Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2012

Lectures d’estiu

El temps s’estira i s’arronsa, suposo que hi ha una relació directa entre la densitat de l’aire, l’escalfor de l’ambient, la invasió lumínica, la remor ambiental... però la qüestió és que l’estiu és un temps propici a la lectura. Els llibres s’acosten a nosaltres com gats enjogassats i obren les seves tapes esperant que els nostres ulls es perdin pels viaranys de les paraules i de les històries. L’estiu indueix a la lectura, els que llegeixen habitualment augmenten la seva dosi i els que no sempre tenen la temptació d’obrir les pàgines d’algun llibre, ho fan encara que sigui per mimetitzar-se momentàniament en el context general. Durant les vacances els llibres cobren nova vida. Aquells volums que han estat criant pols durant l’hivern en alguna lleixa del menjador, en algun racó de la llibreria de la cantonada o en algun prestatge dels llibres recomanats de la biblioteca del barri, ara es passegen tot eixerits entre la tovallola de la piscina i el pot de la crema solar. Després molts d’…

Refranys en crisi

Vivim un estiu inquietant, estem immersos en una crisi de la qual no en veiem la sortida i a més el cel ens castiga amb un sol de deu mil dimonis. Ens llevem cada dia amb un deix de repugnància, tot fa pudor de cremat, per la cendra que ens cau literalment del cel, però també per la que rellisca de les pàgines dels diaris. Cendra, escombraries i caspa. Aquella dita de «A l’estiu tota cuca viu» sembla ara més que mai cosa del passat. També diuen que tot el que no mata engreixa, tot el que no acaba amb nosaltres ens enforteix. No sé si aquesta màxima nietzchieana encara està vigent en els manuals de filosofia aplicada dels instituts i les universitats, però de ser certa –si sobrevivim a aquest estiu horribilis– és evident que tindríem fortalesa assegurada per anys i panys. Al desastre econòmic ara s’hi superposa la desgràcia mediambiental produïda per una burilla a La Jonquera. Una petita cigarreta mal apagada gairebé tan potent com un míssil balístic, però la pregunta que ens ve immediat…

Dilluns de cendra (2)

Dissabte, mentre conduïa cap a La Vajol entre els boscos que flanquegen la carretera d’Agullana, una veueta anava cantussejant dins del meu cap: «Quan temps tardarà tot això en ser cremat?». Només calia una espurna, una cigarreta, un cul d’ampolla; el sol i la tramuntana ja fan la resta. Diumenge va culminar la tragèdia, una obra que havia començat ja fa dos anys amb una nevada que va trencar arbres i boscos sencers, que va vinclar torres d’alta tensió com si fossin de mantega. Les línies elèctriques es van arreglar en qüestió de dies, de setmanes com a màxim, però els boscos no. La llenya es va assecar i aviat quedà disposada per a la gran foguera. Quan passen aquestes coses sempre sorgeix el tema de les causes, de la competència dels bombers o del conseller de torn, i ningú es fa les preguntes que caldrien d’una bona resposta. Per què ningú va fer netejar els boscos? Per què pobles que estan rodejats de massa forestal no tenen els mínims recursos per afrontar una emergència? Les respos…

Dilluns de cendra

Ho he vist a Internet!

Fa molt i molt de temps, quan encara els telèfons anaven lligats a un fil que s’endollava a la paret i el Fax era el súmmum de la tecnologia, quan els diaris encara es llegien sobre paper i el producte típic d’Osona era la llonganissa en comptes de la pizza, quan els ordinadors eren cosa de pel·lícules de ciència-ficció i Hollywood encara no havia esgotat la imaginació, aleshores, en aquella reculada època, quan algú havia de posar un grau de credibilitat en la conversa, acabava exclamant: «és que ho he vist a la tele!». Actualment haver-ho vist a la tele és poca cosa, a més s’ha de veure també al YouTube o, per extensió, a Internet. «Ho he vist a Internet» és la frase de moda en totes les converses, si no ho has vist «a Internet» no ho has vist enlloc i si ho has vist «a Internet» és que realment existeix. Paradoxalment la realitat virtual ha reemplaçat la realitat tangible i ja vivim en una mena de «Matrix» de facto. Però el problema és que dir que ho has vist a Internet no és el mate…

18 de juliol

L’estiu està en el seu punt àlgid, el rostoll està farcit de cigales que fan vibrar l’aire espès per l’assolellada. L’aire de les ciutats bull entre bafarades d’asfalt i d’escombraries, els nens corren pels carrers sense destí concret i les platges, curulles de gent, es desborden a causa del principi que descobrí Arquimedes. A mitjan juliol les fulles del calendari cremen per combustió espontània. En el record d’una generació que ara ja s’extingit gairebé completament –la generació dels meus avis–, el record del 18 de juliol, d’aquell 18 de juliol de 1936, havia quedat gravat amb precisió fotogràfica en la seva memòria. Tots els que van viure aquell dia, i el següent, eren capaços de descriure minut a minut els esdeveniments que visqueren, de por, de neguit, de frustració, però també d’esperança. Durant més de 40 anys, el règim franquista va celebrar amb orgull aquest dia, com l’inici que va ser d’una llarga època de foscor i de desgràcia. Però aquell dia la història encara no estava de…

Els serrells de l’alcalde

Després d’uns quants anys a l’oposició, a l’ajuntament i al parlament, l’actual alcalde de la ciutat de Girona continua habitant sota un serrell esbarriat. En Carles Puigdemont somriu amb el gest insegur dels que caminen per la vida amb un peu a cada costat de l’escletxa. Ha de trepitjar el camí movedís dels altres i el camp minat pels seus, i s’ha de recolzar en el bastó inquietant del PP, que en qualsevol moment pot transformar-se en una biliosa serp. En Carles és un batlle atabalat, amb prou feines se’l veu pels actes que organitza afanyadament la Girona cultural. Reconstruir una ciutat sobre les runes del nadalisme i forjar els ciments d’un estat independent no són poca cosa, sobretot si s’ha d’utilitzar la palla podrida del PP en la barreja. Però la ciutat i el país són el primer i la ideologia, quan n’hi ha, ja no està de moda i tampoc és qüestió de perdre’s en detalls sense importància. Però l’altre dia, mentre el president del govern espanyol, presoner de no sabem ben bé quines …

Estat de lamentació

Vivim immersos en una mena d’estat de lamentació constant. Tenim identificats els agents provocadors –els polítics, els banquers, etc.– i anem fent el ploricó com si el nostre destí estigués gravat amb ferro roent damunt de les nostres natges. Ens llevem amb aquesta coïssor al cul i anem tot el dia gratant-nos l’entrecuix amb les notícies de la prima de risc. No seria hora de fer alguna cosa? On són els indignats? Tenim un govern que no governa, una oposició que no exerceix, uns sindicats que dormen i tots plegats hem decidit anar de vacances. Però la realitat és com és i mentre nosaltres ens lamentem, ja sigui  sota el para-sol a la platja o amb un gintònic en la barra d’un bar, ells van fent la seva com han fet sempre, amb un puro en una mà i la bandera de la «roja» a l’altra (o la del Barça, que tant li fa). És evident que lamentar-nos no serveix de gran cosa, hem d’actuar individualment i col·lectiva, alçant el nas per sobre de les pàgines dels diaris i de les pantalles dels televis…

Dublín, un llibre de records

Tothom sap que el títol no fa la cosa, però hi ajuda. Si James Joyce hagués titulat la seva obra mestra «Ulises» amb aquest «Dublín, un llibre de records» amb què encapçalo aquest article, probablement no hauria canviat res substancial del seu contingut i la gran majoria dels seus lectors haurien continuat llegint-lo com l’obra universal que és.  Tal com deia l’altre dia en Narcís Comadira, al «Girona, un llibre de records» de Josep Pla només li falta el monòleg final per estar a l’altura del llibre de Joyce. Però d’això –en va quedar encarregat– ja se’n cuidarà de fer-ho algun dia en Josep Maria Fonalleras. En l’acte de presentació de la reedició d’aquest clàssic de la literatura catalana –que va tenir lloc en la Llibreria 22– el mateix Comadira comentà: «Es tracta d’un llibre excepcional, un dels millors textos, no en tinc cap mena de dubte, de Josep Pla». Però, malgrat tot, aquest «Ulises» de Josep Pla encara és vist per molta gent simplement com el que s’exposa en el seu títol sense…

L’ofici de llibreter

Hi ha oficis de tota mena, professions que demanen als que les exerceixen coneixements específics o esforços físics concrets, però pocs com l’ofici de llibreter exigeixen l’exhibició d’una tal panòplia d’aptituds. Un llibreter ha de conèixer el que ven –ha de llegir–, ha de tenir un coneixement personalitzar del client –ha de saber el que llegeix–, ha de tenir un contacte directe amb el proveïdor –ja sigui el distribuïdor, l’editor o el mateix escriptor–, ha de lluitar contra una competència ambiental que considera el llibre com un producte prescindible i ha de tenir prou força de braços per carretejar un gènere que no coneix el sentit de la frase «El saber no pesa». Però, malgrat totes les dificultats, el llibreter persisteix i ho fa perquè sap que el seu paper –mai tan ben dit– és imprescindible en una societat que  fonamenta en la cultura les seves arrels més profundes. Les llibreries són les portes i les finestres de la casa del coneixement i el llibreter és el que ens obre aqueste…

Filosofia d’estiu

Als països de clima mediterrani l’estiu sempre ha menjat a part. És temps de temperatura extrema i ens obliga a buscar l’aixoplug en la frescor de les valls de muntanya, o a banyar-nos en les acomboiants aigües del mar, o a arrecerar-nos en la fredor tecnificada dels aires condicionats. L’estiu ens fa baixar el ritme vital i, a vegades, ens atueix fins a deixar-nos mig estabornits, sobretot en les hores d’intensa insolació. Quan el sol sembla que ho ha de fondre tot, la vida es redueix al mínim comú denominador possible. Els carrers es buiden i l’entorn ens obliga a reflexionar, a tancar-nos en nosaltres mateixos durant les hores de més escalfor. Després, cap al vespre, el discurs, fins i tot la reflexió filosòfica, sorgeix fàcilment entre cervesa i cervesa o amagat entre la dolça concupiscència dels gelats. L’estiu és una època propícia per a la filosofia, qualsevol que durant la resta de l’any no és capaç ni d’articular un pensament, encara que sigui sobre el Barça, quan arriba l’esti…