Ves al contingut principal

L’ou i la gallina


El sol sorgeix emfàticament cada dia, imposant la seva llum, i també un ordre cronohistòric. El matí, el migdia, la tarda, el vespre, la matinada... però el món gira sense aturador i arriba novament una nova albada. Amb un gest impertorbable, cada dia recomença la vida. La gallina pon un ou i després en sorgeix un pollet, que esdevé gallina i pon un ou. Sembla un engranatge sense fi i sense principi: un procés etern.
Però no és així, sempre hi ha un inici i un final. De la mateixa manera que som conscients del nostre destí mortal, tots sabem que aquest univers també és finit. Moltes de les faules que ha ordit la raça humana giren precisament a l’entorn d’aquesta qüestió: el pas del temps. La vida i la mort són preocupacions que sobrevolen permanentment tot allò que d’alguna manera té alguna relació amb nosaltres.
Per posar un exemple pedestre: quan tenim alguna relació comercial amb un banc, sempre t’acaben demanant que signis una assegurança de vida, les condicions de la qual es relacionen amb l’edat, l’estat físic... o sigui amb la teva expectativa vital, o sigui, el temps que encara et queda per anar pagant els rebuts mensuals del crèdit.
Però la metàfora magistral sobre aquest tema la trobem en la pel·lícula Blade Runner, en la qual uns robots gairebé humans, però amb una data de caducitat molt curta, tornen a la terra per a poder aconseguir una pròrroga de vida. Un d’ells, just abans de morir, es lamenta amargament dient que tota la seva experiència, fora dels límits de la galàxia, es perdrà «com llàgrimes sota la pluja».
És a dir, robots fets a imatge i semblança dels humans... però més enllà del nostre cicle personal, tot allò que pensem que ens transcendeix també resulta que és perible. L’únic que perdura és la transformació permanent de l’ou en gallina i la discussió eterna sobre el que fou primer. Un debat que deixà sentenciat Jorge Wagensberg quan digué: «Naturalment primer va ser l’ou, però no era de gallina!».
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…