Ves al contingut principal

La teoria del gintònic


Darrerament ha ressorgit al nostre país la moda del gintònic. Després d’uns anys erràtics en què la gent ha deambulat entre vins, licors i cerveses, ara tornem als fonaments, a les arrels de la noctambulitat discotequera, però ara rodejats d’una aura de bon gust refinat. De la mateixa manera que a l’altre costat de la barra un ja no espera trobar-s’hi al cambrer despentinat i amb samarreta suada que et servia maquinalment, tu tampoc ets un client que demana per demanar.
Evidentment no n’hi ha prou amb exigir un gintònic amb posat d’Humphrey Bogart, com a abans, ara s’ha de fer amb coneixement de causa. S’ha d’especificar la marca de la ginebra i la de la tònica, no s’hi val qualsevol cosa! Te l’han de servir en copa i amb un afegitó vegetal per acabar de fer la cosa. Els grans especialistes en el tema els proven amb els ulls tancats, com qui beu directament de la mel dels déus.
Però el gintònic en el fons és només una excusa, tots ho sabem, és com si diguéssim... l’hòstia consagrada d’una nova comunió social que passa inexcusablement per aquesta mena de rituals. Una vegada vaig escoltar en boca d’un important personatge de la cultura local, una frase que em va fer pensar: «Jo no em refio de ningú amb el qual no pugui anar fer una cervesa».
Evidentment ara hauríem de canviar ‘cervesa’ per ‘gintònic’, però el fons de la qüestió continua inalterable: tu no ets ningú si no et relaciones socialment allà on s’espera que et relacionis. Si no surts de nits i no et tractes braç a braç amb determinada gent, professionalment no seràs mai ningú. Poc importa el teu currículum, la teva vàlua, sempre seràs un sospitós. Per tant, i per molt que el ronyó es queixi i que el cos em demani descansar, aquest estiu de crisi galopant me l’hauré de passar bevent gintònics a dojo si vull sobreviure una temporada més...

2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…