Vés al contingut principal

La teoria del gintònic


Darrerament ha ressorgit al nostre país la moda del gintònic. Després d’uns anys erràtics en què la gent ha deambulat entre vins, licors i cerveses, ara tornem als fonaments, a les arrels de la noctambulitat discotequera, però ara rodejats d’una aura de bon gust refinat. De la mateixa manera que a l’altre costat de la barra un ja no espera trobar-s’hi al cambrer despentinat i amb samarreta suada que et servia maquinalment, tu tampoc ets un client que demana per demanar.
Evidentment no n’hi ha prou amb exigir un gintònic amb posat d’Humphrey Bogart, com a abans, ara s’ha de fer amb coneixement de causa. S’ha d’especificar la marca de la ginebra i la de la tònica, no s’hi val qualsevol cosa! Te l’han de servir en copa i amb un afegitó vegetal per acabar de fer la cosa. Els grans especialistes en el tema els proven amb els ulls tancats, com qui beu directament de la mel dels déus.
Però el gintònic en el fons és només una excusa, tots ho sabem, és com si diguéssim... l’hòstia consagrada d’una nova comunió social que passa inexcusablement per aquesta mena de rituals. Una vegada vaig escoltar en boca d’un important personatge de la cultura local, una frase que em va fer pensar: «Jo no em refio de ningú amb el qual no pugui anar fer una cervesa».
Evidentment ara hauríem de canviar ‘cervesa’ per ‘gintònic’, però el fons de la qüestió continua inalterable: tu no ets ningú si no et relaciones socialment allà on s’espera que et relacionis. Si no surts de nits i no et tractes braç a braç amb determinada gent, professionalment no seràs mai ningú. Poc importa el teu currículum, la teva vàlua, sempre seràs un sospitós. Per tant, i per molt que el ronyó es queixi i que el cos em demani descansar, aquest estiu de crisi galopant me l’hauré de passar bevent gintònics a dojo si vull sobreviure una temporada més...

2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

La pàtria de Messi

Quina sort que hem tingut, en aquesta època nostra, de tenir el bàlsam fulgurant del futbol per amansir i per atiar les forces ocultes que mouen el nostre país. Quina sort que hem tingut, m’exclamo de nou, de tenir aquest noi d’accent argentí, poc llegit i una mica sorrut, però que fa els gols necessaris i en el moment precís com per aixecar la brama dels nostres i ensorrar la dels adversaris. Potser res seria el mateix sense ell. El periodisme s’esllanguiria en un marasme de decrepitud i la política seria encara més salvatge i canibalesca. En els bars l’alcoholisme no tindria excusa i les botigues de petards no farien calaix ni per la revetlla de Sant Joan. Les columnes torçades dels banquers s’inclinarien definitivament cap al color de les pèrdues i no hi hauria esma per redreçar-les amb els fons públics amb els quals contribuïm tots. Tot se’ns faria més agre, fins i tot la dolçor de les postres dels menús de diari i els petons dels amants en les cantonades obscures. Un silenci hivern…