Ves al contingut principal

Shakespeare en calçotets


Diuen que l’experiència sempre és un grau i que el diable sap més per vell que per diable. Si partim de la base que el nostre país és força vell, hauríem d’arribar fàcilment a la conclusió que de saviesa i d’experiència n’hauríem de tenir per donar i vendre. Però no és així, gràcies a la dominació que va exercir el clergat durant segles, la ignorància cultural aquí és supina.
Mentre en altres països, nord enllà, hi florien les arts, la literatura i el teatre, aquí ens passàvem la vida de missa en missa. Malgrat tot, la història avança que és una barbaritat i la globalització ens empeny a barrejar-nos tots en el pot de la confitura de la modernor. A vegades, però, volem ser més moderns del que ens pertoca, com a subgènere cultural europeu que som.
Els anglesos, els alemanys, els francesos, fins i tot els italians, estan farts de teatre. Una gran majoria, des de petits, contemplen i reciten els clàssics. Shakespeare s’interpreta a Londres davant d’una concurrència que se’l sap de memòria i a Alemanya també. De fet, a principis del segle XX hi havia molts súbdits del kàiser –gràcies a les grans traduccions que es van fer en el seu moment– que creien que el bard genial havia nascut en algun racó de la Selva Negra.
No és estrany, per tant, que cansats dels muntatges habituals, de tant en tant busquin alternatives agosarades. Paradoxalment, a Catalunya, on la cultura teatral està a l’altura dels Pastorets i deixa de comptar, s’intenta vendre també aquesta mena de productes. Clàssics passats pel sedàs de la Fura dels Baus, de Calixto Bieito o de l’inefable Rigola. Macbeth en calçotets o Coriolà amb vambes, que el públic s’empassa sense el filtre del coneixement clàssic que en altres països es dóna per suposat.
A vegades semblem un país d’ignorants vinguts a més, provincians que amb la boca oberta ens cau la bava davant del quadre en blanc d’un lloat avantguardista. S’hauria de fer més pedagogia, no es pot córrer abans de saber caminar i festivals com Temporada Alta haurien d’apostar més pels clàssics, que aquí, repeteixo, seria tota una novetat.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…