Ves al contingut principal

Paisatge ferroviari


Els gironins que anem i venim sovint de Barcelona ens hem habituat a contemplar el paisatge ferroviari, els camps i els pobles que s’estenen, moltes vegades d’esquena, a la vora de la via fèrria. Tenim la sort de viure en un quadrant de l’hemisferi terraqüi on el pas de les estacions es fa avinent amb una amable i acolorida persistència i amb tot el que això comporta als que, com jo, ens distreuen més aquesta mena d’espectacles que la lectura o la conversa.
El paisatge es descabdella amb el ritme que imposa el sotragueig del tren i els cables feixucs de la catenària dansen amunt i avall sense parar. Algú llegeix un llibre que murmura paraules entintades, com les flors infinites d’un silenci compartit; una perdiu intenta volar amb l’ala ferida i el seu plomatge es confon amb els colors de la tardor. Els xiprers juguen a la cucanya i els automòbils es belluguen sobre cintes d’asfalt.
La nostra geografia ferroviària té un centre geomètric gairebé sideral, un eix excèntric que gira al voltant de Maçanet-Massanes. Tot és u, abans i després, però allà el món cau en un pou de desesma, en el forat negre, o gris, d’un temps que no compta en els calendaris, ni en les agendes electròniques dels telèfons amb pantalla tàctil. Un vidre grogós, gairebé de color d’ambre, reflecteix els rostres dels passatgers i del revisor, la veu del qual ressona per l’estret passadís reclamant el bitllet amb l’aspra llengua funcionarial de la Renfe.
Una mare acompanya el seu fill a través d’una andana, mentre el temps es dilueix entre horaris que es retarden. Algú parla pel mòbil amb accent estranger i un home acluca els ulls mentre la barbeta se li replega sobre el coll de la camisa. El viatge és un enfilall d’instantànies que sorgeixen del no-res com bombolles de sabó i que exploten per a desaparèixer definitivament quan una veu enllaunada anuncia que hem arribat a la nostra estació.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…