Ves al contingut principal

2012+1


Diuen que un dia d’aquests serà la fi del món. No porto el compte, però em sembla que aquesta mena d’anuncis s’han repetit innombrables vegades des que tinc ús de raó. Encara recordo quan auguraven no sé quants desastres per «l’efecte 2000», aquella mena de cosa que havia de fer explotar tots els ordinadors del món a la mateixa hora. Molts diaris farceixen amb notícies d’aquesta mena els espais que els deixen buits entre les cabòries de l’actualitat i els anuncis de prostíbuls.
No mereixeria més comentaris si no fos perquè hi ha gent que s’ho creu. A falta d’altres contactes amb el món, prefereixen agafar-se a una realitat paral·lela, producte de la imaginació d’algunes ments reescalfades. Sí senyor, hi ha gent que s’ho creu, igual que creuen en l’astrologia, els esperits, els zombis,  els vampirs, el monstre del llac Ness i el misteri de la Santíssima Trinitat.
La raça humana és així, no hi ha res a fer. Som éssers crèduls, gregaris. Ens van dir que la tecnologia ens ho faria tot més fàcil, que prement un sol botó podríem fer qualsevol cosa, que viatjaríem a Mart un parell de vegades a l’any i que pel sol fet de ser catalans ho tindríem tot pagat. Ens van prometre el paradís si no pecàvem, ens van dir que el treball ens faria lliures i que aquells diners que vam posar a termini fix els podríem recuperar quan ens convingués.
Però no, tot és mentida, fins i tot les mentides són mentida i el món continua i continua... Quan obres l’ordinador resulta que necessites tots els dits de les mans i algun més per fer la cosa més senzilla, viatgem amb trens de rodalies a la mateixa velocitat que fa trenta anys i, a més, ara resulta que pel sol fet de ser catalans hem de pagar el doble! No em diguin supersticiós perquè jo amb aquestes coses no hi crec, però, quan feliciti l’any nou, diré: «Feliç 2012 + 1», no fos cas que que per dir 13 s’enfonsi la barraqueta.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…