Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2012

Any nou: campionat de surf

Quan arriben aquests últims dies de desembre i cau la darrera fulla del calendari, ens adonem que el temps passa i que nosaltres anem seguint, en equilibri precari, fent surf damunt l’onada. Abans d’esclafar-nos definitivament contra les roques o que se’ns mengi un tauró, mirem cap enrere i veiem tot allò que ha estat el 2012, i el que no. Escoltem els resums dels telenotícies, llegim els diaris i desitgem que comenci d’una vegada l’any nou, encara que només sigui per canviar de tema. Any nou i nou govern. Hem passat ràpidament del govern del millors al govern dels fidels. Aquest 2013 veurem quina serà la propera jugada, la propera retallada, el proper desencís. Les banderes estelades continuaran onejant damunt dels caps –dels uns i dels altres–, els tertulians aniran vociferant a preu fet i els articles dels diaris s’ompliran de paraules vanes. Arribarà un nou onze de setembre i haurem de sortir novament al carrer per demanar allò que és evident: el dret a decidir. Potser algun preside…

Nadal en negre

Després de dos nadals al govern, la dreta d’aquest país –Catalunya i Espanya– ha aconseguit el que semblava impossible: arrabassar-nos l’esperança. Els treballadors, els petits empresaris i els pensionistes ens trobem en un túnel del qual no veiem la sortida. Hem deixat enrere milions de persones en un atur indefinit, els joves es miren astorats el món on els ha tocat viure i cada dia se’ns presenta un panorama més desencoratjador. Havíem nascut i viscut en l’esperança. L’esperança de molts, dipositada en la possibilitat d’un món millor, d’un futur inesgotable. Era la idea del progrés, de la fe en la llibertat i en la justícia social. La llum de la cultura ens havia d’il·luminar per sempre, una educació justa, igualitària i de qualitat havia de vèncer la ignorància i els avenços socials, fruit del treball abrivat de generacions de lluitadors, serien irreversibles.  Mai com en aquest moment ens havíem sentit tan desemparats, mai s’havia esgotat com ara la flama pampalluguejant de l’esper…

Que bonic que és viure!

Abans tot era més simple i el catàleg d’uns grans magatzems es podia condensar en un anunci de mitja pàgina a La Vanguardia. Els ordinadors eren com els míssils intercontinentals, o sigui: una cosa que no podíem imaginar que un dia tindríem a casa o a la butxaca de l’americana. De la mateixa manera, tampoc podíem arribar a pensar que aquelles pel·lícules que ens agradaven tant algun dia les podríem veure tantes vegades com volguéssim ajaguts al nostre sofà. Un no triava les pel·lícules que anaves a veure el diumenge a la tarda al cinema del barri –o per Setmana Santa o per Nadal– eren les pel·lícules que et triaven a tu i a la pantalla hi sorgien sempre imatges inesperades, històries protagonitzades per actors de noms impronunciables, en indrets on no podies ni somniar que un dia hi podries anar en un vol low cost. La fantasia era tan impredictible com la vida. Una d’aquelles pel·lícules que un dia ens va triar a nosaltres fou It’s a wonderful life de Frank Capra, que aquí es va dir Que…

2012+1

Diuen que un dia d’aquests serà la fi del món. No porto el compte, però em sembla que aquesta mena d’anuncis s’han repetit innombrables vegades des que tinc ús de raó. Encara recordo quan auguraven no sé quants desastres per «l’efecte 2000», aquella mena de cosa que havia de fer explotar tots els ordinadors del món a la mateixa hora. Molts diaris farceixen amb notícies d’aquesta mena els espais que els deixen buits entre les cabòries de l’actualitat i els anuncis de prostíbuls. No mereixeria més comentaris si no fos perquè hi ha gent que s’ho creu. A falta d’altres contactes amb el món, prefereixen agafar-se a una realitat paral·lela, producte de la imaginació d’algunes ments reescalfades. Sí senyor, hi ha gent que s’ho creu, igual que creuen en l’astrologia, els esperits, els zombis,  els vampirs, el monstre del llac Ness i el misteri de la Santíssima Trinitat. La raça humana és així, no hi ha res a fer. Som éssers crèduls, gregaris. Ens van dir que la tecnologia ens ho faria tot més f…

El Nobel, la pau i Europa

Marguerite Yourcenar va publicar una novel·la, Memòries d’Adrià, en la qual aquest escrivia una llarga carta al que després també seria emperador Marc Aureli. A través d’aquesta lletra descrivia la seva vida però també les seves visions d’un futur nebulós en un continent poblat per ciutats refulgents. Marc Aureli va llegar després en forma de meditacions la visió filosòfica del seu temps, una de les cites del qual és «Qui viu en pau amb ell mateix, viu en pau amb el món». La fràgil pau dels romans es va esmicolar aviat i el continent europeu va viure en guerra permanent durant vint segles, una història que va culminar en dues guerres mundials que, abans que altra cosa, van ser grans guerres fratricides entre europeus. Però Europa va comprendre finalment que, com a mínim, havia de viure en pau amb si mateixa. D’aquest convenciment va néixer la Unió Europea. Tal com deia André Fossard, Europa va cercar, amb raó, dotar-se d’una política i una moneda comuna, però el que encara no han entès …

Oh, Palestina!

Durant l’estiu de 1973, sota els pins d’una càmping de Sant Feliu de Guíxols, vaig llegir el llibre Oh, Jerusalén, de Dominique Lapierre i Larry Collins, aquella lectura va significar una sotragada en la meva incipient adolescència. Recordo, com si fossin records propis, les maquinacions de l’Irgun, les jugades polítiques de l’Haganah, Golda Meir, David Ben Gurion, els kibbutz, la ciutat santa polièdrica i reconsagrada. Encara ara, quaranta anys després, em sento partícip d’aquells fets que culminaren en la creació d’Israel, un estat jove, modern i democràtic, bandejat des del seu inici per un entorn hostil, gairebé feudal i profundament antidemocràtic. Des d’aleshores no he tingut altre remei que, en els moments en què la meva consciència ho ha exigit, posar-me al costat del poble jueu. Quan la realitat t’ho exigeix has de triar trinxera. Mentre l’status quo internacional va fer jugar a l’entorn d’Israel tots els pesos pesants de la història –La Unió Soviètica, els Estats Units, Egipte…

Per un país de tots, l'escola en català.

Nadal al Titànic

Suposo que a hores d’ara no he d’explicar a ningú que ja ha començat la campanya de Nadal. Un mes i mig llarg de campanetes i llums, de músiques enllaunades i de somriures forçats. És una època de bogeria i d’excés, probablement el més semblant a les bacanals romanes, quan se suposa que hauria de ser –religiosament parlant– tot el contrari: temps de recolliment, de calma i de retrobament familiar a la vora del foc. Però no. Poses la tele i t’escupen a la cara anuncis de tota mena, el millor que puc dir dels quals és que són un atemptat a la intel·ligència i al bon gust. Em quedo perplex en veure anuncis de videojocs que destil·len una violència inaudita al costat d’angelicals missatges de «vuelve a casa por Navidad». El televisor esdevé durant aquests dies com una mena de bèstia apocalíptica, tant, que enyores els telenotícies on et parlen de la crisi. Els carrers s’omplen de gent amb el semblant febril, obcecats en comprar i comprar, com si en això els hi anés la vida. Els aparadors de…

La indiferència

L’historiador britànic Ian Kershaw, en la seva monumental biografia d’Adolf Hitler, va dir que «El camí cap a Auschwitz es va construir amb odi, però es va pavimentar amb indiferència». Sense la indiferència d’una majoria d’alemanys que, per por o per fanatisme, van mirar cap a un altre costat, l’holocaust no hauria estat possible. La indiferència és també la protagonista d’aquell famós poema de Martin Niemüller, atribuït sovint a Bertold Brecht, que comença dient: «Primer es van endur els jueus, però com jo no era jueu, no em va importar». A l’indiferent no li és igual tot, simplement és algú que no fonamenta la seva visió de la realitat en la veritat i els valors. Tot ve a ser el mateix, res té valor. En aquesta absència de valors i de projectes, rau la mediocritat i el marasme on ha caigut la política del nostre país, en aquesta absència de valors, que políticament parlant es tradueix en ideologia, és on creixen desaforadament les corrupteles. El camí cap a la destrucció de la democr…

Les nostres vides

L’altre dia vaig escoltar a la tele, en boca de l’escriptor anglès Julian Barnes, que «la nostra vida en realitat és només la història que ens hem explicat a nosaltres mateixos», una frase que em deixà perplex, i no tan sols pel fet d’haver sentit una cita intel·ligent en un mitjà generalment tan ximple com la televisió, sinó també pel seu significat intrínsec, o sigui, que el passat viu en forma més o menys novel·lada en la nostra ment. És cert, tots acumulem experiències vitals, pròpies o alienes. La nostra vida no és només l’esdevenir continuat dels fets que protagonitzem, som també allò que veiem, el que percebem, som les històries que van de boca en boca, som els llibres que llegim, les pel·lícules que hem vist i som també els que ens envolten: vivim en ells i ells viuen en nosaltres, molt més enllà dels límits físics i temporals de les nostres limitades existències. Seguint aquest raonament podem dir, per extensió, que la història és allò que ens expliquem els uns al altres. En aq…