Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2012

Bogotá, retrato de una ciudad incandescente

Una ermita blanca preside la planicie que se extiende hasta más allá de lo que la mirada alcanza, como una telaraña tejida por una humanidad inmensa. Una virgen negra recibe a los creyentes entre dos banderas que, más allá del azul, comparten rojos y amarillos. Miles de abalorios se arreciman en los tenderetes de recuerdos, los puestos de comida golosa ofrecen sus productos humeantes y las parejas se fotografían bajo un cartel donde se anuncia: «Usted se encuentra a 3.200 metros sobre el nivel del mar». Pero el mar, allí, sólo es una quimera.Bogotá aparece como una masa líquida que se disuelve en colores y sonidos, en olores y sensaciones esparcidas por un inmenso rectángulo, habitado por más de ocho millones de seres, anónimos y desiguales, como en toda la constelación de urbes esparcidas por el continente americano. Esta metrópoli surge en el centro de una triangulación producida por el encuentro, quizás no tan casual, del barroco europeo, de antiguas civilizaciones indígenas y de u…

Els fonamentalistes

Catalunya és un país petit, situat en un raconet d’aquest món globalitzat on ens ha tocat viure. Els seus orígens es perden en la foscor dels temps, més enllà del que ens explica la història, però Catalunya, com a tal, comença en la reconquesta, no cal que insisteixi, vostès ja ho saben prou bé. L’esperit històric de Catalunya començà, tal vegada, entre els murs d’un castell, fa més de mil anys.He dit d’un castell, perquè si d’una església romànica es tractés, a hores d’ara encara estaríem parlant en llatí. Probablement, i només a partir d’aquesta observació empírica, podríem dir que Catalunya sorgeix com a nació gràcies al laïcisme, més que per la seva vocació religiosa. Els laics, o sigui, els que formem part del poble i no del clericat, som els veritables dipositaris d’aquest esperit.Catalunya és, i serà, si sap continuar distingint clarament les fronteres, que alguns veuen borroses, entre el fet religiós i tot allò que no ho és. Les fronteres de la religió dominant i de les altres…

El retorn

L’estiu continua rodant implacablement pels viaranys que condueixen al pas inevitable d’agost a setembre. El govern i les notícies han estat uns dies de vacances i els diaris s’han engreixat amb les imbecil·litats de sempre. Però ara comença a volar entre nosaltres alguna cosa més dura, gairebé sòlida, que va esgarrapant el tel de morbidesa que s’ha anat teixint durant la canícula.L’inici de la lliga de futbol professional posa un primer punt de normalitat en l’ambient i els rostres dels jugadors més preuats sorgeixen com per encanteri en la pantalla del televisor, amb la morenor feixugament obtinguda en clubs privats i iots de luxe. Els comentaris usuals sobre la «tardor calenta» van davallant ràpidament entre les columnes d’opinió dels diaris més seriosos i les seccions d’economia comencen a treure la poteta entre les acolorides pàgines de les notícies de piscina i de platja.La realitat pura i dura va alçant-se com grans núvols obscurs darrere de la carena i en qualsevol moment pot …

Viatjar

Viatjar és allunyar-se d’un mateix, és una mena d’intent de fugida. Però és evident que no ens podem escapar mai del nostre Jo, de la mateixa manera que som esclaus del present i de la nostra ombra. Tot allò que ens rodeja queda sovint enfangat a causa de la pluja constant de la quotidianitat i, sobretot, quan arriben temps de vacances, intentem allunyar-nos el més possible del nostre paisatge habitual, amb aquella excusa tan suada de «carregar piles».Tinc un amic que té una teoria, diu que són necessaris com a mínim quatre-cents quilòmetres de distància per a començar a escindir-te, encara que sigui temporalment, de la pròpia, avorrida i rutinària realitat. O sigui, has de viatjar a un altre país, amb una cultura diferent i una llengua que no sigui la teva, per adonar-te que aquest món és alguna cosa més que els quatre pèls recargolats que envolten el melic.Viatjar és viure, això ho ha sabut des de sempre la humanitat. Tots els grans estats europeus, i també els d’Amèrica, són deutor…

Carrer de les Hortes

Totes les ciutats, amb relació a la seva grandària, tenen grans carrers i places, amb identitat molt definida i un renom que sovint va més enllà dels seus límits. Per exemple: si parlem del passeig de Gràcia o de la Diagonal, tothom sap situar-ho immediatament al mapa, són els protagonistes d’un entramat urbà, d’una òpera quotidiana que es desenvolupa amb esbalaïdora regularitat.Però també n’hi ha d’altres de secundaris, passatges petits però amb molta personalitat, que són els que acaben conformant la gran xarxa urbana, o d’altres que tenen el mèrit afegit d’haver protagonitzat grans fets de la història o de la literatura. Tothom sap situar en el seu imaginari personal la plaça del Diamant o el carrer Estret. Són secundaris amb personatge pròpi, que acaben d’omplir el cartell de la pel·lícula ciutadana.Una d’aquestes artèries, a Girona, és el carrer de les Hortes. Tal com ho descriu perfectament els seu nom, fa un segle només era un entramat de camps de cultiu en el recinte de la ciu…

Sants

En aquest país nostre, durant segles hem tingut la mania de voler-ho santificar tot. Cada poble, cada casa, cada carrer, cada accident del terreny, tot ha estat batejat amb el nom d’un sant, un d’aquells senyors barbuts –o de senyores no menys barbudes– que feien miracles abans o després de ser esquarterats, o cremats, o ves a saber tu, pels diligents centurions romans.De sants, encara que n’hi ha un fotimer, nosaltres només n’utilitzem un parell de dotzenes, produint amb les reiteracions confusions inevitables i amb els additaments necessaris, un excés de longitud evident en els topònims. Abans pel que sembla la llargada no importava: amb un rètol de qualsevol manera a l’entrada del municipi i un altre a la paret de les casilles dels peons caminers n’hi havia prou i de sobres.Però ara a les carreteres hi proliferen els indicadors, això sí, abreviats: «Sta Coloma de F», «St Feliu de G», «St Joan de les A»... S’ha fet avinent que o bé els noms són massa llargs o els rètols massa curts …

Inde... independència

Els he de confessar que ens aquests darrers temps jo també m’he deixat convèncer pel cuc de l’independentisme. Quan et trobes al mig d’una multitud, la majoria dels quals són coneguts, amics, companys o fins i tot familiars, es fa molt difícil continuar caminant en direcció contrària. Fins i tot diria que és de suïcides i, per ara, no és el meu cas.Després d’haver-ho meditat profundament, puc dir que, si resulta que la independència és una solució real als problemes de caire econòmic, social i cultural que pateix el nostre país, aleshores ja no puc sentir-me altra cosa que independentista. Però el problema és que segueixo sense estar segur que aquest, per si sol, sigui el remei que necessita el nostre país. D’entrada em veig contínuament citant aquest eufemisme de «el nostre país», per no haver de dir el Principat de Catalunya. O és que quan parlem d’independència també ens referim al País Valencià, a les Illes, a la Franja de Ponent i a la Catalunya Nord?Però, sobretot, el que em rem…

Les olimpíades de la crisi

Si les olimpíades coincidissin amb els cicles vitals de la societat, aquests haurien de ser els jocs de la crisi. De fet ho són ja des de molts aspectes, només cal veure els magres resultats dels atletes espanyols o el xandall oficial de la delegació hispana, que sembla comprat en una botiga de tot a 1 euro.Si les olimpíades han de reflectir l’estat de la societat actual, potser seria millor que adaptéssim proves a l’època en què ens ha tocat viure. Es podrien organitzar curses de defraudadors fiscals i d’evasors de capitals, concursos de polítics mentiders i de governants demagogs, i tota mena de competicions de corrupció, en les quals els nostres atletes destacarien molt per sobre de la mitjana. És el que tenen les crisis, que accentuen la capacitat de reacció i tothom s’espavila al màxim. Segur que si es fes tot això el nostre país ocuparia ràpidament les més altes posicions del palmarès olímpic.I després de les olimpíades normals vindrien els jocs paralímpics, en els quals podrien…

Aplaudir

El Gran Diccionari de la Llengua Catalana diu que «aplaudir» és demostrar a algú l’aprovació, l’entusiasme, batent les mans. Aplaudir és un gest que es practica sovint per educació o per una mena de convenció social quan assisteixes a un acte públic, al qual t’han convidat sovint amb la promesa d’un final feliç, amb canapès i copa de cava. No aplaudir és fer un lleig i, a més, després et demanaran explicacions, en canvi el fet d’aplaudir les estalvia. «Bravo, bravo!» i a menjar tants canapès com et puguis posar a la boca.Moltes vegades el gran mèrit de l’orador consisteix simplement a saber puntuar, o sigui: saber deixar clar quan se suposa que l’auditori ha d’aplaudir. No hi ha res que espatlli més un bon discurs que aquell silenci incòmode que es produeix entre el final de la peroració i el primer tímid aplaudiment de l’incondicional de torn. Fins i tot els cambrers s’interroguen amb la mirada, com volent dir: «Posem o els canapès o no?»L’altre dia, en un article a «El Mundo», un ex…

Triangle de foc

En el món procel·lós de la política, i probablement també en la vida real, dir la veritat sempre té els seus costos. L’altre dia, mentre el triangle de foc de l’Alt Empordà encara estava roent, l’alcalde de Figueres i diputat al Parlament de Catalunya per CiU Santi Vila, va deixar anar unes quantes veritats que li han costat un munt de crítiques, sobretot provinents d’alcaldes del seu propi partit. Venia a dir que potser s’hauria de replantejar el model econòmic en què es basa precisament l’àrea en la qual el foc s’havia estès. De fet, ara que ho diu el senyor Vila, en aquell moment, aquest desastre semblava un flagell diví, com una mena de llamp baixat del cel per a castigar una zona del nostre país que, directament o indirecta, fonamenta la seva manera de viure a l’entorn de l’alcohol, el tabac i la prostitució.Tothom sap que de La Jonquera a Figueres s’estén en forma de triangle aquesta mena de «Las Vegas salvatge» o «El Paso amb barretina» on sembla que tot el que és «legal» autom…