Ves al contingut principal

La realitat vola baixa


Els carrers de les ciutats s’omplen sobtadament d’una gentada inaudita. Són els temps de les primeres fredorades, l’any declina definitivament i en l’horitzó comença a despuntar un rètol lluminós amb totes les lletres de la paraula «Nadal». Els arbres es despullen ràpidament i els automòbils fumegen entre semàfors que llueixen més que el raquític sol de tardor. Qui més qui menys, es mira els aparadors de les botigues amb la recança que produeixen els números vermells en la llibreta de la Caixa.
Aviat arribarà la cridòria de les eleccions, els polítics somrients en acte de servei, les banderes agitades –però no remenades– d’un mateix país, però amb els matisos de color i de forma que els partits saben donar a aquestes coses. De tant en tant sonaran himnes que retrunyiran entre els murs de pavellons esportius i de locals socials, la gent s’omplirà la boca amb «bons cops de falç» i «que tremolin els enemics», com si encara fóssim un país de segadors i de bandolers.
Les bústies s’ompliran de paperetes, que se’ns oferiran com una mena d’hòsties consagrades de la democràcia, butlles papals que ens permetran comprar un futur millor per als nostres fills i els nostres néts. De tant en tant algú es posarà seriós, a l’hora punta dels telenotícies, i ens dirà que vivim moments transcendentals, ens assenyalarà amb un dit, brut encara de polsar el botó al Parlament, per dir-nos que els votem, que ells encarnen aquest futur i no el passat llangorós dels verbs imperfectes.
Els núvols tardorals dibuixaran com una mena d’onada en els cels d’aquest país. Dels estadis esportius continuarà sorgint la cridòria habitual, algun obrer, d’aquells d’abans, gosarà sortir al carrer amb el puny enlaire, els mendicants continuaran exercint el seu ofici a la porta dels temples, tot continuarà igual i tot serà diferent, perquè és temps de tardor i les eleccions escombraran per una temporada les angúnies dels molts que anem per la vida amb el cap cot per no topar amb una realitat que cada vegada vola més baixa.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…

Oratori dels absents

«Totes les misèries dels homes provenen de l’esperança.» Albert Camus
La condició humana és una remor constant de peus que trepitgen damunt les voreres, és un feix de veus que s’alcen com si fossin espirals d’aire calent. La condició humana són mirades i sospirs, anhels i retrets, mans que s’obren i que cerquen el contacte amb altres mans. La condició humana arrela en somnis de migdies ardents i de nits solcades per grans llunes blanques. La condició humana és el resultat de sumar records i esperances, recances i certeses, mitges veritats i mentides a mitges. Diuen que només has de creure en tu mateix, que tot és una conxorxa per revocar el teu reialme, i que el món, més enllà de l’horitzó, vessa les seves aigües oceàniques en el no-res. Ens ensopim en llargues i tedioses tardes, escoltant les històries d’uns i dels altres, mentre el planeta segueix girant misteriosament al voltant d’un astre llunyà que tenyeix de capvespres el cel de les nostres vides.  Som tot això, vivim vides menudes …