort. Comprendre tot això és bàsic, no podem pretendre altra cosa que ser únicament una baula, una anella d’una cadena. La vida flueix al nostre entorn, malgrat que a vegades ens entestem a re…

Presentació del llibre 5cm de Mireia Vidal-Conte