Ves al contingut principal

Temps de valors


Quan arriba el mes de maig alguna cosa nova ja s’ha instal·lat definitivament en les nostres vides. Tot sembla anar en la direcció adequada, perquè, en el fons, els nostres cors han estat dissenyats per a bategar amb el ritme compassat de les primaveres. Provenim de societats agrícoles i sedentàries, per a les quals el verd sempre ha estat el color de l’esperança, el verd que anuncia la bona collita i la floració dels arbres que auguren uns bons fruits.
La natura ens envolta i ens exalta, ens activa i ens empeny. Probablement per això el mes de maig sempre ha estat també germen de grans revoltes socials, de moviments que han volgut canviar la vida i la societat. La primavera és temps de somnis.
Diuen que s’arriba a vell, o a adult, quan es renuncia als somnis i quan ens rendim a la lògica. La lògica és tot el contrari dels somnis, però no sempre hem de fer-ne cas. El mes de maig és una bona època per a rebel·lar-se contra segons quina lògica i contra aquesta mena d’evidències que s’enquisten com el fang en les rodes del carro de la història.
La joventut passa, no hi ha res a fer, però la vida continua i la vida pertany als individus. Cadascú és prou lliure d’intentar canviar el sentit de la seva vida i no és ni més ni menys difícil que canviar la societat. 
En aquesta nova primavera en la que ens trobem immersos, el gran repte no és ja canviar la vida –ha quedat clar que és un repte personal– ni canviar la societat, per a deixar-la molt probablement en mans dels que no creuen en cap canvi. El repte ara consisteix en canviar la política, d’apropiar-nos d’ella per a poder canviar el món, un món en el qual –siguem realistes– no sempre serà primavera. És evident que la política no ens farà mai feliços del tot, perquè aquesta no és la seva finalitat, la política simplement és l’eina que ens ha de permetre lluitar contra la misèria, l’opressió, la injustícia, l’atur, la inseguretat... Si dirigim la política realment envers aquest objectiu, el món serà molt millor que el que ens vam trobar quan vam néixer. 

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…