Ves al contingut principal

Any nou: campionat de surf


Quan arriben aquests últims dies de desembre i cau la darrera fulla del calendari, ens adonem que el temps passa i que nosaltres anem seguint, en equilibri precari, fent surf damunt l’onada. Abans d’esclafar-nos definitivament contra les roques o que se’ns mengi un tauró, mirem cap enrere i veiem tot allò que ha estat el 2012, i el que no. Escoltem els resums dels telenotícies, llegim els diaris i desitgem que comenci d’una vegada l’any nou, encara que només sigui per canviar de tema.
Any nou i nou govern. Hem passat ràpidament del govern del millors al govern dels fidels. Aquest 2013 veurem quina serà la propera jugada, la propera retallada, el proper desencís. Les banderes estelades continuaran onejant damunt dels caps –dels uns i dels altres–, els tertulians aniran vociferant a preu fet i els articles dels diaris s’ompliran de paraules vanes. Arribarà un nou onze de setembre i haurem de sortir novament al carrer per demanar allò que és evident: el dret a decidir.
Potser algun president de diputació dimitirà, sempre ens quedarà aquest lleu consol. Altra cosa és que la fiscalia ens arribi a alegrar algun dia amb les fineses del seu ofici, ja se sap que els polítics, quan llisquen pel fang de la corrupció, s’escolen com una anguila. Però durant aquest any que arriba segur que les paraules «corrupció»,  «prostitució» i «alcohol» continuaran lligades indefectiblement al topònim «La Jonquera». En les mans dels seus habitants, i dels seus comerciants, estarà començar-hi a lluitar en contra.
El futbol anirà bé, només faltaria. El Barça seguirà instal·lat entre nosaltres i els noms dels seus jugadors xiularan en les nostres orelles com el vapor de la vàlvula de seguretat d’una olla a pressió. Celebrarem gols, victòries, copes i oblidarem el present que ens encotilla. Algun dia també nevarà, més o menys, i alçarem il·lusionats la vista cap al cel. Algú es fotografiarà davant el paisatge blanc amb la samarreta del Barça. El temps passarà de pressa, passaran les fulles dels calendaris i algú també quedarà pel camí, perquè la vida és així i no tothom és campió de surf.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…