Ves al contingut principal

La realitat vola baixa


Els carrers de les ciutats s’omplen sobtadament d’una gentada inaudita. Són els temps de les primeres fredorades, l’any declina definitivament i en l’horitzó comença a despuntar un rètol lluminós amb totes les lletres de la paraula «Nadal». Els arbres es despullen ràpidament i els automòbils fumegen entre semàfors que llueixen més que el raquític sol de tardor. Qui més qui menys, es mira els aparadors de les botigues amb la recança que produeixen els números vermells en la llibreta de la Caixa.
Aviat arribarà la cridòria de les eleccions, els polítics somrients en acte de servei, les banderes agitades –però no remenades– d’un mateix país, però amb els matisos de color i de forma que els partits saben donar a aquestes coses. De tant en tant sonaran himnes que retrunyiran entre els murs de pavellons esportius i de locals socials, la gent s’omplirà la boca amb «bons cops de falç» i «que tremolin els enemics», com si encara fóssim un país de segadors i de bandolers.
Les bústies s’ompliran de paperetes, que se’ns oferiran com una mena d’hòsties consagrades de la democràcia, butlles papals que ens permetran comprar un futur millor per als nostres fills i els nostres néts. De tant en tant algú es posarà seriós, a l’hora punta dels telenotícies, i ens dirà que vivim moments transcendentals, ens assenyalarà amb un dit, brut encara de polsar el botó al Parlament, per dir-nos que els votem, que ells encarnen aquest futur i no el passat llangorós dels verbs imperfectes.
Els núvols tardorals dibuixaran com una mena d’onada en els cels d’aquest país. Dels estadis esportius continuarà sorgint la cridòria habitual, algun obrer, d’aquells d’abans, gosarà sortir al carrer amb el puny enlaire, els mendicants continuaran exercint el seu ofici a la porta dels temples, tot continuarà igual i tot serà diferent, perquè és temps de tardor i les eleccions escombraran per una temporada les angúnies dels molts que anem per la vida amb el cap cot per no topar amb una realitat que cada vegada vola més baixa.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…