Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2012

Una Fageda, centenars de fagedes

La Fageda d’en Jordà és com una mena de bosc de somnis. Les boires matinals embolcallen els troncs dels arbres, les fulles seques carrisquegen sota els nostres peus i el paisatge vegetal ens aclapara, igual que els murs intrigants d’una abadia benedictina. A les acaballes de novembre, la fageda és el «silvestre palau» –en paraules del poeta Joan Teixidor–, un festival de colors tardorencs que et dobleguen la mirada, prostrada definitivament sota una càrrega excessiva. Entrecavat al cor de la gran arbreda, un camí, com una gola endinsada en la bravura arbòria, serpenteja entre el crostam de sediments volcànics, ocracis i esponjosos. Com tots els camins té un destí, un fi darrer, una sort reservada al caminant. En aquest cas es tracta d’un conjunt d’instal·lacions, una fàbrica de productes lactis. Les vaques remuguen tranquil·lament entre la palla dels corrals, al ritme d’un fil musical que desgrana peces barroques. Sembla com si els animals i els treballadors se sabessin membres d’una ma…

Cases de diputació

Les diputacions són un centre de poder, és innegable, i la Diputació de Girona és un centre de poder particularment enclavat en el subconscient polític territorial, amb un pressupost considerable malgrat els temps de crisi que corren i amb molt poc control democràtic. El càrrec de president és especialment cobejat, comporta tota una sèrie de prebendes, de satisfaccions protocol·làries i pecuniàries molt envejables. No s’ha d’aportar cap altra condició curricular que la de pertànyer com a regidor a qualsevol dels municipis de la demarcació. Cal, això sí, saber-se de memòria tota una llarga rastellera d’eufemismes per no haver de pronunciar la malèfica paraula «província». Les Diputacions, i particularment les diputacions catalanes, tenen una mala consciència innata i tendeixen a amagar-se darrere d’aquesta mena de detalls. El president de la Diputació tradicionalment ha estat sempre un home gris. En èpoques passades, pre-democràtiques, era simplement un representant de les empreses més p…

Rèquiem en la mort de Jordi Comas

En Jordi Comas era un home rabassut, de mata baixa i ampla, com l’alzina o el roure. De tracte tranquil, afable i rialler de mena, tenia un to paternal que t’enganxava i una mirada transparent que et fascinava, t’asseies al seu constat amb el convenciment de compartir alguna cosa profunda amb ell i et convencia amb arguments senzills, però valuosos, que et guardaves a la butxaca del sentit comú durant molt de temps. El seu pare era carnisser a Flaçà i sempre li deia, amb una convicció molt catalana, que era millor ser un petit amo que un gros mosso. Això el va portar, juntament amb la seva dona, a fer d’empresari de l’hostaleria a Platja d’Aro, quan la Costa Brava encara estava per acabar d’inventar. Si mai algú té la idea de construir un museu del turisme, no podrà prescindir, com a peça essencial, del privilegiat mirador del seu hotel. Diuen que una bona mort honra tota un vida, però la d’en Jordi ha estat una mort horrible, una mort que no es mereix ningú. Aquest fet inquietant ens h…

Lluís Lucero: la lenta digestió d’un llibre

L’altre dia, mentre passejava per aquesta Girona curulla de gent i de perfums, i de colors tardorals, vaig creuar-me amb un vell conegut, un antic company d’escola, un amic d’aquells amb els quals  topes de tant en tant, de dècada en dècada, probablement només per constatar en el seu rostre el pas d’un temps que avança inexorablement. Després de trobar-me’l vaig aturar-me un moment per a escriure una nota en el meu bloc de butxaca, deia: «Em reconec en les cares dels meus antics companys d’escola com en miralls distorsionats». Més enllà del que ens sembla, tots som allò que reflectim. A tots ens toca emmirallar-nos en aquestes cares, però també en la dels nostres familiars i en la de la gent més estimada. En el funeral d’Agustí Bartra, algú va llegir uns versos del poeta que comencen dient: «Quan de mi, finalment, només quedaran les lletres / posades com ocells damunt els cables tensos...». És veritat, algun dia només quedaran les paraules, just i aclaparador destí dels que bevem habit…

El negoci i l’esport

Moltes vegades m’he preguntat per què els mitjans de comunicació reserven un espai específic per als negocis esportius?, altra cosa seria que parlessin de la gent que dedica unes hores del seu temps a les pràctiques esportives, però això suposo que seria molt avorrit. Explicar que la senyora Josefina ha canviat de gimnàs, o que el senyor Pepet en comptes de jugar amb l’equip de petanca del barri, ara ho fa amb el del centre cívic, seria tediós i complicat. L’únic que és notícia són les lligues professionals de futbol i de bàsquet, de tennis i de golf, la fórmula 1, les carreres de motos i les grans curses ciclistes. No és que tingui res en contra d’aquestes activitats professionals, com a tals, hauria de pensar d’entrada que són ben lícites, tot i les corrupcions que habitualment les esquitxen. Però no és esport, no ens enganyem, és negoci pur i dur. La paraula esport sorgeix d’un concepte medieval que vindria a dir «recrear-se en el lleure». El concepte modern elaborat a través dels Jo…

Pòlissa de vot

Des de sempre hi ha hagut partits bons i partits dolents, partits polítics que han acceptat amb més o menys entusiasme el joc democràtic i altres que només hi juguen per a trencar la baralla. Hi hagut vot útil per als partits que tenien realment opcions de treure resultats traduïbles en escons i vot inútil a partits, més o menys ben intencionats, però sense cap probabilitat d’obtenir res en la seva circumscripció. Ara, després d’una temporada de crisi, retallades i fallides bancàries, el principal partit de la dreta catalana, a l’inici d’aquestes eleccions al Parlament de Catalunya, ens demana una espècie de «pòlissa, de vot», a l’estil de les polisses bancàries. «Doneu-me el vostre vot fins a conformar una majoria absoluta i jo l’utilitzaré per a invertir en els interessos de Catalunya». Està bé, és interessant i innovador, hauríem, però, de parlar dels detalls: terminis, interessos de demora, interessos de descobert, etc. I, sobretot, hauríem d’anar-ho a signar davant de notari, no si…

Manifestos i hipoteques

Manifest és una paraula d’origen incert, diuen que arrela en la expressió «agafar per la mà». Un manifest és un escrit en què es declara formalment alguna cosa, l’utilitza una institució per explicar un conjunt d’actuacions o un grup per a expressar públicament els seus propòsits. De «manifest» en sorgeix el concepte «manifestació», un dret reconegut –encara– per la majoria de legislacions vigents. Històricament parlant, han estat famosos el manifest Groc de l’avantguardisme, el manifest del Partit Comunista signat per Marx i Engels, el manifest del Futurisme publicat per Filippo Tommaso Marinetti, el manifest de Praga del moviment esperantista, el manifest Simbolista de Jean Moréas i fins i tot el manifest Sardanista elaborat per Francesc A. Izquierdo i publicat a Manresa el 10 de febrer de 1963. Si alguna cosa no és un manifest, en si mateix com a noció, és una novetat. De manifestos se’n fan i se’n desfan tants com dies té l’any, els signen si fa no fa els mateixos de sempre i no ser…

La realitat vola baixa

Els carrers de les ciutats s’omplen sobtadament d’una gentada inaudita. Són els temps de les primeres fredorades, l’any declina definitivament i en l’horitzó comença a despuntar un rètol lluminós amb totes les lletres de la paraula «Nadal». Els arbres es despullen ràpidament i els automòbils fumegen entre semàfors que llueixen més que el raquític sol de tardor. Qui més qui menys, es mira els aparadors de les botigues amb la recança que produeixen els números vermells en la llibreta de la Caixa. Aviat arribarà la cridòria de les eleccions, els polítics somrients en acte de servei, les banderes agitades –però no remenades– d’un mateix país, però amb els matisos de color i de forma que els partits saben donar a aquestes coses. De tant en tant sonaran himnes que retrunyiran entre els murs de pavellons esportius i de locals socials, la gent s’omplirà la boca amb «bons cops de falç» i «que tremolin els enemics», com si encara fóssim un país de segadors i de bandolers. Les bústies s’ompliran d…