Ves al contingut principal

Estat de lamentació


Vivim immersos en una mena d’estat de lamentació constant. Tenim identificats els agents provocadors –els polítics, els banquers, etc.– i anem fent el ploricó com si el nostre destí estigués gravat amb ferro roent damunt de les nostres natges. Ens llevem amb aquesta coïssor al cul i anem tot el dia gratant-nos l’entrecuix amb les notícies de la prima de risc. No seria hora de fer alguna cosa?
On són els indignats? Tenim un govern que no governa, una oposició que no exerceix, uns sindicats que dormen i tots plegats hem decidit anar de vacances. Però la realitat és com és i mentre nosaltres ens lamentem, ja sigui  sota el para-sol a la platja o amb un gintònic en la barra d’un bar, ells van fent la seva com han fet sempre, amb un puro en una mà i la bandera de la «roja» a l’altra (o la del Barça, que tant li fa).
És evident que lamentar-nos no serveix de gran cosa, hem d’actuar individualment i col·lectiva, alçant el nas per sobre de les pàgines dels diaris i de les pantalles dels televisors. Hem de sortir al carrer, parlar i, sobretot, intentar pensar què podem fer per treure’ns de sobre aquesta llosa de por i d’angoixa que ens paralitza. Si ells juguen amb les nostres pors individuals, nosaltres hem de jugar amb la nostra força col·lectiva.
Lamentar-se és mirar cap al passat, les lamentacions sempre van lligades a una determinada noció de nostàlgia, però ara no es tracta d’això, no podem quedar encarcarats en un present sense fi, hem de mirar cap al futur, un futur que encara està per escriure. Si diem que els partits polítics no ens representen, haurem d’inventar-nos-en de nous i si el sistema econòmic no funciona, haurem de fer-lo funcionar. La gent d’esquerres fins ara dèiem que «un altre món és possible», ara ha quedat clar que «un altre món és indispensable» i l’hem de començar a construir entre tots. 

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…