Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2012

La tribuna dels convidats

Les lleis humanes no són bones ni dolentes per naturalesa. Són justes perquè se suposa que ens les autoimposem entre tots. Les lleis de la naturalesa de fet no existeixen, són només una sèrie de fets fàcilment observables, la naturalesa no és suficientment lliure com per poder obeir unes lleis. Si existeixen lleis és a causa de la nostra llibertat, som lliures de transgredir l’ordre que ordim secretament des de les entranyes del poder.  En canvi no som lliures per transgredir la llei de gravitació universal i, en canvi, si l’assassinat no fos possible tampoc seria necessària cap llei per a prohibir-lo. Les lleis –ho deia Montesquieu– són les relacions necessàries que es deriven de la naturalesa de les coses. Però la racionalitat és silenciosa i les lleis són cridaneres, desgranen enunciat rere enunciat i, a vegades, fins i tot es superposen lleis a altres lleis. Els drets humans són lleis morals, però haurien d’estar per sobre de les altres lleis, haurien de ser lleis universals i acons…

Llibres, cavallers, roses i dracs

Després de sant Jordi les roses comencen una lenta agonia, els pètals cauen d’un en un al voltant dels gerros, l’aigua dels quals van agafant el to macilent que pren l’àcid acetilsalicílic quan es barreja amb la saba de roser. La festa dels llibres s’esvaeix aviat en la pluja d’aquests dies de primavera, que s’escola pels embornals com la cua d’un drac que torna rabent cap a la seva cova. Els llibreters, amb una mà compten amb avidesa semítica les monedes d’un euro i els bitllets de cinc, mentre amb l’altra empaqueten novament els exemplars que no han venut. Els volums, avesats a viatjar, s’ho prenen amb calma i mantenen diàlegs interculturals entre ells. Els d’autoajuda parlen amb els de poesia i els assajos literaris murmuregen salmodies que les novel·les s’escolten amb indiferència. Els llibres de memòries es queden en blanc i els de viatges fan cara de tornar de tot. Els productes editorials es mouen constantment de magatzem en magatzem, les roses es marceixen d’ofici i els editors …

Desconstruir l’educació

Educar és transformar. La llibertat no ens ve donada de naixement, és a través de l’adquisició de la raó que esdevenim lliures. Educar és transmetre aquesta raó i el progrés de la raça humana està lligat intrínsecament amb el progrés de l’educació. Més enllà de fets i noms més o menys coneguts, podríem dir que la història de la civilització és precisament la història de la lluita per una educació cada vegada més justa i universal. De l’any 1977 ençà, aquest país on ens ha tocat viure, ha anat teixint un sistema educatiu bàsic, gratuït, universal i obligatori, reprenent el que tot just va poder començar a assajar aquella república de 1932, tant criticada en molts aspectes, però summament modèlica en la vessant educativa. Els valors republicans –quan parlem de república ens referim a alguna cosa més que un model d’estat– sorgeixen i s’arrelen sempre al voltant de l’educació. Vuitanta anys després de la república i 35 de democràcia, ara uns nous governants –a Espanya, però també a Cataluny…

Poetes i poetaris

La poesia és una mania, un vici, relativament estès al nostre país. Hi ha gent que ho practica d’amagatotis i d’altres que ho fan obertament. En tot cas, com a editor que sóc, els puc assegurar que n’hi ha més que n’escriu que no pas que en llegeix. Aquesta paradoxa es deu probablement al fet que la pràctica d’escriure cada vegada es veu com un fet alliberador en si mateix i, en canvi, el llegir es pren cada vegada més com una obligació social. Però la poesia, malgrat tot, persisteix: la poesia que hem escrit, la que hem llegit i, també, la que hem sentit, la poesia que vola d’un costat a l’altre i que no sabem amb exactitud com acaba residint permanentment en el nostre subconscient. Anem caminant per la vorera de la vida en prosa, però en algun racó obscur del nostre cos alguna cosa sempre flueix en forma de poema i acaba sorgint de la manera més inesperada. Aquest dissabte es presenta a Girona Poetari, una revista que vol prendre la paraula en aquest àmbit tant relliscós de la poes…

Abril

Com sempre torna a aparèixer el mes d’abril en l’horitzó gris dels nostres calendaris, amb una llum carregada de colors d’aigua. Les glicines floreixen  en els vells murs descarnats i les roselles semblen ferides sagnants en els camps. El país torna de cop a la vida, els nostres paisatges no s’han dissenyat pensant en les grisors de l’hivern, ni en les ardents calorades de l’estiu, som gent d’entretemps. De fet els dos punts més brillants de la nostra agenda són el dia de sant Jordi i la diada de l’11 de setembre, sant Joan ens serveix per acomiadar-nos de la primavera i sant Narcís, a Girona, és la culminació de la tardor. Catalunya és terra de primaveres i tardors, no som partidaris dels excessos meteorològics ni ens agraden gaire els colors primaris dels extrems. Som gent de rebeca descordada i suèter a les espatlles. Abril és un mes carregat d’incerteses, ho deia Shakespeare a Els dos cavallers de Verona i ho reblà Joan Sales. Incerta glòria, incerts camins. La terra flonja s’enfons…

Un altre article sobre la crisi

S’han acabat els dies de Quaresma, han passat les penitències de Setmana Santa i l’esperança espiritual de la Pasqua catòlica, però els ciris de la crisi continuen cremant. Jesucrist ha ressuscitat i aviat pujarà al cel i ocuparà el seu lloc a la dreta del Pare, però nosaltres continuarem traginant la pesada creu del dia a dia, intentant trobar la sortida d’un laberint en el qual no sabem encara ben bé com hi hem entrat. Arribats a aquest punt, envejo profundament als cristians, perquè creure en una possible resurrecció a hores d’ara és l’únic que ens pot esperonar a llevar-nos cada dia del llit. Realment el panorama és desolador, sobretot tenint en compte la falta de lideratge –i moltes vegades simplement la mala fe– dels nostres governants i la poca envergadura moral d’una majoria que només mira pels seus interessos particulars.  Un llibre de George Orwell va alimentar durant molts anys el mite del «Gran Germà», com a metàfora de la tirania absoluta, una barreja del nazisme i de l’est…

La veritat

Si no existís la veritat no hi hauria cap discurs vàlid, no existiria la raó ni la desraó. La veritat és una abstracció, però en aquest cas és una abstracció necessària que generalment només la valorem en comparació amb la mentida, però no sempre és així, per exemple: el silenci és una veritat quan realment és silenciós, quan no, deixa de ser una veritat per passar a ser simplement una cosa diferent.  En aquesta època en què la majoria tenim a l’abast coneixements que haurien deixats astorats als científics de fa dos o tres segles, paradoxalment la veritat no deixa de ser una il·lusió, una pregunta plantejada ja fa més de dos mil anys i que encara no ha trobat una resposta plausible. Com a valor, la veritat és un bé escàs, probablement per aquesta raó Manuel Vázquez Montalban deia que «La Verdad es solo un diario de Murcia».  De fet un dels problemes de l’home modern és que està aïllat de la realitat i només la percep a través d’uns mitjans que la filtren i la trien, i per tant ara més …

Setmana Santa

Els colors d’aquests dies són variables, es mouen entre els morats i els verds, la intensitat dels quals depèn de si Setmana Santa cau abans o després. En general són tons que pugnen per sorgir d’entre les ombres, que es fonen amb l’escalfor dels ciris i es barregen amb els reflexes de les càmeres dels turistes. Però la fotografia bàsica d’aquests dies és en un blanc i negre a vegades acolorit artificiosament, encara que la seva base primordial sigui monocroma, perquè són dies de penitència i els colors, ja se sap, fan festa. Setmana Santa abans era un temps de silencis, silencis compassats i ben repartits entre tocs de campanes i bufecs de trompeta, entre el pas esmorteït dels penitents i les botes llustroses dels soldats. Ara són dies com els altres, la remor de fons de la vida no trenca la seva rutina diària per res i el silenci s’hi ha de sobreposar. Els temps han canviat i la fe és només una escrostonada capa de vernís sobre la fusta aglomerada de la vida moderna. Setmana Santa són…