Ves al contingut principal

D’un temps, d’un país

Durant aquells anys ja llunyans i gairebé oblidats de la transició, Raimon cantava «D’un temps, d’un país», entre el fervor dels que l’escoltaven i dels que el vigilaven, una cançó icònica que incloïa uns versos que eren tot un missatge generacional i una advertència clara als que podien tenir la temptació de tornar enrere: «Lluny som de records inútils / i de velles passions,  / no anirem al darrera d’antics tambors».
Gairebé quaranta anys després, les cançons de Raimon, però sobretot el  seu missatge implícit, semblen haver passat definitivament a la història. Ara hi ha qui diu que hem entrat novament en un procés de transició, aquesta vegada cap a la independència, un terme, per altra banda, tant vague com el que es perseguia en aquell procés cap a «la democràcia». Necessitats com estem de curacions miraculoses, per a molts aquesta «independència» és la solució a tots els mals.
El gran poeta americà Robert Frost, ja a les acaballes de la seva vida, va ser cridat per recitar un poema en la presa de possessió del jove president Kennedy, quan encara les estrelles cinematogràfiques no pesaven tant com els bons poetes. Incapaç de llegir l’oda que havia escrit expressament per aquell dia –a causa de la resplendor de la neu caiguda el dia abans– va haver de recitar-ne un de memòria, un que començava dient: «Aquesta terra va ser nostra, molt abans de ser nosaltres d’aquesta terra».
Qui sap si el destí de John F. Kennedy no va quedar marcat per aquest canvi de darrera hora? Els bards i els trobadors sempre han acabat tenint molta influència en la realitat que volen interpretar. Raimon, amb el temps, va anar adaptant la seva cançó, a mesura que la història avançava, i d’aquell «d’un país que mai no hem fet» va passar a «un país que ja anem fent». Jo no sé si ara encara anem en aquella senda o si hauríem de començar-ne una de nova, si aquell país ja està fet o encara l’anem fent. L’únic que sé és que de poetes per sort no en falten, però de Kennedys, a Catalunya, ja no en corren, i que hauríem d’anar amb compte de no atiar el destí tràgic de la història.


1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…