Ves al contingut principal

Dublín, un llibre de records


Tothom sap que el títol no fa la cosa, però hi ajuda. Si James Joyce hagués titulat la seva obra mestra «Ulises» amb aquest «Dublín, un llibre de records» amb què encapçalo aquest article, probablement no hauria canviat res substancial del seu contingut i la gran majoria dels seus lectors haurien continuat llegint-lo com l’obra universal que és. 
Tal com deia l’altre dia en Narcís Comadira, al «Girona, un llibre de records» de Josep Pla només li falta el monòleg final per estar a l’altura del llibre de Joyce. Però d’això –en va quedar encarregat– ja se’n cuidarà de fer-ho algun dia en Josep Maria Fonalleras. En l’acte de presentació de la reedició d’aquest clàssic de la literatura catalana –que va tenir lloc en la Llibreria 22– el mateix Comadira comentà: «Es tracta d’un llibre excepcional, un dels millors textos, no en tinc cap mena de dubte, de Josep Pla».
Però, malgrat tot, aquest «Ulises» de Josep Pla encara és vist per molta gent simplement com el que s’exposa en el seu títol sense tenir en compte aquesta dimensió universal, aquesta voluntat literària absolutament reeixida que traspua en totes i cadascuna de les seves pàgines. Xavier Pla –heterònim del gran escriptor de Llofriu– ho recalcà a l’inici d’aquest acte i després en reblà el clau Josep Maria Castellet.
Castellet, que l’any 1952 va escriure una de les primeres crítiques del llibre, expressà la seva admiració incondicional a l’obra de Pla i va citar el capítol en què l’autor descriu les emocions que li produeix el laberint de pedra de la catedral de Girona: «He sentit el pes de les seves pedres en totes les fibres de la meva vida, fins i tot de la meva vida inconscient».
Josep Pla s’amagà darrere de l’artifici de posar el seu llibre en boca d’un altre, no per emmascarar records ni vivències, sinó precisament per poder deixar anar lliurement la seva dimensió literària. Quan Castellet acabà la seva intervenció citant Carlo Ginzburg quan diu allò de «La veritat de la memòria no és la veritat dels fets» vaig pensar que la veritat de Pla és la veritat de la seva escriptura.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…