Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2012

Ego te absolvo?

Ja fa molts anys que vaig deixar de creure en Déu i no només per una reacció contra els seus representants terrenals, sinó a causa d’una evolució mental normal cap a la lògica, el realisme i el relativisme. Però els he de confessar que quan veig que l’Església no paga IBI em venen ganes de tornar a creure que hi ha alguna mena de força omnipotent que els empara. D’acord, hi ha regnes que no són d’aquest món, però l’Església Catòlica no és un d’ells. Des del moment en què Jesucrist va dir a sant Pere allò de «Damunt d’aquesta pedra edificaré la meva església», que l’església de Crist ha esdevingut un regne terrenal immensament ric. Pedra a pedra han anat amassant una incomptable fortuna en bens terrenals, rústics i urbans, artístics i sumptuaris de tot tipus, que per un d’aquells capricis de la nostra història no tributen cap mena d’impost. Durant massa temps els agents del cadastre han passat de puntetes per aquelles parcel·les marcades amb el sagrat rètol de «Propietat de Déu Nostre Se…

Zàping

Les necrològiques són una secció dels diaris amb un públic fidel i no només pels que busquen noms coneguts, les necrològiques serveixen per a recordar personatges que ja estaven pràcticament oblidats i, a vegades, fins i tot hi descobreixes biografies de gent que no sabies de la seva existència. Han estat personatges anònims fins que la mort, per una raó o l’altra, ens els fa avinents. Tal és el cas d’Eugene Polley, un enginyer de la companyia Zenith i que ara, després de la seva mort als 96 anys, s’ha reconegut com l’inventor del comandament a distància. Sembla ser que el mateix Polley ja en les darreres etapes de la seva vida va deixar dit que «El lavabo és potser l’invent més important de la civilització, però el comandament a distància és el següent, gairebé tant important com el sexe». Home, jo no ho hagués dit exactament d’aquesta manera, però, en el fons, el senyor Polley tenia raó, perquè la importància d’aquest petit aparell que ens va permetre canviar de canal sense aixecar-no…

Obediència deguda

No és cap novetat dir que estem passant temps extremadament difícils, però la qüestió és que a hores d’ara les crisis s’apilonen. No és només un terratrèmol financer, és un col·lapse econòmic, però també és una crisi de lideratge i fins i tot de poder. Sí senyor, el poder, allò que sempre hem anomenat «El Poder» i que ens semblava una força inqüestionable, ha entrat definitivament en crisi. Si no fos perquè a l’altre costat tampoc hi ha res, diríem que estem passant per una fase revolucionària. El poder ha desaparegut com a tal, o, com a mínim, han desaparegut d’escena els que visibilitzavem com a poder. Els nostres governants semblen personatges secundaris d’una comèdia de classe B, en la qual fins i tot el director signa amb pseudònim. Qui mana? Sembla ser que el poder està en mans d’això que anomenen «els mercats», una entelèquia perquè tothom sap que els mercats no són res tangible. Cada dia que passa estic més convençut que aquests «mercats» no són altra cosa que una excusa, una co…

Girona, temps de twits

Girona és una ciutat que viu del seu prestigi cultural, el pòsit enraonat de les seves pedres la fa diferent en molts sentits i transporta als que la visiten a un estadi superior de la vida que alguns anomenen bellesa. La llum de les tardors la il·lumina amb una grogor serena i els flaixos de sol entre les nuvolades de primavera l’omplen de colors i de vida, que es resumeixen sota el lema de «Temps de Flors». La història d’aquest esdeveniment ciutadà és recent, històricament parlant. 57 anys no són res si ho comparem amb els més de 700 de les Fires de Sant Narcís, però són els suficients com per haver-se assentat definitivament en el calendari local, com una més de les activitats tradicionals de la ciutat. «Girona, temps de flors» és un moment esperat tant pels gironins com pels forasters. La ciutat vella s’engalana discretament, de fet no fan falta gaires garlandes per embellir unes pedres que la humitat i la història han cisellat a la perfecció. Una floreta en un racó o uns simples pl…

En el primer aniversari de la mort d'en Jaume

LA VÀNOVA I LES ROSELLES
Encara és diumenge. Omples de llum el meu esguard i la vida batega encara molt suaument en el teu pit. Demà serà dilluns en boca d’altres hi haurà amor, neguits, la pluja caurà sobre els marges infestats de roselles. Però el teu dèbil alè ja s’haurà fos entre els replecs d’una vànova grisa com la bandera d’un exèrcit mort que la mare brodà amb dits de modista. El temps s’atura, obres els ulls, somrius ja ho has dit tot, t’has buidat de paraules. Tot està escrit, tot està perdonat la pluja ha deixat un tel de basses i el temps s’encongeix en un breu instant que perdura en la llavor del teu somni embolicat amb les teves raons llaurades en aquella vànova sembrada de roselles.

EL EDREDÓN Y LAS AMAPOLAS
Aún es domingo. Llenas con tu luz mi mirada y la vida continua latiendo en silencio en tu corazón. Mañana todo será como siempre habrá amor, se derramará la lluvia en los campos ya rojos de amapolas. Y tu suspiro se quebrantará entre los pliegues de un edredón que nuestra madre tejió para ti ban…

Parlar i escoltar

M’he acostumat a parlar només quan algú m’escolta, comprengui’n doncs que parli poc. Escoltar és una feina feixuga, que esgota, probablement per aquesta raó la gent tendeix més a parlar que a escoltar. Quan et trobes amb algú és fàcil discernir ja d’entrada si és un espècimen del primer ordre o del segon. Semblaria que d’entrada fos més un problema d’intel·ligència o d’educació –i és això– però també té a veure amb el caràcter de cadascú. Però si ho hem de reduir només a una causa, deixem-ho en què és un problema d’educació. De la mateixa manera que hem aprés a menjar amb forquilla i ganivet i a posar-nos desodorant sota l’aixella després de dutxar-nos, també es pot aprendre a escoltar, o, si més no, a intentar fer veure que s’escolta. Quedaràs bé, podràs meditar mentrestant el següent discurs que li engaltaràs a l’interlocutor, respiraràs millor i guanyaràs amistats. Quan es tracta d’un diàleg entre més de dues persones la cosa es pot complicar fins a l’infinit. En tenim l’exemple més …

Fotògrafs i fotografies

La fotografia és una mirada congelada a una centèsima de segon. És la mirada del que mira i del que és contemplat, la fotografia és un arma de doble fil, talla pels dos costats. Diuen que és un art menor, perquè en una fotografia no s’hi pot condensar la riquesa discursiva dels grans artistes que, amb el lent pòsit de capes superposades, van obtenint el subtil somriure del retrat. Però la fotografia és una veritat que ens somriu, una trista i dolorosa veritat moltes vegades, però sempre val més aquesta pobre veritat que una pobre mentida. Tot això els fotògrafs ho saben perfectament. Saben que en l’interior de la seva bossa hi ha alguna cosa més que càmeres i objectius, trespeus i flaixos, ells saben que en algun racó també hi ha el germen de molts instants d’eternitat. Diuen que tot allò que viu bruteja i la fotografia, que és testimoni de la vida, també ho és d’aquesta brutícia intrínseca de la realitat. Més enllà de l’ofici –que el té–, el fotògraf sap que la seva professió és també …

Temps de valors

Quan arriba el mes de maig alguna cosa nova ja s’ha instal·lat definitivament en les nostres vides. Tot sembla anar en la direcció adequada, perquè, en el fons, els nostres cors han estat dissenyats per a bategar amb el ritme compassat de les primaveres. Provenim de societats agrícoles i sedentàries, per a les quals el verd sempre ha estat el color de l’esperança, el verd que anuncia la bona collita i la floració dels arbres que auguren uns bons fruits. La natura ens envolta i ens exalta, ens activa i ens empeny. Probablement per això el mes de maig sempre ha estat també germen de grans revoltes socials, de moviments que han volgut canviar la vida i la societat. La primavera és temps de somnis. Diuen que s’arriba a vell, o a adult, quan es renuncia als somnis i quan ens rendim a la lògica. La lògica és tot el contrari dels somnis, però no sempre hem de fer-ne cas. El mes de maig és una bona època per a rebel·lar-se contra segons quina lògica i contra aquesta mena d’evidències que s’enqu…

Retrat de ciutat amb orenetes

Entre la terra i el cel, allà on encara perduren les idees dels humans i els seus esquàlids pensaments que s’evaporen amb el pas del temps; allà, entre la terra i el cel, volen les orenetes i també les esperances insatisfetes i les felicitats engrunades dels que viuen cada dia més embolcallats per l’udol dels despertadors i el silenci inquietant de les tenebres. Una ciutat és un retrat immortal en el qual s’hi emmiralla.
L’esperit d’una ciutat viu en aquest lleu espai de vida, a mercè dels vents i de la llum ingràvida dels capvespres, més enllà de l’estrèpit de les màquines. L’ànima d’una ciutat es dissol i s’engruna cada dia, molt abans que els somnis dels seu habitants hagin encallat entre la suor dels llençols i l’alè fred de les angoixes. Entre els colors gairebé líquids de la tarda, el temps treu el cap i es cargola, com el mecanisme que commou el ventre dels rellotges. 
Una ciutat a l’horabaixa ho és tot i no és res; és una llarga història que es destil·la en gotims de tinta sobre…

L’Europa dels criminals?

Europa és un vell continent inundat per la llum d’un milió de crepuscles, les branques dels arbres es gronxen al ritme del mateix vent que insuflà les veles d’Ulisses, les caravel·les de Colom o els afilats drakkars dels reis víkings, el vent de la tempesta de Shakespeare o la fúria no menys literària de les tramuntanades descrites per Josep Pla. Europa és tot això i moltes coses més, però també és el continent on han niat totes les serps, on s’han covat tots els verins. En la verda Europa de Mozart i de Vivaldi, del Quixot i del Dant, de Leonardo da Vinci i de Vermeer de Delft; en la Europa que inspirà les idees de Kant i d’Einstein, s’assassinà a sang freda milions d’ànimes innocents en nom de la ideologia criminal de la creu gamada. Després de més de sis dècades d’aquell genocidi, a Europa tornen a onejar les banderes de la ignomínia, els estendards de l’horror.  A França, Àustria i altres països de l’Est els partits d’ultradreta paladegen inèdites quotes de poder, a Espanya i a Itàl…