Ves al contingut principal

Temps de valors


Quan arriba el mes de maig alguna cosa nova ja s’ha instal·lat definitivament en les nostres vides. Tot sembla anar en la direcció adequada, perquè, en el fons, els nostres cors han estat dissenyats per a bategar amb el ritme compassat de les primaveres. Provenim de societats agrícoles i sedentàries, per a les quals el verd sempre ha estat el color de l’esperança, el verd que anuncia la bona collita i la floració dels arbres que auguren uns bons fruits.
La natura ens envolta i ens exalta, ens activa i ens empeny. Probablement per això el mes de maig sempre ha estat també germen de grans revoltes socials, de moviments que han volgut canviar la vida i la societat. La primavera és temps de somnis.
Diuen que s’arriba a vell, o a adult, quan es renuncia als somnis i quan ens rendim a la lògica. La lògica és tot el contrari dels somnis, però no sempre hem de fer-ne cas. El mes de maig és una bona època per a rebel·lar-se contra segons quina lògica i contra aquesta mena d’evidències que s’enquisten com el fang en les rodes del carro de la història.
La joventut passa, no hi ha res a fer, però la vida continua i la vida pertany als individus. Cadascú és prou lliure d’intentar canviar el sentit de la seva vida i no és ni més ni menys difícil que canviar la societat. 
En aquesta nova primavera en la que ens trobem immersos, el gran repte no és ja canviar la vida –ha quedat clar que és un repte personal– ni canviar la societat, per a deixar-la molt probablement en mans dels que no creuen en cap canvi. El repte ara consisteix en canviar la política, d’apropiar-nos d’ella per a poder canviar el món, un món en el qual –siguem realistes– no sempre serà primavera. És evident que la política no ens farà mai feliços del tot, perquè aquesta no és la seva finalitat, la política simplement és l’eina que ens ha de permetre lluitar contra la misèria, l’opressió, la injustícia, l’atur, la inseguretat... Si dirigim la política realment envers aquest objectiu, el món serà molt millor que el que ens vam trobar quan vam néixer. 

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…