Ves al contingut principal

Dilluns de cendra (2)


Dissabte, mentre conduïa cap a La Vajol entre els boscos que flanquegen la carretera d’Agullana, una veueta anava cantussejant dins del meu cap: «Quan temps tardarà tot això en ser cremat?». Només calia una espurna, una cigarreta, un cul d’ampolla; el sol i la tramuntana ja fan la resta.
Diumenge va culminar la tragèdia, una obra que havia començat ja fa dos anys amb una nevada que va trencar arbres i boscos sencers, que va vinclar torres d’alta tensió com si fossin de mantega. Les línies elèctriques es van arreglar en qüestió de dies, de setmanes com a màxim, però els boscos no. La llenya es va assecar i aviat quedà disposada per a la gran foguera.
Quan passen aquestes coses sempre sorgeix el tema de les causes, de la competència dels bombers o del conseller de torn, i ningú es fa les preguntes que caldrien d’una bona resposta. Per què ningú va fer netejar els boscos? Per què pobles que estan rodejats de massa forestal no tenen els mínims recursos per afrontar una emergència?
Les respostes, com moltes vegades però especialment ara, se les ha endut el vent. Ahir escoltava a la ràdio el lament d’un alcalde que no tenia mangueres per a humitejar els marges i les parets dels edificis més propers al foc, un lament legítim, però també s’hauria de preguntar ell mateix per què el poble no s’ha preocupat per obtenir aquests recursos abans? Molts alcaldes semblen ànimes en pena esperant que els bombers els vinguin a apagar focs dels quals ells també són responsables.
L’Alt Empordà serà durant una dècada un paisatge calcinat i qui sap si demà ho serà també la Selva, o les Gavarres. El foc és el desastre natural per excel·lència del nostre país, però és un desastre evitable, cal una política de neteja intensiva de boscos, d’aportar recursos als que estan més a prop de les flames, però també de la conscienciació d’aquests darrers.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…