Vés al contingut principal

Dilluns de cendra (2)


Dissabte, mentre conduïa cap a La Vajol entre els boscos que flanquegen la carretera d’Agullana, una veueta anava cantussejant dins del meu cap: «Quan temps tardarà tot això en ser cremat?». Només calia una espurna, una cigarreta, un cul d’ampolla; el sol i la tramuntana ja fan la resta.
Diumenge va culminar la tragèdia, una obra que havia començat ja fa dos anys amb una nevada que va trencar arbres i boscos sencers, que va vinclar torres d’alta tensió com si fossin de mantega. Les línies elèctriques es van arreglar en qüestió de dies, de setmanes com a màxim, però els boscos no. La llenya es va assecar i aviat quedà disposada per a la gran foguera.
Quan passen aquestes coses sempre sorgeix el tema de les causes, de la competència dels bombers o del conseller de torn, i ningú es fa les preguntes que caldrien d’una bona resposta. Per què ningú va fer netejar els boscos? Per què pobles que estan rodejats de massa forestal no tenen els mínims recursos per afrontar una emergència?
Les respostes, com moltes vegades però especialment ara, se les ha endut el vent. Ahir escoltava a la ràdio el lament d’un alcalde que no tenia mangueres per a humitejar els marges i les parets dels edificis més propers al foc, un lament legítim, però també s’hauria de preguntar ell mateix per què el poble no s’ha preocupat per obtenir aquests recursos abans? Molts alcaldes semblen ànimes en pena esperant que els bombers els vinguin a apagar focs dels quals ells també són responsables.
L’Alt Empordà serà durant una dècada un paisatge calcinat i qui sap si demà ho serà també la Selva, o les Gavarres. El foc és el desastre natural per excel·lència del nostre país, però és un desastre evitable, cal una política de neteja intensiva de boscos, d’aportar recursos als que estan més a prop de les flames, però també de la conscienciació d’aquests darrers.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…