Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2012

El canvi

El PSC és terra cremada. Tot el que diguin els seus dirigents, tot el que facin, tot el que proposin, caurà en el terreny erm d’un projecte polític esgotat. Els socialistes –entre els quals m’hi he comptat– van començar la deriva cap al no-res amb la renúncia dels seus somnis: canviar la vida, canviar el món. La lògica, fatalment, sempre va a la contra i els somnis, si no es cuiden, s’esvaeixen.Però ara s’ha esgotat alguna cosa més, probablement és una generació que declina i una altra que arriba i que demana pas. La vida continua, és normal, i el PSC s’ha de sacrificar. La generació deutora de la revolució de 1968 s’esllangueix i els seus ideals també. El PSC, igual que el Partit Socialista francès i més llunyanament el PSOE de Felipe Gonzalez, van néixer d’aquella utopia.La bandera del canvi, quan portava implícit canviar la societat, era un concepte potent. Ara, quan aquesta idea ha estat devorada per la dreta ultraliberal, ja no té sentit. La noció de canvi només s’aplica a l’hora…

Aznar

Hi ha pocs personatges en la història recent d’Espanya de tan negre perfil, i ideològicament esperpèntics, com José Maria Aznar. La dreta espanyola ha omplert tradicionalment les files mercenàries dels seus líders públics amb funcionaris de l’estat de tot tipus, homes i dones d’una grisor escrupolosa i de comunió diària, però cap com l’homenet del bigoti que fou president del govern durant els anys negres de la bombolla immobiliària.Però el més paradoxal d’aquest cas, i per tant el més preocupant també, és la devoció que li professen àmplies capes de la societat espanyola. Després de l’època de la transició, mai un polític de dreta havia gosat introduir en el seu discurs el llenguatge de la confrontació i de l’odi com ho ha fet Aznar. Amb aquesta dialèctica es va començar a minar el fràgil llegat del consens fins a arribar a la situació en què estem.No hi ha ningú com ell que generi el rebuig que produeix entre el catalanisme polític, tant d’esquerra com de dreta, però tampoc ningú co…

Sempre Girona

Sembla mentida, però a Girona novament ha arribat el temps de Fires. És inqüestionable l’atracció que produeix aquesta ciutat mentre es descabdellen els dies cadenciosos d’octubre. Malgrat el cansament que sorgeix del fet de viure constantment immersos en la humitat reumàtica de la ciutat dels quatre rius, els gironins despertem a finals d’octubre, quan la resta d’animals inicien precisament una època de letargia.Durant els caps de setmana i els dies de festa, els carrers de la ciutat s’omplen de vianants que, sense rumb conegut, deambulen sorollosament igual que els estornells i les gavines. Girona bull en un brou de tardor, l’Onyar es tenyeix de colors terrosos i el cel s’encén entre núvols que sempre amenacen amb un cop d’aigua capaç de traspassar el paraigua més voluntariós. Un àngel contempla el tragit des del campanar de la catedral amb un aire d’estar de tornada de tot.D’una ciutat pètria un no hauria d’esperar altra cosa que remors de resclosit, però, més enllà de les pedres, …

Figueres, possiblement

En Joan Manel Soldevila és un empordanès avant la lettre. Molt abans d’arribar a la capital de la tramuntana –amb 24 anys–, ell ja era figuerenc sense saber-ho. Amagat darrere de les seves ulleres de savi distret, es mira l’univers que el rodeja amb l’avara ambició d’un col·leccionista de coses rares. De fet, quan ets al seu costat, et fa l’efecte que el cosmos sencer estigui a mercè dels seus ulls, que giren perpètuament cap un costat i l’altre.Si te’l mires de perfil, sembla com si la seva testa s’hagués metamorfitzat en un mapa de l’Empordà. El seu nas, com un cap de Creus, ho domina tot; la barbeta et recorda el Montgrí i la boca la desembocadura de la Muga. L’orella està just allà on els campanars de Figueres toquen a missa de dotze i els seus cabells semblen la fràgil massa boscosa constantment en perill d’extinció a causa dels incendis o de l’alopècia.L’altre dia, al saló de sessions de l’ajuntament, flanquejat per un alcalde semi-barbut i per una bandera on explícitament hi ll…

Articles col·laterals

Tot sovint se’m fa difícil començar aquests articles sense haver de trepitjar el procel·lós fang d’una actualitat monotemàtica, centrada en la qüestió nacional i en aquesta crisi que dura i dura... Hi ha articulistes que saben jugar per les bandes, trobant temes menors, laterals, històries curioses que distreuen al personal d’aquestes cuites quotidianes que ens tenen a tots amb els cabells permanentment electritzats. A vegades una solució fàcil consisteix a mirar cap al passat, les hemeroteques són una font d’on raja sempre aigua fresca. Segur que, tal dia com avui, Vamba, el rei dels visigots, protagonitzava en algun racó d’alguna polsosa enciclopèdia, algun episodi històric digne de ser recordat pels segles dels segles o un riu proper es desbordava inundant les de ja per si mateixes fràgils pàgines dels diaris locals d’antany.Hi ha artistes de l’estilogràfica que són capaços d’il·luminar les seves columnes amb la llum radiant dels programes televisius del vespre anterior. Mentre xar…

12 d’octubre

«Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos.» (G. Ferrater)
El dotzè dia d’octubre és la jornada en què es commemora el descobriment d’Amèrica i també es celebra la Mare de Déu del Pilar, patrona d’Aragó i de la Guàrdia Civil. És una d’aquelles dates en què es congrien totes les nuvolades i totes les grisors, les meteorològiques i les altres. A mitjan octubre, la tinta dels 284 dies precedents s’han anat diluint en les pàgines dels calendaris, com la pluja de tardor que s’escola pels embornals.La gent de la meva generació i d’algunes generacions anteriors, vam néixer en un país instal·lat en una tardor permanent. Tot era gris, els carrers eren grisos, els automòbils eren grisos, els policies eren grisos i les imatges, en general, eren d’un blanc i negre penós, que decantava sovint cap un virat groguenc, per falta de líquid fixador. Unes fotografies que continuaven emulsionant, fins i tot després d’haver-les clavat a l’àlbum familiar.El 12 d’octubre er…

Shakespeare en calçotets

Diuen que l’experiència sempre és un grau i que el diable sap més per vell que per diable. Si partim de la base que el nostre país és força vell, hauríem d’arribar fàcilment a la conclusió que de saviesa i d’experiència n’hauríem de tenir per donar i vendre. Però no és així, gràcies a la dominació que va exercir el clergat durant segles, la ignorància cultural aquí és supina.Mentre en altres països, nord enllà, hi florien les arts, la literatura i el teatre, aquí ens passàvem la vida de missa en missa. Malgrat tot, la història avança que és una barbaritat i la globalització ens empeny a barrejar-nos tots en el pot de la confitura de la modernor. A vegades, però, volem ser més moderns del que ens pertoca, com a subgènere cultural europeu que som.Els anglesos, els alemanys, els francesos, fins i tot els italians, estan farts de teatre. Una gran majoria, des de petits, contemplen i reciten els clàssics. Shakespeare s’interpreta a Londres davant d’una concurrència que se’l sap de memòria …

La memòria en un núvol

Tots hem perdut moments importants de la nostra vida buscant absurdament alguna cosa. Passem llargues estones d’angoixa obrint i tancant calaixos, mirant i remirant sota els coixins, a les lleixes dels armaris, sota la taula o, fins i tot, a la caixa de sorra del gat. La majoria de les vegades l’andròmina en qüestió apareix en l’indret més evident: les ulleres just damunt del nas, les claus al pany i les targetes de crèdit a la cartera.Però abans, quan no es tractava de res físic, quan havíem oblidat un concepte, un número de telèfon o una citació, el que fèiem era iniciar una cerca pels llibres que tenies més a mà: les enciclopèdies, els diccionaris, les pàgines grogues o en el piló dels diaris i de les revistes il·lustrades que no s’acabaven de llençar mai per un «si de cas» i que s’acumulaven malaltissament sota la tauleta de la tele, quan encara no estava ocupada per tot d’aparells estranys.Ara ja no és ben bé així, les coses han canviat. Continuem perdent molt de temps, però les …

Alicia

Si contemplem una galeria de fotografies seves a internet, ens adonarem que els seus cabells passen del castany al ros, i del ros al castany, sense solució de continuïtat. En alguna imatge, se li delaten unes fines clapes de cabells blancs –com fils de plastilina?– que li sorgeixen discretament just allà on les arrugues dels ulls intenten fugir cap a les orelles, mentre un serrell en diagonal, i en direcció oposada, li tapa el front.La seva boca és difícil de descriure i d’adjectivar en un article curt com aquest, de fet és com una mena de boca amb potes, un objecte desmesurat i surrealista, que semblaria completament irreal si no confiéssim cegament en la veracitat de l’art de la fotografia. Quan parla, i ho fa sovint, sembla que ensenyi una dentadura més nombrosa que la resta de mortals, el seu somriure és una muralla d’ivori, que faria feliç a qualsevol dentista i fins i tot a un traficant d’ullals d’elefant. D’entre les dents en brollen paraules i sons, viciats amb el to àcid i ag…