Ves al contingut principal

Ego te absolvo?


Ja fa molts anys que vaig deixar de creure en Déu i no només per una reacció contra els seus representants terrenals, sinó a causa d’una evolució mental normal cap a la lògica, el realisme i el relativisme. Però els he de confessar que quan veig que l’Església no paga IBI em venen ganes de tornar a creure que hi ha alguna mena de força omnipotent que els empara.
D’acord, hi ha regnes que no són d’aquest món, però l’Església Catòlica no és un d’ells. Des del moment en què Jesucrist va dir a sant Pere allò de «Damunt d’aquesta pedra edificaré la meva església», que l’església de Crist ha esdevingut un regne terrenal immensament ric. Pedra a pedra han anat amassant una incomptable fortuna en bens terrenals, rústics i urbans, artístics i sumptuaris de tot tipus, que per un d’aquells capricis de la nostra història no tributen cap mena d’impost.
Durant massa temps els agents del cadastre han passat de puntetes per aquelles parcel·les marcades amb el sagrat rètol de «Propietat de Déu Nostre Senyor». Han arribat temps on a tothom se’ns exigeix col·laborar al màxim per treure el nostre país del forat on el capitalisme ens ha enfonsat i ha arribat també el moment d’exigir als que no paguen que ho facin i l’Església Catòlica, si no vol caure en un error històric, també ho ha de fer.
Estaria bé que ho fes per pròpia voluntat, ens estalviaria a les properes generacions, en altres contexts polítics, exigir-ho de maneres més contundents, com ja ha passat altres vegades en la història del nostre país. És millor que ho fem ara d’una manera consensuada perquè, al final, ja ho saben vostès, sempre acaben pagant justos per pecadors. L’Església del Papa i dels seus majordoms ha de pagar l’Impost de Béns Immobles, per totes les seves propietats –catedrals incloses– només faltaria. És llei de vida, llei de la història i la religió de la caritat i de l’amor al proïsme no en pot quedar al marge.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…