Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2012

L’ou i la gallina

El sol sorgeix emfàticament cada dia, imposant la seva llum, i també un ordre cronohistòric. El matí, el migdia, la tarda, el vespre, la matinada... però el món gira sense aturador i arriba novament una nova albada. Amb un gest impertorbable, cada dia recomença la vida. La gallina pon un ou i després en sorgeix un pollet, que esdevé gallina i pon un ou. Sembla un engranatge sense fi i sense principi: un procés etern. Però no és així, sempre hi ha un inici i un final. De la mateixa manera que som conscients del nostre destí mortal, tots sabem que aquest univers també és finit. Moltes de les faules que ha ordit la raça humana giren precisament a l’entorn d’aquesta qüestió: el pas del temps. La vida i la mort són preocupacions que sobrevolen permanentment tot allò que d’alguna manera té alguna relació amb nosaltres. Per posar un exemple pedestre: quan tenim alguna relació comercial amb un banc, sempre t’acaben demanant que signis una assegurança de vida, les condicions de la qual es rela…

Tardorades

Sembla mentida, però aquest sol de setembre ja fa olor de migtemps. La pols groguenca dels camins es barreja amb l’ocre de les fulles que ja han començat a caure dels arbres. Els dies blans es desfan gairebé sense esma, darrere les muntanyes, tot esperant probablement uns núvols carregats de bromes que no acaben mai d’arribar. L’aire fa olor de cera i els diaris, entintats de present, exhalen sentors estranyes. Les notícies són com les fulles tardorals, el mateix vent que les transporta també les malmena. Dia rere dia veiem com passen esdeveniments crucials, jornades històriques, partits del segle, que s’inflen i es desinflen com les galtes d’un gripau. El temps passa, però és un temps autumnal, que regalima a través de les barres dels rellotges de sol, com un bloc de gel que es desglaça, escalfat encara per les darreres calorades de l’estiu. El raïm ja ha tret el seu nas colrat fora de la vinya, les figues alcen un coll de dama, les magranes vermelles estan a punt d’esberlar-se en gran…

Paisatge ferroviari

Els gironins que anem i venim sovint de Barcelona ens hem habituat a contemplar el paisatge ferroviari, els camps i els pobles que s’estenen, moltes vegades d’esquena, a la vora de la via fèrria. Tenim la sort de viure en un quadrant de l’hemisferi terraqüi on el pas de les estacions es fa avinent amb una amable i acolorida persistència i amb tot el que això comporta als que, com jo, ens distreuen més aquesta mena d’espectacles que la lectura o la conversa. El paisatge es descabdella amb el ritme que imposa el sotragueig del tren i els cables feixucs de la catenària dansen amunt i avall sense parar. Algú llegeix un llibre que murmura paraules entintades, com les flors infinites d’un silenci compartit; una perdiu intenta volar amb l’ala ferida i el seu plomatge es confon amb els colors de la tardor. Els xiprers juguen a la cucanya i els automòbils es belluguen sobre cintes d’asfalt. La nostra geografia ferroviària té un centre geomètric gairebé sideral, un eix excèntric que gira al volta…

Mèrits dubtosos

Hi ha gent que només sap parlar de les seves desgràcies, de les seves malures, de les injustícies que el món comet diàriament en contra seva. Generalment són individus, o indivídues, que no saben escoltar i que desenvolupen amb el pas dels anys una crosta molt gruixuda a l’entorn de la part del cervell on els altres tenen la facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs, altrament dita empatia. George Bernard Shaw va respondre una vegada a una persona d’aquesta mena: «Ser maltractat no és un mèrit». Tot allò que ens afecta i que no resolem personalment, no tenim dret a esperar que un altre ho resolgui per nosaltres. Això que és ben cert a nivell individual, també ho hauria de ser quan parlem de col·lectius professionals, de nacions i també de nocions col·lectives a més gran escala. El joves, els vells, els advocats, els polítics, els botiguers, els funcionaris, els autònoms, tots ens hauríem d’aplicar una cura d’humilitat abans d’obrir la boca. Aquesta actitud de queixa p…

Noticietes

Als diaris hi ha notícies, noticiotes i noticietes. Més enllà de les informacions habituals, les «noticiotes» omplen les pàgines dels rotatius com una mena de metàstasi durant uns dies. Sembla com si el món hagués de girar a partir d’aquell moment al voltant d’aquest nou eix, engreixat conscient o inconscientment pels mateixos periodistes. Però també hi ha «noticietes», fets més o menys singulars, amb l’aspecte de notícies normals, que als professionals de la premsa els arriben generalment d’indrets remots. Les «noticietes» salten als ulls dels lectors com gats amb les ungles afilades. Una d’aquestes em va esgarrapar abans-d’ahir en obrir les pàgines d’un diari de Barcelona, lluïa darrere d’aquest titular: «Les persones que llegeixen les etiquetes nutricionals es mantenen més primes». La informació venia avalada per un estudi que ha fet la Universitat de Santiago de Compostel·la, juntament amb altres de Tennesse i Arkansas. No sé per què, però en aquestes coses sempre hi ha implicada a…

Barcelona World

Probablement tota la història moderna d’aquest país es podria haver escrit sota aquest encapçalament: «Història de dues ciutats». Només a través del prisma de la rivalitat eterna entre Madrid i Barcelona es pot comprendre, per exemple, aquest sainet d’Eurovegas i Barcelona World; només des de la perspectiva del «jo més» i del «jo també» dels uns i dels altres, i de la forta càrrega ideològica –dretana– dels uns i dels altres, es pot comprendre aquesta cursa de disbarats.  L’únic que ha quedat clar de tot plegat és que en aquest país només sabem pastar ciment, organitzar apostes i vendre alcohol; i també hem pogut constatar, per si algú encara en dubtava, que els que ens manen de veritat són els poders financers –llegeixi’s «La Caixa»– i que els que haurien de manar estan més preocupats per guanyar les properes eleccions que altra cosa. Deixant de banda el nom, que prioritza la marca de la ciutat per davant de la del país, hi ha moltes preguntes que queden en suspens: per què el govern e…

D’un temps, d’un país

Durant aquells anys ja llunyans i gairebé oblidats de la transició, Raimon cantava «D’un temps, d’un país», entre el fervor dels que l’escoltaven i dels que el vigilaven, una cançó icònica que incloïa uns versos que eren tot un missatge generacional i una advertència clara als que podien tenir la temptació de tornar enrere: «Lluny som de records inútils / i de velles passions,  / no anirem al darrera d’antics tambors». Gairebé quaranta anys després, les cançons de Raimon, però sobretot el  seu missatge implícit, semblen haver passat definitivament a la història. Ara hi ha qui diu que hem entrat novament en un procés de transició, aquesta vegada cap a la independència, un terme, per altra banda, tant vague com el que es perseguia en aquell procés cap a «la democràcia». Necessitats com estem de curacions miraculoses, per a molts aquesta «independència» és la solució a tots els mals. El gran poeta americà Robert Frost, ja a les acaballes de la seva vida, va ser cridat per recitar un poema …

Maleïda realitat

Tothom, un dia o l’altre, voldria saltar-se les injustes normes que ens lliguen a aquest capriciós planeta. Les lleis de la natura, o de la física, a vegades se’ns fan molt feixugues. Aixecar-nos del llit cada dia, per exemple, esdevé tot un desafiament quotidià a la llei de la gravitació universal i a les lleis de la termodinàmica. El cos vol restar en posició horitzontal, però la nostra consciència ens empeny a llevar-nos. La terra gira al voltant del sol, les estrelles neixen i s’apaguen, l’univers s’expandeix i mentrestant les factures del gas i de la llum continuen arribant inexorablement a la nostra bústia. Tot això és la realitat, una noció que, per altra banda, desapareix ràpidament si tanquem els ulls. Perquè la realitat, tot allò que té existència efectiva, al contrari que la veritat no és persistent, és així de fràgil. Sembla que, després de molt de temps d’aclucar els ulls, ara el president del govern espanyol, el senyor Mariano Rajoy, s’adona de la situació i declara, sense…

Visca la normalitat!

Quan arriba setembre i la calor es desinfla, ens sembla com si al temps ja li haguéssim posat definitivament un peu al coll. Les pàgines del calendari s’acumulen al costat dels mesos vençuts, el sol desvia una mica la mirada cap a altres regions i les aus migratòries comencen a activar els seus mil·lenaris gepeesses. Els arbres remouen imperceptiblement les branques, els bancs ens liquiden l’estat de comptes estival de la tarja de crèdit i el raïm madur llueix com mil sols sota la vinya. Però, malgrat tot, setembre no ens porta sorpreses de pes. Deixant de banda guerres mundials i algun atac terrorista, setembre és un mes absolutament previsible. Ja se sap que amb qualsevol cosa els diaris s’omplen la boca, però, deixin-m’ho dir, els huracans del Carib queden molt lluny i les convencions de la dreta americana encara més, per molt que intentin alegrar-nos el dia amb en Clint Eastwood apuntant amb el dit a una cadira buida. Això sí, setembre ens dóna tota mena de llicències: que el nostre…