Ves al contingut principal

Any nou: campionat de surf


Quan arriben aquests últims dies de desembre i cau la darrera fulla del calendari, ens adonem que el temps passa i que nosaltres anem seguint, en equilibri precari, fent surf damunt l’onada. Abans d’esclafar-nos definitivament contra les roques o que se’ns mengi un tauró, mirem cap enrere i veiem tot allò que ha estat el 2012, i el que no. Escoltem els resums dels telenotícies, llegim els diaris i desitgem que comenci d’una vegada l’any nou, encara que només sigui per canviar de tema.
Any nou i nou govern. Hem passat ràpidament del govern del millors al govern dels fidels. Aquest 2013 veurem quina serà la propera jugada, la propera retallada, el proper desencís. Les banderes estelades continuaran onejant damunt dels caps –dels uns i dels altres–, els tertulians aniran vociferant a preu fet i els articles dels diaris s’ompliran de paraules vanes. Arribarà un nou onze de setembre i haurem de sortir novament al carrer per demanar allò que és evident: el dret a decidir.
Potser algun president de diputació dimitirà, sempre ens quedarà aquest lleu consol. Altra cosa és que la fiscalia ens arribi a alegrar algun dia amb les fineses del seu ofici, ja se sap que els polítics, quan llisquen pel fang de la corrupció, s’escolen com una anguila. Però durant aquest any que arriba segur que les paraules «corrupció»,  «prostitució» i «alcohol» continuaran lligades indefectiblement al topònim «La Jonquera». En les mans dels seus habitants, i dels seus comerciants, estarà començar-hi a lluitar en contra.
El futbol anirà bé, només faltaria. El Barça seguirà instal·lat entre nosaltres i els noms dels seus jugadors xiularan en les nostres orelles com el vapor de la vàlvula de seguretat d’una olla a pressió. Celebrarem gols, victòries, copes i oblidarem el present que ens encotilla. Algun dia també nevarà, més o menys, i alçarem il·lusionats la vista cap al cel. Algú es fotografiarà davant el paisatge blanc amb la samarreta del Barça. El temps passarà de pressa, passaran les fulles dels calendaris i algú també quedarà pel camí, perquè la vida és així i no tothom és campió de surf.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…