Ves al contingut principal

Any nou: campionat de surf


Quan arriben aquests últims dies de desembre i cau la darrera fulla del calendari, ens adonem que el temps passa i que nosaltres anem seguint, en equilibri precari, fent surf damunt l’onada. Abans d’esclafar-nos definitivament contra les roques o que se’ns mengi un tauró, mirem cap enrere i veiem tot allò que ha estat el 2012, i el que no. Escoltem els resums dels telenotícies, llegim els diaris i desitgem que comenci d’una vegada l’any nou, encara que només sigui per canviar de tema.
Any nou i nou govern. Hem passat ràpidament del govern del millors al govern dels fidels. Aquest 2013 veurem quina serà la propera jugada, la propera retallada, el proper desencís. Les banderes estelades continuaran onejant damunt dels caps –dels uns i dels altres–, els tertulians aniran vociferant a preu fet i els articles dels diaris s’ompliran de paraules vanes. Arribarà un nou onze de setembre i haurem de sortir novament al carrer per demanar allò que és evident: el dret a decidir.
Potser algun president de diputació dimitirà, sempre ens quedarà aquest lleu consol. Altra cosa és que la fiscalia ens arribi a alegrar algun dia amb les fineses del seu ofici, ja se sap que els polítics, quan llisquen pel fang de la corrupció, s’escolen com una anguila. Però durant aquest any que arriba segur que les paraules «corrupció»,  «prostitució» i «alcohol» continuaran lligades indefectiblement al topònim «La Jonquera». En les mans dels seus habitants, i dels seus comerciants, estarà començar-hi a lluitar en contra.
El futbol anirà bé, només faltaria. El Barça seguirà instal·lat entre nosaltres i els noms dels seus jugadors xiularan en les nostres orelles com el vapor de la vàlvula de seguretat d’una olla a pressió. Celebrarem gols, victòries, copes i oblidarem el present que ens encotilla. Algun dia també nevarà, més o menys, i alçarem il·lusionats la vista cap al cel. Algú es fotografiarà davant el paisatge blanc amb la samarreta del Barça. El temps passarà de pressa, passaran les fulles dels calendaris i algú també quedarà pel camí, perquè la vida és així i no tothom és campió de surf.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…