Ves al contingut principal

Viatge a Ítaca


La humanitat constantment s’ha sentit fascinada per l’horitzó, aquella línia finíssima que separa el cel de la terra i que es mou a la mateixa velocitat en què nosaltres avancem. L’horitzó és l’indret on hi han dipositades totes les nostres esperances i el sender per arribar-hi és tant llarg com llarga pugui ser la nostra vida. L’horitzó és un objectiu inassolible, però tot i així mai deixem de pensar-hi, ni de lluitar per poder-hi arribar.
El goig està en el viatge, els humans ho sabem bé, perquè som conscients del nostre fat mortal. En el viatge és on ens trobem amb la vida i quan arribem, per molt feliç que sigui el nostre destí, tot acaba dissolt en el no-res. En aquest periple de la vida és on ens trobem amb nosaltres mateixos i amb els altres, però nit i dia amb la mirada posada en un horitzó que ens transcendeix i que ens reclama constantment.
Evidentment hi ha hagut tants viatges com éssers damunt la terra, però el periple fundacional de la nostra civilització mediterrània és el d’Ulisses, amb les seves fites i les seves etapes, les seves aventures i, sobretot el seu objectiu final. Amb l’arribada del viatger a Ítaca es clou aquella odissea, però comença una història que durant segles ha alimentat el nostre imaginari. Kavafis amb el seu poema, Carles Riba amb una traducció classica i Lluís Llach amb la seva interpretació musical han acabat d’arrodonir-ho.
«Hem de pregar que el camí sigui llarg» aquest és el missatge, i això serveix pels nostres projectes vitals, però també pels col·lectius. Un país, un poble, inclús una llengua o un moviment polític, sempre han d’estar permanentment en el camí, perquè l’horitzó, per molt lluminós que sigui, és inassolible per definició. Ens ha tocat viure en un planeta rodó que gira constantment al voltant d’una estrella errant i el nostre destí és indefugible, però nosaltres sempre tindrem al cor la idea d’Ítaca.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…