Ves al contingut principal

Setmana Santa


Els colors d’aquests dies són variables, es mouen entre els morats i els verds, la intensitat dels quals depèn de si Setmana Santa cau abans o després. En general són tons que pugnen per sorgir d’entre les ombres, que es fonen amb l’escalfor dels ciris i es barregen amb els reflexes de les càmeres dels turistes. Però la fotografia bàsica d’aquests dies és en un blanc i negre a vegades acolorit artificiosament, encara que la seva base primordial sigui monocroma, perquè són dies de penitència i els colors, ja se sap, fan festa.
Setmana Santa abans era un temps de silencis, silencis compassats i ben repartits entre tocs de campanes i bufecs de trompeta, entre el pas esmorteït dels penitents i les botes llustroses dels soldats. Ara són dies com els altres, la remor de fons de la vida no trenca la seva rutina diària per res i el silenci s’hi ha de sobreposar. Els temps han canviat i la fe és només una escrostonada capa de vernís sobre la fusta aglomerada de la vida moderna.
Setmana Santa són uns dies de vacances de primavera, els que abans es mudaven per sortir al balcó mentre passava la processó dels Dolors, ara aprofiten per anar a esquiar. Les processons són simplement un atractiu turístic més, una tradició pintoresca, talment com la dansa de la pluja de les tribus Cherokees, la celebració de l’any nou xinès o la festa de la cervesa a Baviera.
 Però l’església catòlica ho continua celebrant com si no hagués passat res, com si tot continués girant a l’entorn dels seus capricis, amb una litúrgia antiquada i desarrelada ja completament de la lògica del món en què vivim. Però tot i així –serà que ho portem a l’ADN?– continuem menjant bunyols, ens agrada portar els nens a beneir el palmó i els padrins continuen regalant mones trufades de barrufets i de messis que pels nens, ara que ho penso, venen a ser el mateix, no?

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…