Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2012

La justícia

En aquest país la justícia cada dia ens sorprèn amb alguna notícia que ens fa regirar les tripes. L’altre dia dia, sense anar més lluny, van exonerar de tots els càrrecs pels quals se’ls imputava al senyor Camps i a un acòlit seu, després d’haver escoltat amb les mateixes orelles que nosaltres les gravacions escandaloses on quedaven clares, per dir-ho molt suaument, unes relacions d’influències impròpies de càrrecs electes. En algun moment donat el sistema judicial pot tenir aquesta mena de contradiccions, però que després hi hagi altres responsables polítics que surtin a la palestra per donar suport a l’actuació d’aquests individus, pel simple fet que un jurat els han declarat «no culpables», és molt preocupant. És el símptoma que alguna cosa falla, no ja en el nostre sistema judicial, sinó en el pòsit moral del nostre país. A Espanya, i a Catalunya també, necessiten una regeneració moral profunda, hem de comprendre que el canvi comença per nosaltres mateixos, hem de poder superar part…

Girona: zona negra

Girona sempre ha tingut fama d’obscura, de grisa i negra. L’ambient petrificat i fosc dels carrers del barri vell ha servit nombroses vegades d’escenari per a moltes pel·lícules de gènere inquietant. Algú encara recordarà l’actor Christopher Lee brandant la capa del comte Dràcula darrere l’absis de la catedral, Vicent Cassel interpretant un torturat monjo o una «Rapsodia de sangre» d’Antonio Isasi-isasmendi –amb música de Xavier Montsalvatge– rodada a la Devesa. Les llambordes, els rius i els arbres de fulla caduca propicien una mena d’encongiment de l’ànima que inspira als poetes però també als novel·listes. Els carrers de la ciutat han serpentejat sovint a través de la literatura, des de «Los cipreses creen en Dios» fins a «Soldados de Salamina», passant per «Josafat» o les novel·les gironines dels Pairolí, Fañanàs o Fonalleras. Girona s’ha propagat en l’imaginari col·lectiu fins a la sacietat. Aquesta setmana passada, per exemple, en Pep Prieto va presentar el seu darrer llibre «La t…

El pitjor moment

El 18 de juny de 1940, en el moment més crític de la Segona Guerra Mundial, Winston Churchill va pronunciar un discurs que faria història. L’escenari era molt cru, després de la derrota de França i del reembarcament de l’exèrcit britànic a Dunkerque, Anglaterra es trobava sola lluitant contra el nazisme. Els avions de la Luftwaffe començaven a senyorejar damunt dels verds prats regats pel Tàmesi i un núvol obscur i espès planava sobre el present i el futur d’Europa. El discurs del primer ministre acabava amb aquesta famosa frase: «Preparem-nos pels nostres deures i no dubtem que els homes del futur diran de nosaltres: aquella va ser la seva millor hora». Ara, més de setanta anys després, ens trobem immersos en una nova batalla mundial, un conflicte d’interessos econòmics a escala global que amenaça el futur de la nostra societat i, també, de la democràcia. Però en aquest punt de la història estem més indefensos que mai, perquè no sabem exactament contra qui hem de lluitar i, sobretot, …

Girona11

Els humans, i més concretament les espècies evolucionades a partir dels homínids occidentals, tenim la mania dels números. Anem per la vida comptant arbres, cases, cotxes, persones, anys... Sumem i restem dates com si la vida real fos fruït de les matemàtiques i no al revés. Celebrem aniversaris de tota mena, patim per índexs borsaris que només són xifres en una pantalla d’ordinador o, encara més subtil, pel color més o menys vermellós dels nostres números en un compte bancari. Ens agraden sobretot els números rodons, tots els que acaben en zero. Esperem amb candeletes arribar als vint anys, als trenta, als quaranta... sempre de deu en deu. Ara, per una cosa d’aquelles de la vida, sembla ser que el nostre món gira al voltant del que és la mitjana nacional per excel·lència: els menús a deu euros. Aquesta mena d’ofertes gastronòmiques semblen moneda de curs legal, o com una mena d’índex Nikei casolà. Tot el que val menys de deu euros és baratíssim i el que passa d’aquesta xifra màgica és …

Torna en Quico

Diu una famosa cançó popular que quan un amic se’n va queda un espai per omplir. No és el cas d’en Francesc Francisco-Busquets, perquè ell no ha deixat mai de ser un amic ni de fer-nos costat sempre que ha calgut. Fins i tot durant els gairebé vuit anys en què ha exercit de subdelegat del govern a Girona, sempre ha estat al peu del canó, al peu de tots els canons i mai ens ha fallat quan la mà del destí ha baixat per fotre’ns un clatellot. I, quedi clar, que no calia fer un ús abusiu de la seva amistat, nosaltres sabíem on era i amb això en teníem prou. En Quico ha vetllat sempre per nosaltres, parlava en català als guàrdies civils, en francès als gendarmes, en castellà als més fanàtics, en anglès a la resta –i en l’alemany si calia–, perquè en Quico és poliglota i polimòrfic, curiós i juganer, amic dels seus amics i també dels altres. Li agrada el teatre i la literatura. De jove participà activament en diversos projectes teatrals –a La Salle i a Proscenium– que després l’han ajudat en …

Un minut de silenci

Un minut és un espai de temps, un lapse d’eternitat que, en base a la teoria que desenvolupà Albert Einstein, pot ser molt llarg o molt curt. Un minut són seixanta segons, una volta de la maneta més bellugadissa del rellotge i el temps just perquè la pasta es cogui al dente o que l’arròs surti covat. En canvi el silenci està en una altra dimensió, és l’absència de soroll, però també es pot considerar un terme relatiu, una disminució momentània del brogit ambiental. Quan passa alguna desgràcia irreparable és costum demanar un minut de silenci, per respecte i reconeixement. És com una mena de peatge emocional, a preu únic, que paguem per després poder continuar fent la nostra vida com si res. És igual si moren 300.000 persones en un tsunami o la mare del president del club de futbol local, la gent es posa tibada durant uns instants i ja està. Em diran que és simbòlic, que és una manera de fer palesa la solidaritat envers els afectats, etc. Però en realitat sembla com si es fes més en «sub…

Noves figures del pessebre 7. EL PASTORET 2.0

Contínuament està connectat a la xarxa. No ha parat fins aconseguir que el pessebre tingui una xarxa WiFi i, el posis a on el posis, sempre està liat amb el seu smartphone folrat de pell d’ovella. Només treure’l de la capsa ja estava fent fotos per penjar-les al Facebook i anava llançant piulades a tort i a dret comentant les coses més anodines. Que si la mula té una cama esquerdada, que aquest any sembla ser que fins i tot han posat menys paper d’alumini al riu, que el vestit de l’àngel ja no és tant blanc com el Nadal passat, que ha sentit a dir que deien que algú havia dit... El pastoret 2.0 està per tot. menys pel que ha d’estar i les ovelles se’l miren de reüll amb cara d’emprenyades. Fins i tot de nit, quan les altres peces descansen, ell continua enganxat a la xarxa. Sap tot el que passa als altres pessebres i es parla pel xat amb pastorets i pastoretes de tot el món mundial. Dominar, el que es diu dominar, no domina cap llengua, però s’entén amb tothom a través d’un llenguatge e…

Noves figures del pessebre 6. LA PROSTITUTA

Han aparegut ningú sap com. N’hi ha una que espera palplantada al costat del caminet i els pastorets se la miren de reüll, una altra que mig s’amaga darrere de la cova tot esperant l’arribada dels Reis, i una que persegueix constantment al pobre angelet. Tal com tothom sap, exerceixen un dels oficis més antics i amb més arrelament al nostre país i, malgrat tot, molt mal representat en els pessebres populars catalans.
La figureta de la prostituta cal saber-la col·locar, de fet els millors pessebristes cada matí les reparteixen estratègicament pel diorama, s’han de fer veure, però discretament i, si ofenen la sensibilitat d’algun visitant, s’han de saber retirar oportunament. No passa res. Però, millor encara si s’ajunten totes les figueretes en un corralet de posar i treure, un indret segur i controlat que, si es presenta l’ocasió, es pot transformar en una entranyable masia amb un parell de pallers. Les prostitutes, igual que els caganers, són l’alegria de qualsevol pessebre i simbolitz…