Vés al contingut principal

Paisatge ferroviari


Els gironins que anem i venim sovint de Barcelona ens hem habituat a contemplar el paisatge ferroviari, els camps i els pobles que s’estenen, moltes vegades d’esquena, a la vora de la via fèrria. Tenim la sort de viure en un quadrant de l’hemisferi terraqüi on el pas de les estacions es fa avinent amb una amable i acolorida persistència i amb tot el que això comporta als que, com jo, ens distreuen més aquesta mena d’espectacles que la lectura o la conversa.
El paisatge es descabdella amb el ritme que imposa el sotragueig del tren i els cables feixucs de la catenària dansen amunt i avall sense parar. Algú llegeix un llibre que murmura paraules entintades, com les flors infinites d’un silenci compartit; una perdiu intenta volar amb l’ala ferida i el seu plomatge es confon amb els colors de la tardor. Els xiprers juguen a la cucanya i els automòbils es belluguen sobre cintes d’asfalt.
La nostra geografia ferroviària té un centre geomètric gairebé sideral, un eix excèntric que gira al voltant de Maçanet-Massanes. Tot és u, abans i després, però allà el món cau en un pou de desesma, en el forat negre, o gris, d’un temps que no compta en els calendaris, ni en les agendes electròniques dels telèfons amb pantalla tàctil. Un vidre grogós, gairebé de color d’ambre, reflecteix els rostres dels passatgers i del revisor, la veu del qual ressona per l’estret passadís reclamant el bitllet amb l’aspra llengua funcionarial de la Renfe.
Una mare acompanya el seu fill a través d’una andana, mentre el temps es dilueix entre horaris que es retarden. Algú parla pel mòbil amb accent estranger i un home acluca els ulls mentre la barbeta se li replega sobre el coll de la camisa. El viatge és un enfilall d’instantànies que sorgeixen del no-res com bombolles de sabó i que exploten per a desaparèixer definitivament quan una veu enllaunada anuncia que hem arribat a la nostra estació.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Vidrà

És com una mena de principat secret, un territori perdut en la muntanya, allà on tots els mòbils perden la cobertura. En els mapes amb prou feines hi figura, però se sap que pertany a la comarca d’Osona des de l’any 1989 i a la província de Girona des de 1833. És un dels municipis que conformen la subcomarca del Bisaura, el seu bisbe és el que regeix la diòcesi de Vic, els seus telèfons comencen amb el 93 barceloní i quan els vidranesos presenten la declaració de renda han d’anar fins a la remota ciutat de l’AVE i les flors. Vidrà és un racó de món, folrat d’arbres caducifolis que tenyeixen de colors insospitats el paisatge. Només la remor dels ocells trenca l’harmonia del silenci. Els seus habitants es dediquen a la cria de bestiar i al cultiu de fusta blanca. Alguns d’ells es passegen per les feixes amb botes de goma i una galleda a la mà, a la recerca de misteris micològics que s’amaguen vora les pedres cobertes de molsa. Les grans masies pengen de les muntanyes com els guarniments…

La pàtria de Messi

Quina sort que hem tingut, en aquesta època nostra, de tenir el bàlsam fulgurant del futbol per amansir i per atiar les forces ocultes que mouen el nostre país. Quina sort que hem tingut, m’exclamo de nou, de tenir aquest noi d’accent argentí, poc llegit i una mica sorrut, però que fa els gols necessaris i en el moment precís com per aixecar la brama dels nostres i ensorrar la dels adversaris. Potser res seria el mateix sense ell. El periodisme s’esllanguiria en un marasme de decrepitud i la política seria encara més salvatge i canibalesca. En els bars l’alcoholisme no tindria excusa i les botigues de petards no farien calaix ni per la revetlla de Sant Joan. Les columnes torçades dels banquers s’inclinarien definitivament cap al color de les pèrdues i no hi hauria esma per redreçar-les amb els fons públics amb els quals contribuïm tots. Tot se’ns faria més agre, fins i tot la dolçor de les postres dels menús de diari i els petons dels amants en les cantonades obscures. Un silenci hivern…

La Pelosa

Jules Renard deia que una serp és la deumilionèsima part d’un quart del meridià terrestre. Una cala del cap de Creus potser és una mica més, però, tot i així, La Pelosa no es distingeix per la seva grandària. Està situada entre el nas llarguerut de cap Norfeu i la badia goluda de Montjoi, entre la blancor una mica tibada de Cadaqués i el rogenc crepuscular de Roses, entre l’abundància de la Roma empordanesa i l’austeritat de la Grècia antiga, representada per les roques que es deixen llepar per les onades i que semblen les mateixes que contemplen l’Egeu o el mar de Sicília. La Pelosa és una platjola de sorra cendrosa on hi ha un restaurant de diumenges, que serveixen arrossos als forasters, i una caseta del comú de pescadors de Roses tancada a pany i clau. Una colla d’eucaliptus, també forans, abasteixen d’ombres els que busquen el seu recer. La tramuntana, quan bufa, hi bufa de veritat i tot en la natura abaixa l’esquena en senyal de natural submissió. Pel camí de ronda s’hi poden fl…

ORACIÓ A FIGUERES

Remor d’ànimes a la rambla, el cel s’esmuny entre els plataners que riuen, llampecs de nit il·luminen les façanes atònites i els rostres giren com una baldufa boja. Figueres fa olor de vi dolç i de coca de pa amb sucre i es commou amb un vent remot que blega els xiprers en la plana i arrissa els sembrats que esperen, la primera llum de l’alba en el golf de Roses. Res és orb en la plana empordanesa i res no té destorb en el pas dels dies. Figueres és un submarí daurat que aixeca el periscopi entre camps de cebes tendres. Braços en creu, els figuerencs es desvetllen, sota un cel que clama per una pluja que no arriba o que arriba massa, un temps que asseca els cors o que inunda les places. Avui, que és dia de festa, Figueres, puja a les golfes i rebusca entre els malendreços, els vells records i les antigues certeses, aquells colors exactes ara coberts de pols. Figueres, no miris cap aquell castell inútil, escolta la veu dels fills díscols i no posis tots els ous en el mateix cistell. Fi…