Ves al contingut principal

Paisatge ferroviari


Els gironins que anem i venim sovint de Barcelona ens hem habituat a contemplar el paisatge ferroviari, els camps i els pobles que s’estenen, moltes vegades d’esquena, a la vora de la via fèrria. Tenim la sort de viure en un quadrant de l’hemisferi terraqüi on el pas de les estacions es fa avinent amb una amable i acolorida persistència i amb tot el que això comporta als que, com jo, ens distreuen més aquesta mena d’espectacles que la lectura o la conversa.
El paisatge es descabdella amb el ritme que imposa el sotragueig del tren i els cables feixucs de la catenària dansen amunt i avall sense parar. Algú llegeix un llibre que murmura paraules entintades, com les flors infinites d’un silenci compartit; una perdiu intenta volar amb l’ala ferida i el seu plomatge es confon amb els colors de la tardor. Els xiprers juguen a la cucanya i els automòbils es belluguen sobre cintes d’asfalt.
La nostra geografia ferroviària té un centre geomètric gairebé sideral, un eix excèntric que gira al voltant de Maçanet-Massanes. Tot és u, abans i després, però allà el món cau en un pou de desesma, en el forat negre, o gris, d’un temps que no compta en els calendaris, ni en les agendes electròniques dels telèfons amb pantalla tàctil. Un vidre grogós, gairebé de color d’ambre, reflecteix els rostres dels passatgers i del revisor, la veu del qual ressona per l’estret passadís reclamant el bitllet amb l’aspra llengua funcionarial de la Renfe.
Una mare acompanya el seu fill a través d’una andana, mentre el temps es dilueix entre horaris que es retarden. Algú parla pel mòbil amb accent estranger i un home acluca els ulls mentre la barbeta se li replega sobre el coll de la camisa. El viatge és un enfilall d’instantànies que sorgeixen del no-res com bombolles de sabó i que exploten per a desaparèixer definitivament quan una veu enllaunada anuncia que hem arribat a la nostra estació.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…