Ves al contingut principal

Ego te absolvo?


Ja fa molts anys que vaig deixar de creure en Déu i no només per una reacció contra els seus representants terrenals, sinó a causa d’una evolució mental normal cap a la lògica, el realisme i el relativisme. Però els he de confessar que quan veig que l’Església no paga IBI em venen ganes de tornar a creure que hi ha alguna mena de força omnipotent que els empara.
D’acord, hi ha regnes que no són d’aquest món, però l’Església Catòlica no és un d’ells. Des del moment en què Jesucrist va dir a sant Pere allò de «Damunt d’aquesta pedra edificaré la meva església», que l’església de Crist ha esdevingut un regne terrenal immensament ric. Pedra a pedra han anat amassant una incomptable fortuna en bens terrenals, rústics i urbans, artístics i sumptuaris de tot tipus, que per un d’aquells capricis de la nostra història no tributen cap mena d’impost.
Durant massa temps els agents del cadastre han passat de puntetes per aquelles parcel·les marcades amb el sagrat rètol de «Propietat de Déu Nostre Senyor». Han arribat temps on a tothom se’ns exigeix col·laborar al màxim per treure el nostre país del forat on el capitalisme ens ha enfonsat i ha arribat també el moment d’exigir als que no paguen que ho facin i l’Església Catòlica, si no vol caure en un error històric, també ho ha de fer.
Estaria bé que ho fes per pròpia voluntat, ens estalviaria a les properes generacions, en altres contexts polítics, exigir-ho de maneres més contundents, com ja ha passat altres vegades en la història del nostre país. És millor que ho fem ara d’una manera consensuada perquè, al final, ja ho saben vostès, sempre acaben pagant justos per pecadors. L’Església del Papa i dels seus majordoms ha de pagar l’Impost de Béns Immobles, per totes les seves propietats –catedrals incloses– només faltaria. És llei de vida, llei de la història i la religió de la caritat i de l’amor al proïsme no en pot quedar al marge.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…