Ves al contingut principal

D’un temps, d’un país

Durant aquells anys ja llunyans i gairebé oblidats de la transició, Raimon cantava «D’un temps, d’un país», entre el fervor dels que l’escoltaven i dels que el vigilaven, una cançó icònica que incloïa uns versos que eren tot un missatge generacional i una advertència clara als que podien tenir la temptació de tornar enrere: «Lluny som de records inútils / i de velles passions,  / no anirem al darrera d’antics tambors».
Gairebé quaranta anys després, les cançons de Raimon, però sobretot el  seu missatge implícit, semblen haver passat definitivament a la història. Ara hi ha qui diu que hem entrat novament en un procés de transició, aquesta vegada cap a la independència, un terme, per altra banda, tant vague com el que es perseguia en aquell procés cap a «la democràcia». Necessitats com estem de curacions miraculoses, per a molts aquesta «independència» és la solució a tots els mals.
El gran poeta americà Robert Frost, ja a les acaballes de la seva vida, va ser cridat per recitar un poema en la presa de possessió del jove president Kennedy, quan encara les estrelles cinematogràfiques no pesaven tant com els bons poetes. Incapaç de llegir l’oda que havia escrit expressament per aquell dia –a causa de la resplendor de la neu caiguda el dia abans– va haver de recitar-ne un de memòria, un que començava dient: «Aquesta terra va ser nostra, molt abans de ser nosaltres d’aquesta terra».
Qui sap si el destí de John F. Kennedy no va quedar marcat per aquest canvi de darrera hora? Els bards i els trobadors sempre han acabat tenint molta influència en la realitat que volen interpretar. Raimon, amb el temps, va anar adaptant la seva cançó, a mesura que la història avançava, i d’aquell «d’un país que mai no hem fet» va passar a «un país que ja anem fent». Jo no sé si ara encara anem en aquella senda o si hauríem de començar-ne una de nova, si aquell país ja està fet o encara l’anem fent. L’únic que sé és que de poetes per sort no en falten, però de Kennedys, a Catalunya, ja no en corren, i que hauríem d’anar amb compte de no atiar el destí tràgic de la història.


1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…