Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2013

Any nou i vida nova

Els humans anem deixant la pell en aquest camí que anomenem «vida» i que celebrem de tant en tant, quan s'esdevé un aniversari o, com avui, quan hi ha canvi d’any. Un any és una porció de temps considerable, que passa amb relativa celeritat i que ens deixa un pòsit d’hores viscudes que emmagatzemem més o menys caòticament en la memòria. A vegades, potser avui, va bé posar ordre, fer endreça. Any nou i vida nova...

La innocència

Vivim en una societat que ens considera culpables mentre no demostrem el contrari, la vida ens encalça contínuament amb el dit acusatori apuntant-nos directament al cor. Tots som culpables dels nostres actes, però innocents de ser nosaltres mateixos, tanmateix la lleu aura d’innocència que ens rodeja en el moment de néixer, desapareix de sobte quan comença a bufar el vent del temps. L’infant no té passat, però els núvols de la història, carregats de culpa, el persegueixen sense remei. Les rodes dentades dels rellotges degluteixen i trituren somnis d’innocència. Els nens aprenen molt aviat els jocs brutals de la vida, jocs de competició i de submissió, de violència i de rol, d’imitació i de còpia. Res es deixa a l’atzar, tot està previst i tot segueix un guió sistemàtic, que sembla escrit precisament amb la sang dels innocents. La innocència no és cosa d’aquest món i el món ens ho demostra amb crueltat cada dia. Els innocents són els perdedors i com a tals també els considerem culpables.…

Hereus de la llum

Tots som hereus d’una perenne claredat, de noms efímers i estrelles fugaces. Som una gota de tinta que pareix paraules, entre la fredor de la història i l’afilada espasa de l’eternitat. Habitem paisatges metafòrics i resseguim la corba de la vida amb dits empastifats de mort i això ens horroritza, perquè el món és desmemòria. Som hereus de la llum i parim llum, però ens dirigim irremissiblement cap a la foscor.

L'esperit

Com si habités en una peixera, sembla que es bellugui discretament al fons dels nostres ulls. L’esperit és la potència de pensar i, al contrari del que ens han volgut fer creure, no és un bé exclusiu dels creients. Un esperit habita en tots nosaltres, però no és una substància ni una hipòtesi. Si fos substància seria la substància del dubte, si fos hipòtesi seria la hipòtesi de la veritat. És l’alè vital de la intel·ligència i es barreja sovint amb el pensament.  L’esperit és l’horitzó del pensament, una línia inabastable, però que existeix. L’esperit dels creients és com una joguina xerraire i bellugadissa, el dels ateus és silenciós i contemplatiu, i, a diferència del primer, no necessita piles, ni endollar-lo al corrent elèctric de la religió. És un terme singular, perquè en plural s’utilitza per a denominar una altra cosa, els esperits són patrimoni de la superstició i dels contes. L’esperit és el darrer reducte de la llibertat personal, de la llibertat de la raó, és el darrer basti…

Pavana de Nadal

Benvolguts amics: aquest any he penjat la meva nadala al YouTube, coses de la modernitat! jo també us desitjo un bon Nadal –malgrat el 13– i un millor, definitivament, 2014.


Pavana de Nadal a You Tube


Som el paisatge que ens acull un bri de molsa enfarinada som horitzó evanescent i un riuet de paper de plata. Només la llum ens precedeix només el futur ens espera. Remors i esglais d’immens oblit som llavor d’aquest temps que branda només queda el que recordem un vent d’hivern, la llar encesa. Som fang i vivim en el fang de les paraules infinites però sempre, sempre reviurem en l’enyorança d’un pessebre.
(Quim Curbet)
Bon Nadal i feliç 2014 .

Concert de Nadal amb escena de batalla

A l’auditori Irla, de l’edifici de la Generalitat a Girona, s’inicia el concert anual organitzat conjuntament pel Departament de Cultura i els Amics del Museu d’Art, sota la vigilància atenta del gran quadre de Martí Alsina «El gran dia de Gerona». La secretària del delegat va indicant a la gent que s’assegui, en funció del seu rang o de les conveniències de cadascú. Després dels discursos de benvinguda, els músics pugen a l’escenari i Álvarez de Castro alça el braç perquè comenci l’acte. La música, carregada d’humitat gironina, amara els murs de l’antiga capella de Santa Caterina, una llum tènue brilla damunt les calbes d’alguns assistents i un sergent de granaders indica amb el seu sabre el camí de la retirada. Al final de cada peça els aplaudiments sonen com salves de fusell dels soldats del regiment d’Ultònia. Els focus il·luminen el trio i al fons s’hi projecta una nadala que regalima tons d’aquarel·la. El jazz simfònic es desenrotlla com una catifa sonora i evoca els sons del segl…

S'ACABA EL CALENDARI

Quan arriben aquests dies de desembre, veiem com els calendaris s’esgoten. Exhausts i denerits, carregats d’anotacions i esparracats, s’aguanten com poden al costat de l’arbre de Nadal, mentre esperen el seu substitut. Per més que la veïna s’entesti a voler-lo guardar, hem de dir que els calendaris tenen una data de caducitat molt clara. El temps passa irremissiblement encara que no arranquem els fulls i l’almanac s’ha de canviar fins i tot si el gatet de la darrera foto ens continua mirant amb cara de pena. Quan érem petits els calendaris ens semblaven un element ornamental més de la casa, com les cortinetes del rebedor o el sant sopar de la sala d’estar. Menjàvem quan ens cridaven a taula, anàvem al llit quan no hi havia més remei ni les hores ni els dies no portaven un número determinat, eren com petits cucs que es passejaven capriciosament damunt dels sants i les festes de guardar. Amb els anys vam arribar a comprendre que tot estava lligat i ben lligat, que els mesos se succeïen amb…

La història

La «història», aquella història que anomenem entre cometes, és el feixuc resultat de la suma d’una gran quantitat de voluntats, que es congrien molt lentament, capítol a capítol, frase a frase, paraula a paraula. La història moltes vegades ens transcendeix i transcendeix també la realitat que pretén explicar. La història, entre cometes, és la conspiració de la humanitat contra l’oblit i, com en tot allò que intentem explicar-nos a nosaltres mateixos, ha de ser una bona història. Els que hem usat i probablement abusat d’Heràclit i el seu riu, sabem que la història no es repeteix perquè és una narració lineal. Aquí encara no han arribat les noves avantguardes. Fins i tot els artistes més agosarats intenten explicar el seu currículum utilitzant les eines que proporciona la historiografia clàssica. Tots saben que si es volen fer un lloc entre les cometes de la història han de complaure abans als déus que la guarden d’ofici. Però, precisament, l‘única història que s’escriu d’ofici és la hist…

La glòria

El camí de la glòria és estret i llarg i està empedrat amb grans principis. Entre els estendards que voleien al vent i els himnes que ressonen, flota en l’ambient una aroma d’immortalitat. Però els que arriben fins al capdamunt solen ser individus normals, mortificats pels seus semblants pel fet de no haver sabut treure rendiment d’una vida dedicada només al bé comú. Caminen amb el cap cot, mirant de reüll als que els contemplen des de la llunyania. «T’has cobert de glòria!», «Has treballat per la glòria», s’han de sentir amb tons que van de la jactància a la reprovació. Aquests éssers mortificats, quan finalment assoleixen la fita, generalment molts anys després de la seva mort, quan ja l’ombra de l’oblit ha començat a ofuscar el seu record, són rebuts amb els braços oberts pels déus de la història, que els reserva papers destacats i en columna a part en els capítols decisius del relat patri. La glòria és un món a part, reservat exclusivament als que s’han negat rotundament a gaudir de…

Apunt de divendres

De nit els sacerdots d’una obscura veritat esmolen hipòtesis i canten himnes que ressonen en passadissos deserts. Ombres immòbils, lladrucs i pors. La vida dels homes es desperta de nou en un matí d’hivern i tothom creu saber la resposta a una pregunta que ens fem nosaltres mateixos.

(•)

TORNAR A EUROPA

Els habitants de les comarques del nord –empordanesos o no– a vegades se’ns fa difícil pensar que hi ha vida, vida que mereixi ser viscuda,  més enllà del Besòs o de la Tordera. Per nosaltres és com una mena de batibull incomprensible, que contemplem amb ulls astorats, des de la finestra bruta del Mitja Distància o vorejant l’autopista a velocitat automobilística. Quan arribem a Barcelona hem de fer el cor fort per acceptar aquella ferum bituminosa i resclosida que exhalen les estacions subterrànies, la barbàrie inimaginable del trànsit urbà, l’estranya mirada dels desconeguts i el llenguatge dels invasors. Imaginar que la civilització humana continua vigent més enllà del Llobregat és molt imaginar i malgrat tot hi ha el Penedès i el Garraf i altres terres habitades i habitables fins arribar al Delta de l’Ebre, on allà sí que s’acaba definitivament el nostre món. En canvi, quan mirem cap al nord no tenim exactament aquesta sensació, més amunt de l’Albera les vinyes del Rosselló apareixen…

La imaginació

Imaginar consisteix a crear imatges i conceptes que només poden existir en la ment humana. Imaginar és viure més enllà de les sensacions i ens permet comprendre un món que d’altra manera seria obscur, lineal i inabastable. Som éssers humans, imaginem, vivim una existència també a l’altre costat del que és tangible. Imaginem sempre, contínuament, i a vegades fins i tot fem possible algun somni. Imaginar és la tasca habitual dels creadors i dels artistes, però també d’emprenedors i polítics. La imaginació és matèria primordial del món en què vivim. Imaginar no és construir, però està en la base de tota construcció humana. Ara bé, de la mateixa manera que es pot imaginar que es construeix també es pot imaginar que es destrueix, la imaginació, inherent a l’ésser humà, es pot utilitzar tant per al bé com per al mal. Però el mal està en una altra dimensió. René Char deia que «l’home és capaç de fer el que és incapaç d’imaginar». Imaginar és comprendre l’incomprensible, intentant saltar els lí…

Mandela

"La veritat és que encara no som lliures, només hem aconseguit la llibertat de ser lliures, el dret a no ser oprimits."
(Nelson Mandela)


La igualtat

És evident que som molt diferents. N’hi ha d’alts i baixos, de negres i de blancs, d’intel·ligents i de rucs. Només cal mirar al nostre voltant per adonar-nos de la fantàstica varietat que ens desuneix, però que ens fa ésser humans i no robots. La igualtat no és un concepte que utilitzem en el cara a cara, tots som conscients del que ens fa ser diferents, la igualtat o la desigualtat és problema de magnituds. Quan es comparen magnituds, la igualtat sempre és relativa, no és mai un valor absolut. Tots sabem que els éssers humans bàsicament són desiguals entre ells, però això no vol dir que no hagin de tenir els mateixos drets, les mateixes obligacions i la mateixa dignitat. A vegades les desigualtats es compensen d’alguna manera, la democràcia intenta fer-ho d’ofici, però no sempre ho aconsegueix. La igualtat, aquesta igualtat justa i necessària, no depèn només dels legisladors. No es tracta tant de pensar si existeixen desigualtats o no, es tracta de saber si volem que existeixin desigu…

UN PAÍS DE CAGANERS

Hi havia una vegada un país menut com una tauleta de rebedor, els rius naixien entre petites valls de cartró, hi floria eternament la molsa, nevava farina i el vent cantava cançons de bressol a un déu infant nascut en una cova de suro, il·luminada només per un llumet pampalluguejant. Petits cignes blancs es passejaven per llacs de vidre, ovelles de cames primes anaven de gairell entre turons de viruta de paper i els pastorets s'acomboiaven al voltant d’un foc de fireta. Aquell món era apamat i previsible, cada any sorgia del no-res i al cap de poques setmanes tornava al no-res embolicat en paper de diari. Però un dia un pastoret vingut a més, gràcies al crèdit que li donà un angelet, es va construir una caseta vora el camí. Aviat tots els pastors van tenir la seva caseta i alguns una més per als caps de setmana vora el llac dels cignes. La molsa va anar caient de mica en mica apartada pels totxos de suro o de plàstic, si convenia. Els pastors menjaven i cantaven, i anaven pagant les …

El geni

El geni és una mena de talent inaudit que atribuïm a persones que ja han mort fa molt de temps. Generalment mentre viuen ens demostren talents i intel·ligència, però també les seves terrenals mediocritats, només el temps i l’absència concedeixen a uns quants escollits el dret a ostentar el privilegi de ser anomenats «genis». És el mateix que passa amb els llibres, ningú escriu una obra mestra, en tot cas hi esdevé amb el temps. El geni és com un déu personal que tots portem a dins. No confondre si us plau amb l’àngel de la guarda, que només seria com un guardaespatlles  o, això que en diuen ara, un coaching, però no un coaching particular si no de la seguretat social. El geni no se sap ben bé a què es dedica, va a la seva i moltes vegades es passa el dia dormint la mona tranquil·lament en algun racó del nostre cervell. A la majoria aquest geni només se li desperta rarament i moltes vegades es desvetlla precisament quan no toca, deixant anar algun despropòsit que encara ens fa quedar mal…

El dormir

Dormir és una necessitat primordial. La vida fatiga i mata, i abans que menjar, necessitem dormir. Sense aquestes hores de suspensió temporal de la consciència, el nostre cos s’enrocaria en una espiral de fatiga i de bogeria. Dormir ens cura de totes les malures diàries, la pitjor de les quals, precisament, consisteix en això que anomenem «dormir malament» i que tant pot ser una patologia com un símptoma. Homer deia que el dormir i la mort són germans bessons, de fet dormir és com una mena de mort, una mort de la qual despertem vius, de cos present i a vegades encarcarats i ranquejant, però vius. Dormir consisteix bàsicament a suspendre temporalment les hostilitats amb la vida, «caiem rendits», diem, i és veritat. Els llençols no deixen de ser com una bandera blanca i el llit el reducte en el qual ens confinem. La societat humana s’ha organitzat i ha evolucionat condicionada per aquesta necessitat vital. És necessari que algú vigili mentre els altres dormen, d’aquí sorgeixen les institu…

LA CÀRREGA

La càrrega és un quadre impressionant, de grans dimensions, obra de Ramon Casas i que és la joia de la corona del Museu de la Garrotxa a Olot.  Representa un guàrdia civil a cavall atropellant un manifestant, però aquest fet ocupa només una petita part de la composició pictòrica, a mà dreta, la resta és bàsicament un enorme espai buit, l’espai que deixa al seu darrere una multitud que fuig espaordida. Ahir, com avui, com durant tot el temps en què La càrrega ha estat exposada, el món només ha canviat circumstancialment. L’únic que ha desaparegut definitivament de l’escenari habitual són els cavalls, la resta: les forces repressores, els manifestants, el crepuscle a l’horitzó entre les xemeneies fumejants, tot segueix igual, però sobretot l’espai buit, la plaça abandonada, la multitud que corre cap a casa seva. Tothom tem per la seva integritat física, per les seves possessions més o menys terrenals i per la hipoteca. Quan vénen maldades tots intentem evadir-nos cap a l’escalfor dels obje…

Les llàgrimes

Estem plens de llàgrimes, si ens sacsegen sorgeixen inesperadament dels nostres ulls. Per evitar-ho, a vegades intentem practicar allò que els catalans en diem «fer el cor fort», com si el líquid salat que ens amara els ulls sorgís directament del cor. Però, sigui on sigui, tothom té la seva càrrega de llàgrimes, que deixa anar en els moments de la seva vida en què la glàndula lacrimal decideix afluixar-se per uns moments. Les llàgrimes són com un vast oceà que tots portem a dins, per on naveguen emocions diferents i tot sovint contradictòries. Són gotes de vida, incolores, que lubrifiquen i netegen la superfície de l’ull, no són inútils, ni dolentes, tenen una utilitat, fan un bon servei i nou de cada deu oftalmòlegs en recomanen l’ús continuat. Malgrat tot també tenen un significat que la societat interpreta com a signe de feblesa o d’immaduresa. Les llàgrimes són cosa de nenes, els homes –i els adults en general– no se les poden permetre, han de tancar amb forrellat el llagrimer si n…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

EL QUE QUEDA DE L’ANY

Després d’un  mes d’octubre de sequera, ara tocava pluja i fred. Les fulles dels arbres, esgrogueïdes de desesma, han començat a caure a grapats damunt les voreres i en els parcs. La gent camina amb la mirada baixa, com si busqués el seu destí entre la fullaraca, o un bitllet de cinc euros per acabar de passar el dia. Els cels ens ofereixen tota una gradació de tons, com en una mena de final de festa, de traca final, perquè l’any s’acaba. Aviat arribarà aquella setmana dels tres diumenges i després els dies de Nadal. A ciutat ja han començat a penjar els llumets que ens empenyen a comprar i aviat ens envairan tota una tropa de pares Nöel, Santa Claus i patges reials. Els calendaris acaben d’esgotar la càrrega d’obligacions i les agendes prou feina tenen amb la seva. És una sensació de vertigen, sobretot en aquest any terrible del qual la majoria sortirem més empobrits i desencoratjats. D’aquí un mes, els mitjans de comunicació començaran a fer-ne el balanç i, juntament amb els desastres …

El socialisme

En un temps en què les ideologies han passat gairebé a l’habitació dels malendreços, parlar de socialisme és com parlar d’un concepte buit, una marca, una franquícia política, una rèmora del passat. Quan ens posem a la boca aquesta paraula pocs, molt pocs, saben exactament de què estan parlant, de la mateixa manera que gairebé ningú seria avui capaç de definir conceptes ideològics com «comunisme», «liberalisme», «socialdemocràcia» o «democràcia cristiana». Per no saber no se sap ja distingir ni entre feixisme i nazisme. El socialisme, en el seu origen, fou un primer intent organitzat d’oposar-se a l’individualisme, d’aquí en sorgeix el nom. El socialisme volia ser una opció política col·lectiva, per a servir al grup, a la societat. En un sentit més rigorós s’anomenà «socialisme» a un sistema que es basa en la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, o sigui, el contrari del capitalisme, un punt al qual s’hi havia d’arribar a través d’un procés més o menys llarg i dolorós, anome…

El destí

Ens passem mitja vida cercant el nostre destí i, com gairebé totes les coses que desitgem amb força, quan el trobem no ens agrada mai del tot. El destí es congria entre les tenebres i els silencis que bullen en el nostre cap, i es passeja fatalment pels nostres somnis. Tots som responsables del nostre destí, de la mateixa manera que som responsables de la cara que fem a primera hora del matí, quan somnolents ens llevem del llit. Diuen que és inútil lluitar contra un destí que està escrit, marcat a ferro roent en algun indret de l’infinit, però ningú el coneix, ningú sap què hi ha escrit en aquesta escorça. El destí és una matèria volàtil, com totes les coses que no són i, de fet, és més difícil lluitar contra un passat ja aposentat  definitivament en la nostra vida, que contra un futur on, com deia el poeta, tot encara està per fer i tot és possible. A hores d’ara el destí és un luxe que la majoria ja no ens podem permetre. El destí és cosa de gent que aspira a contemplar l’eternitat de…

L’ESPARRA: UNA SOCA PODRIDA

L’Esparra són quatre cases de façana discreta al voltant d’una església desgraciada, amb un campanar rònec i apedaçat amb desgana. Les alzines i els roures s’ho miren des de la llunyania i probablement vetllen encara el vell lledoner mort a la plaça del llogarret. Una gran soca mig podrida és el queda del gran arbre monumental, una soca i un rètol de la Generalitat, mig esborrat, que encara en glosa l’antiga ufana. Però les cases amaguen jardins amb gespa ben regada i al carrer s’hi veuen automòbils de setanta mil euros. Amb el que valen aquests cotxes es podria plantar i replantar tota la massa boscosa de les Guilleries, però la lògica humana prefereix deixar-ho com està. Probablement amb el que val un sol d’aquests automòbils es podria reformar l’església, o si més no evitar-ne el definitiu enderroc, però la lògica humana prefereix quedar-se a casa, darrere d’unes façanes discretes.
Un gat condormit, obre un ull en veure’m passar, vora el cartell que anuncia els horaris d’una casa de …

La poesia

La poesia neix i transita, serpenteja, per la vall on conflueixen la paraula i la música, l’emoció i la raó. La poesia canta, commou i ordena, funda veritats i recobreix de vida el fons arenós de la consciència col·lectiva. Històricament parlant, sense la poesia la literatura quedaria descavalcada de la seva muntura i la filosofia caminaria de genolls, sense la poesia el món tal com el coneixem seria únicament una pastura d’animals semicivilitzats. Malgrat tot, la poesia passa per moments baixos. Hi ha qui la considera prescindible –des de la seva perspectiva–, probablement la més prescindible de les arts decoratives. La poesia pateix del mateix mal que la literatura, que a la vegada s’ha infectat del mal de la societat que ens ha tocat viure, una societat global que no ha sabut gestionar bé el progrés, en un món que creix desmesuradament. De cop i volta la humanitat ha entrat en un nou paradigma que hem de poder entendre i comprendre. Si no som capaços de gestionar el volum de la pobla…

El fanatisme

La pitjor lacra de la humanitat no és la ignorància, ni la pobresa, ni l’analfabetisme, és el fanatisme, aquest dogmatisme incapaç de tolerar més d’una idea en el seu cap. És com una mena de tènia solitària enquistada en el cervell, que xucla qualsevol idea nova que hi pugui penetrar. El fanàtic només coneix un camí i el segueix cegament fins a les darreres conseqüències. Al final sempre espera pacientment l’abisme. El fanàtic és un entusiasta exacerbat de la veritat, de la seva veritat, que pot coincidir temporalment amb les nostres certeses i les nostres passions i per tant hem d’estar alerta en tot moment. El fanàtic no sempre va en direcció contrària, sovint ens acompanya, ens empeny o ens precedeix. El fanàtic no menteix, no enganya i a vegades ens sedueix arrabassadorament amb la mirada fixada tothora en un mateix punt.  El Valhalla dels herois està replet de fanàtics. El fanàtic és un excel·lent combatent i un treballador infatigable, no discuteix mai les ordres i està  disposat …

LA ROSA DE CAN POUS

La Maria Rosa Puig ha viscut durant tota la seva vida a Can Pous, la casa de maons vermells i pedres de ribera que va construir el seu pare, l’any 1913, ara fa just cent anys. Un mas de nova planta entre la plaça del Veïnat de Salt i la via del tren d’Olot, al costat d’un convent, que després fou presó i que ara és una gran plaça, centre neuràlgic d’un barri bulliciós i multicultural. La Maria Rosa era una dona d’ulls petits i inquiets, ara en parlo en passat, però fins fa ben poc fou present, un present discret però intens, massís, inamovible en els seus principis, en els seus valors i la seva fe. Fou present en el seu poble, en la seva estimada parròquia i en un país petit, tan petit que moltes vegades ha estat incapaç d’albergar cors ingents i generosos com el d’ella: pedagoga solidària, escriptora contumaç i amiga exemplar. La Maria Rosa va ser una dona del seu temps, va viure, va treballar, va ajudar els altres i va fixar per sempre els seus pensaments, els seus records i la seva s…

La veritat

És com una mena de cuc que ens mira amb ulls vidriosos i que arrossega feixugament la seva panxa entre l’humus fumejant de la vida. Encara que en determinats moments ens pugui fer gràcia, la veritat ens repugna, ens atemoreix i ens incomoda, perquè és un ésser viscós i grisenc, que generalment es defensa execrant verins de tota mena i plantant punxes erectes molt difícils d’extreure. La veritat mastega permanentment la polpa molsosa i dolcíssima de la història i es passeja impunement per la nostres indefenses consciències, deixant un rastre bavós i brillant, gairebé impossible de netejar. Sempre és preferible una gran mentida, alegre, festiva i contagiosa, que una veritat menuda, trista i grollera, que acabarà deixant empastifada la nostra percepció de la realitat.  Si no es portés un control exhaustiu de la veritat, acabaria essent una plaga, per aquesta raó eduquem a les criatures, els ensenyem a fugir-ne, a evitar-la i a construir-se un bon currículum farcit de les mentides més merav…

La posteritat

La humanitat, els homínids, aquestes petites bestioles porugues, hem viscut sempre tenallats per la por a la foscor enquitranada de les llargues nits dels hiverns boreals, una foscor inexhaurible, invencible, poblada de perillosos éssers i averanys encara més perillosos. Aquesta por al més enllà ha marcat a ferro roent les consciències en l’equilibri sempre inestable d’una raça que va optar a contracorrent pel bipedisme. Durant mil·lennis ens hem preocupat pel que hi ha més enllà de les nostres miserables vides, per un futur fosc i inextricable, però també terra de promissió i d’esperança. Totes les misèries viscudes durant el curt trànsit per aquest planeta havien de ser forçosament premiades més endavant, si no quin sentit tindria tot plegat? Per què has d’inventar la roda, posem per cas, si encara no s’ha inventat una Wikipèdia que immortalitzi el teu nom per sempre més? Des de la invenció de l’escriptura fins ara, tota una corrua d’escrivents han volgut transcendir el temps, immorta…

FIRES I FESTES

Diu la tradició que la jornada de Tots Sants és el dia gran de Girona, no confondre sisplau amb “El gran dia de Girona”, una pintura de Martí Alsina, de dimensions exagerades, on se celebra precisament un episodi bèl·lic del tràgic setge de 1808. A causa de la sang vessada aquell dia, es va forjar el mite de la ciutat heroica, invencible i immortal, un mite que s’ha barrejat després amb el de les mosques i altres històries més o menys inversemblants, inventades per gironins amb ganes de gresca.  El dia de Tots Sants es barreja a Girona la festa major amb un gavadal de fires i d’actes festius, que omplen d’una manera obsessiva el centre històric de la ciutat. Generalment també s’aprofita la festivitat per a celebrar el dia dels difunts, que a dreta llei és el 2 de novembre. Girona té aquestes coses, celebrem la vida i la mort, la victòria i la derrota tot el mateix dia i pel mateix preu, però malgrat tot s’ha de reconèixer que la ciutat encara manté un encant, el mateix encant d’aquest p…

La tradició

Una tradició és un coneixement, una pràctica, que es transmet de pares a fills, de generació en generació. Probablement bona part del nostre llegat cultural se’ns ha proveït d’aquesta manera, però no hem de caure en l’error de pensar que tot allò que ens llega la tradició és bo, raonable i necessari, perquè tot sovint hem vist com en nom d’aquesta influent autoritat del passat es cometien les atrocitats més inenarrables. És evident que per poder mirar més enllà del curt horitzó que es dibuixa davant nostre, abans hem de ser capaços d’enfilar-nos damunt les espatlles dels nostres predecessors. La tradició és una mena de fusta que ha anat creixent anella a anella, molt lentament, però no sempre el tronc ha crescut recte ni ha brotat exactament de la llavor que ens imaginem. Ben al contrari, més sovint del que ens pensem les tradicions han sorgit de la vella tradició d’inventar-se tradicions. Cal mirar-nos amb objectivitat els nostres costums i pràctiques culturals i deslligar-los sempre q…

La felicitat

La felicitat és un concepte teòric, plantejat sovint des de posicions utòpiques, romàntiques o interessades. A vegades pensem que la felicitat és un objectiu, un paisatge que es redibuixa constantment a mesura que ens hi acostem, però realment no és aquest vast horitzó, sinó els petits vaixells que hi naveguen, la felicitat és una vela blanca, inflada per un ventijol inconstant. La felicitat total i absoluta, si existís, seria com un full en blanc, un silenci aclaparador, un paradís habitat per éssers angelicals i tediosos, cantant tedèums i esventant encens. La felicitat total, igual que la pau total acaba assemblant-se molt a un cementiri, o a un paradís verd com un camp de golf, infinit però sense forats. I, malgrat tot, ens volen vendre constantment aquest concepte des de la publicitat, la política, la religió o les relacions públiques. La felicitat és una sensació temporal, no es pot ser feliç contínuament, de la mateixa manera que no es pot tenir una erecció permanent. Desenganyem…

TEMPS DE MAGRANES

El 613 és un nombre primer només divisible per ell mateix i per 1. Diuen que el mot “love” sona 613 vegades en les cançons dels Beatles,i que no per casualitat 613 esglaons menen fins al capdamunt del Madison Square Garden, perquè 613 foren les victòries que aconseguí Red Holzman, el llegendari coach dels New York Knicks. Diuen també, i els que expliquen aquestes coses no acostumen a equivocar-se, que una magrana conté 613 llavors de saviesa, tantes com els manaments de la Torà, el llibre de la Llei del poble jueu. Potser per aquesta raó encara neixen magraners en els jardins ocults del call de Girona i els seus fruits tardorencs esclaten obscenament damunt dels murs. De 613 en 613 les granes de les magranes s’exhibeixen com pedres precioses en les paneres de la fruita a casa dels senyors i fins i tot en les modestes taules dels treballadors en atur. Persèfone, filla de Zeus i de Demèter, que va menjar sis grans de magrana a l’Hades, va tenir seriosos problemes amb la gerontocràcia mi…

La mirada

Vivim en un món rodó com un ull i la humanitat és aquesta gran bèstia que mira. Tots som mirada i sentim constantment l’escalf d’un esguard global que a vegades ens paralitza i ens desassossega, i que d’altres ens empeny, amb un estrany ardor, cap als límits més insospitats de l’existència. Mirem sense descans, sense aturador, des que naixem fins que morim.  Hi ha mirades que vigilen, mirades que maten; cada mirada és un univers, fins i tot la mirada òrfena de la ceguesa té un sentit i un objectiu. Hi ha ulls que miren i ulls que ploren, ulls que agraeixen i ulls que imploren. Cada mirada és un cop, un impuls, un argument que interpel·la, cada mirada és un crit i un aclaparador silenci. Hi ha mirades que cerquen, mirades que es perden, mirades que obliden i també hi ha mirades que responen.  Cada mirada és un llenguatge, quan la boca diu «Sí», la mirada diu «potser». Deambulem erràticament entre la mirada ingènua dels nens i la mirada cansada dels vells, intentem aprendre, intentem sabe…

Sebastià Martí in memoriam

Quina època tan trista la que ens ha tocat viure, quan veiem els amics morir en la indigència. Sebastià Martí, fotògraf gironí, va deixar un brillant testimoni del seu temps. Suposo que algun dia seré capaç d'ampliar aquesta entrada tal com es mereix. El seu record em perseguirà sempre.

Dilluns, com sempre...

Dilluns, com sempre, projecta l’ombra dels dies feiners damunt la faldilla del calendari. El dia ens convida a intentar començar de nou, com si això fos possible, com si la vida ens deixés, però nosaltres, malgrat tot, arranquem la pàgina i seguim endavant, perquè la vida és el que és, però és la nostra vida. Dilluns, com sempre...

La terra

Si no es concreta, parlar de terra és només parlar d’un grapat de pols. Terra cuita? Terra d’escudelles? Terra de ningú? La terra promesa? La meva terra? La terra de tots? La terra, un tot, una porció, un concepte geològic? Allò que anomenem «la terra» varia substancialment d’un individu a l’altre. Més enllà de mapes i de coordenades geogràfiques, de cadastres immobiliaris i del dret administratiu, la terra és vida treball i consciència. Com els cucs, vivim amarats de terra, naixem untats amb fang primigeni i morim amb un vel d’argila als ulls. Arrelem profundament com l’olivera i l’alzina, i creixem arrapats als murs com l’heura i la glicina. La terra, si cal, ens acull sense demanar-nos papers ni contrapartides, perquè en el fons nosaltres també som terra i, arribats al seu moment, les nostres restes són indistingibles dels sediments que baixen pels rierals els dies de pluja. Habitants com som de ciutats sense ànima, no sentim sempre el batec de la terra. L’asfalt i el ciment han crea…

UN PAÍS DE RAMBLES

Rambla és un topònim d’origen àrab que significa “areny”. Al sud de l’Ebre, les rambles són el que nosaltres anomenem rieres, cursos d’aigua que baixen enfangats i hostils els dies de pluja, entre margallons i baladres, i figueres de moro. Al nostre país anomenem rambles bàsicament als passejos construïts al llit, o al costat de les rieres i, inicialment, fora muralla. Les rambles de Barcelona en són l’exemple més paradigmàtic, però la majoria de poblacions també han acabat tenint la seva. Sota l’ombra de plataners i til·lers, les rambles feien olor de dissabte, de diumenge i de festa de guardar, de verdures fresques, de cafè i de carquinyolis i, entre remors atàviques, sovint dansaven al ritme de la sardana. Però també eren sinònim d’àgora, de lloc de trobada i de tracte.  Com totes les coses d’aquest món, els conceptes van i vénen, evolucionen i canvien. A Barcelona les rambles han passat a ser una artèria inquietant, poblada per turistes i per gent que mira de reüll. A Girona les taul…

Els sentiments

Els sentiments són com una mena de sediment que es diposita amb precisió geològica en els indrets més arraconats de la nostra consciència. Es produeix a partir d’una pols menuda i daurada que sorgeix a causa del fregament constant de les nostres accions amb tot allò que corre, d’una manera o una altra, pel nostre cap i que es decanta a través dels nostres sentits: simpaties i antipaties, tendreses, enveges i odis. Aflora quan ens sacsegen i torna a baixar lentament, dissolvent-se gradualment com el sucre candi en el cafè amb llet, o explota amb virulència com l’excés de pebre en algunes amanides. Els sentiments, com a tals, no els podem dominar mai del tot, ens dominen ells a nosaltres, ens atabalen i ens superen, però esdevenen imprescindibles si realment ens volem sentir vius. Intentar apagar del tot el foc dels sentiments és com una mena de suïcidi. A vegades està mal vist manifestar els sentiments. No plorar en segons quines circumstàncies és senyal inequívoc de rudes i plorar en al…

Dilluns

Dilluns, la gent s’ha vestit de tardor, les dones caminen amb els braços creuats i els homes amb la mirada buida. Els automòbils passen de puntetes i la vida s’alça com un sol rodó, com una esperança solitària, entre les branques dels arbres.

Els somnis

De nit, a les fosques, tot l’univers gira a l’entorn d’una idea congriada a força d’impulsos nerviosos. La realitat, allò que durant el dia toquem amb la punta dels dits, perd consistència, esdevé irreal, migra cap una altra dimensió. De nit, immòbils al llit, som només nosaltres, l’anguniosa matèria que batega sota la pell, i ens adonem que som fets del que proclamava Shakespeare i que Freud va sistematitzar: els somnis. De nit, quan la vida és només l’àvid anagrama d’una paraula suspesa entre els fils electrificats de la inconsciència, esdevenim matèria dels nostres temors i del terror que hem anat acumulant generació rere generació, a través d’altres nits d’insomni. Palpem els llençols com si fossin una freda mortalla i ens veiem a nosaltres mateixos caure en el buit immens que ens precedeix i ens espera. Parlar dels somnis és exactament igual de difícil que parlar de la vida, de fet la vida només és un somni palpable, una mica menys voluble. Voltaire deia que els somnis són l’indret…

11 d'octubre +1

"Verdor en nuestra tierra árida
y azul en nuestro oscuro aire."

(Luís Cernuda - "A un poeta muerto")

Octubre és el mes de la raça
de la nostra raça
la raça dels vençuts i dels tristos
la raça dels habitants d'aquesta casa
que anomenem planeta
i que gira com un enigma
al voltant d'un paradigma irresoluble.

LES DEVESES DE GIRONA

El Ter és un riu que neix inquiet i que surt i entra de nou a les terres de Girona, després de fer una marrada per la comarca d’Osona. S’embassa encara impacient a Sau i a Susqueda i després –al Pasteral– decanta les seves aigües cap al darrer tram, per on flueix ja molt més calmós, a voltes exhaust, a través de la Selva, el Gironès i l’Empordà, fins a desembocar entre la platja de l’Estartit i la llenca de dunes de Pals. En aquesta plana de Girona és on pren una nova dimensió, flanquejat majestuosament a cada riba per llargues deveses, plantacions de pollancres, acers, plàtans i el bordilenc, un encreuament afortunat de diverses menes d’arbre blanc, molt apreciat pel seu llarg tronc, rodó i llis. D’entre totes aquestes deveses destaca desmesuradament el gran parc arbrat de la ciutat de Girona, que és el més gran de Catalunya i probablement de la península Ibèrica. Els seus plàtans bicentenaris es drecen com altes columnes d’un temple expiatori i les branques que apunten sempre cap al c…

El pecat i la culpa

D’entrada el pecat és un concepte religiós, és una ofensa a Déu i, si pensem que Déu no existeix desapareix el pecat. Només queda la culpa, que des d’un concepte més personal, consisteix bàsicament a ofendre la humanitat en general o algú en concret, fins i tot a un mateix. És si fa no fa el mateix, tret que en aquest cas no apareix el concepte de «culpa original», ni «càstig diví». Tampoc hauríem de pensar en «culpes capitals», les culpes no es poden classificar, ni ordenar. Es pot tenir un sentiment de culpa per motius molt diversos, des d’haver ficat els dits en el pot de la melmelada fins a altres coses dignes de ser tema d’un C.S.I. El problema de no pertànyer a cap religió, ni a cap secta, ni a cap equip de futbol, és que no es viu en un univers reglamentat. En el fons, la majoria dels pecats i de les culpes provenen de l’egoisme. Ningú és dolent per naturalesa, el mal es fa per a procurar-se un bé, o sigui que només som dolents quan som egoistes, després vindrà la crueltat, la…