Vés al contingut principal

L’Europa dels criminals?


Europa és un vell continent inundat per la llum d’un milió de crepuscles, les branques dels arbres es gronxen al ritme del mateix vent que insuflà les veles d’Ulisses, les caravel·les de Colom o els afilats drakkars dels reis víkings, el vent de la tempesta de Shakespeare o la fúria no menys literària de les tramuntanades descrites per Josep Pla. Europa és tot això i moltes coses més, però també és el continent on han niat totes les serps, on s’han covat tots els verins.
En la verda Europa de Mozart i de Vivaldi, del Quixot i del Dant, de Leonardo da Vinci i de Vermeer de Delft; en la Europa que inspirà les idees de Kant i d’Einstein, s’assassinà a sang freda milions d’ànimes innocents en nom de la ideologia criminal de la creu gamada. Després de més de sis dècades d’aquell genocidi, a Europa tornen a onejar les banderes de la ignomínia, els estendards de l’horror. 
A França, Àustria i altres països de l’Est els partits d’ultradreta paladegen inèdites quotes de poder, a Espanya i a Itàlia, camuflats entre ensenyes populars, no han acabat mai de desaparèixer del tot i a Alemanya es torna a publicar Mein Kampf, el manual dels exterminadors. El panorama és desolador, sembla que la desmemoria, provocada o encoratjada per la crisi, ens torni a posar a les portes de l’abisme i de la tragèdia.
En política es consideren moderats tots els que intenten allunar-se tant com poden dels extrems i dels fanatismes. Però la moderació, quan intenta ser completament equidistant, es traeix a ella mateixa. No es pot ser equidistant quan en un del extrems hi nia la idea assassina del nazisme, l’espectre tenebrós d’una Europa que no és la de Mozart ni la de Vivaldi, ni la de Kant ni d’Einstein, ni la d’una immensa minoria que creu encara en la possibilitat d’una Europa justa i lliure.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Vidrà

És com una mena de principat secret, un territori perdut en la muntanya, allà on tots els mòbils perden la cobertura. En els mapes amb prou feines hi figura, però se sap que pertany a la comarca d’Osona des de l’any 1989 i a la província de Girona des de 1833. És un dels municipis que conformen la subcomarca del Bisaura, el seu bisbe és el que regeix la diòcesi de Vic, els seus telèfons comencen amb el 93 barceloní i quan els vidranesos presenten la declaració de renda han d’anar fins a la remota ciutat de l’AVE i les flors. Vidrà és un racó de món, folrat d’arbres caducifolis que tenyeixen de colors insospitats el paisatge. Només la remor dels ocells trenca l’harmonia del silenci. Els seus habitants es dediquen a la cria de bestiar i al cultiu de fusta blanca. Alguns d’ells es passegen per les feixes amb botes de goma i una galleda a la mà, a la recerca de misteris micològics que s’amaguen vora les pedres cobertes de molsa. Les grans masies pengen de les muntanyes com els guarniments…

La pàtria de Messi

Quina sort que hem tingut, en aquesta època nostra, de tenir el bàlsam fulgurant del futbol per amansir i per atiar les forces ocultes que mouen el nostre país. Quina sort que hem tingut, m’exclamo de nou, de tenir aquest noi d’accent argentí, poc llegit i una mica sorrut, però que fa els gols necessaris i en el moment precís com per aixecar la brama dels nostres i ensorrar la dels adversaris. Potser res seria el mateix sense ell. El periodisme s’esllanguiria en un marasme de decrepitud i la política seria encara més salvatge i canibalesca. En els bars l’alcoholisme no tindria excusa i les botigues de petards no farien calaix ni per la revetlla de Sant Joan. Les columnes torçades dels banquers s’inclinarien definitivament cap al color de les pèrdues i no hi hauria esma per redreçar-les amb els fons públics amb els quals contribuïm tots. Tot se’ns faria més agre, fins i tot la dolçor de les postres dels menús de diari i els petons dels amants en les cantonades obscures. Un silenci hivern…

La Pelosa

Jules Renard deia que una serp és la deumilionèsima part d’un quart del meridià terrestre. Una cala del cap de Creus potser és una mica més, però, tot i així, La Pelosa no es distingeix per la seva grandària. Està situada entre el nas llarguerut de cap Norfeu i la badia goluda de Montjoi, entre la blancor una mica tibada de Cadaqués i el rogenc crepuscular de Roses, entre l’abundància de la Roma empordanesa i l’austeritat de la Grècia antiga, representada per les roques que es deixen llepar per les onades i que semblen les mateixes que contemplen l’Egeu o el mar de Sicília. La Pelosa és una platjola de sorra cendrosa on hi ha un restaurant de diumenges, que serveixen arrossos als forasters, i una caseta del comú de pescadors de Roses tancada a pany i clau. Una colla d’eucaliptus, també forans, abasteixen d’ombres els que busquen el seu recer. La tramuntana, quan bufa, hi bufa de veritat i tot en la natura abaixa l’esquena en senyal de natural submissió. Pel camí de ronda s’hi poden fl…

ORACIÓ A FIGUERES

Remor d’ànimes a la rambla, el cel s’esmuny entre els plataners que riuen, llampecs de nit il·luminen les façanes atònites i els rostres giren com una baldufa boja. Figueres fa olor de vi dolç i de coca de pa amb sucre i es commou amb un vent remot que blega els xiprers en la plana i arrissa els sembrats que esperen, la primera llum de l’alba en el golf de Roses. Res és orb en la plana empordanesa i res no té destorb en el pas dels dies. Figueres és un submarí daurat que aixeca el periscopi entre camps de cebes tendres. Braços en creu, els figuerencs es desvetllen, sota un cel que clama per una pluja que no arriba o que arriba massa, un temps que asseca els cors o que inunda les places. Avui, que és dia de festa, Figueres, puja a les golfes i rebusca entre els malendreços, els vells records i les antigues certeses, aquells colors exactes ara coberts de pols. Figueres, no miris cap aquell castell inútil, escolta la veu dels fills díscols i no posis tots els ous en el mateix cistell. Fi…