Ves al contingut principal

2012+1


Diuen que un dia d’aquests serà la fi del món. No porto el compte, però em sembla que aquesta mena d’anuncis s’han repetit innombrables vegades des que tinc ús de raó. Encara recordo quan auguraven no sé quants desastres per «l’efecte 2000», aquella mena de cosa que havia de fer explotar tots els ordinadors del món a la mateixa hora. Molts diaris farceixen amb notícies d’aquesta mena els espais que els deixen buits entre les cabòries de l’actualitat i els anuncis de prostíbuls.
No mereixeria més comentaris si no fos perquè hi ha gent que s’ho creu. A falta d’altres contactes amb el món, prefereixen agafar-se a una realitat paral·lela, producte de la imaginació d’algunes ments reescalfades. Sí senyor, hi ha gent que s’ho creu, igual que creuen en l’astrologia, els esperits, els zombis,  els vampirs, el monstre del llac Ness i el misteri de la Santíssima Trinitat.
La raça humana és així, no hi ha res a fer. Som éssers crèduls, gregaris. Ens van dir que la tecnologia ens ho faria tot més fàcil, que prement un sol botó podríem fer qualsevol cosa, que viatjaríem a Mart un parell de vegades a l’any i que pel sol fet de ser catalans ho tindríem tot pagat. Ens van prometre el paradís si no pecàvem, ens van dir que el treball ens faria lliures i que aquells diners que vam posar a termini fix els podríem recuperar quan ens convingués.
Però no, tot és mentida, fins i tot les mentides són mentida i el món continua i continua... Quan obres l’ordinador resulta que necessites tots els dits de les mans i algun més per fer la cosa més senzilla, viatgem amb trens de rodalies a la mateixa velocitat que fa trenta anys i, a més, ara resulta que pel sol fet de ser catalans hem de pagar el doble! No em diguin supersticiós perquè jo amb aquestes coses no hi crec, però, quan feliciti l’any nou, diré: «Feliç 2012 + 1», no fos cas que que per dir 13 s’enfonsi la barraqueta.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…

Oratori dels absents

«Totes les misèries dels homes provenen de l’esperança.» Albert Camus
La condició humana és una remor constant de peus que trepitgen damunt les voreres, és un feix de veus que s’alcen com si fossin espirals d’aire calent. La condició humana són mirades i sospirs, anhels i retrets, mans que s’obren i que cerquen el contacte amb altres mans. La condició humana arrela en somnis de migdies ardents i de nits solcades per grans llunes blanques. La condició humana és el resultat de sumar records i esperances, recances i certeses, mitges veritats i mentides a mitges. Diuen que només has de creure en tu mateix, que tot és una conxorxa per revocar el teu reialme, i que el món, més enllà de l’horitzó, vessa les seves aigües oceàniques en el no-res. Ens ensopim en llargues i tedioses tardes, escoltant les històries d’uns i dels altres, mentre el planeta segueix girant misteriosament al voltant d’un astre llunyà que tenyeix de capvespres el cel de les nostres vides.  Som tot això, vivim vides menudes …