Ves al contingut principal

Que bonic que és viure!


Abans tot era més simple i el catàleg d’uns grans magatzems es podia condensar en un anunci de mitja pàgina a La Vanguardia. Els ordinadors eren com els míssils intercontinentals, o sigui: una cosa que no podíem imaginar que un dia tindríem a casa o a la butxaca de l’americana. De la mateixa manera, tampoc podíem arribar a pensar que aquelles pel·lícules que ens agradaven tant algun dia les podríem veure tantes vegades com volguéssim ajaguts al nostre sofà.
Un no triava les pel·lícules que anaves a veure el diumenge a la tarda al cinema del barri –o per Setmana Santa o per Nadal– eren les pel·lícules que et triaven a tu i a la pantalla hi sorgien sempre imatges inesperades, històries protagonitzades per actors de noms impronunciables, en indrets on no podies ni somniar que un dia hi podries anar en un vol low cost. La fantasia era tan impredictible com la vida.
Una d’aquelles pel·lícules que un dia ens va triar a nosaltres fou It’s a wonderful life de Frank Capra, que aquí es va dir Que bello es vivir! Per als que tenim una cama en aquest segle i l’altra a l’anterior, sempre se’ns posa la pell de gallina quan veiem caure els primers flocs de neu sobre Bedford Falls, aquell indret on vivia George Bailey, un heroi d’una altra època, de quan els bancs encara no havien començat a simpatitzar amb els dimonis més endimoniats del capitalisme.
En el moment culminant de la pel·lícula el protagonitza es passeja per la ciutat tal com seria si ell no hagués nascut. Veient-ho ara sembla que verdaderament George Bailey no va néixer mai, perquè les nostres ciutats s’assemblen més a aquell hipotètic Pottersville que a l’utòpic univers de Frank Capra. Però sempre ens quedarà l’esperança i, sobretot, sempre ens quedarà l’oportunitat d’anar al cinema Truffaut de Girona, en vigílies nadalenques, a poder degustar novament el regust d’aquella neu angelical.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…