Ves al contingut principal

Viatge a Ítaca


La humanitat constantment s’ha sentit fascinada per l’horitzó, aquella línia finíssima que separa el cel de la terra i que es mou a la mateixa velocitat en què nosaltres avancem. L’horitzó és l’indret on hi han dipositades totes les nostres esperances i el sender per arribar-hi és tant llarg com llarga pugui ser la nostra vida. L’horitzó és un objectiu inassolible, però tot i així mai deixem de pensar-hi, ni de lluitar per poder-hi arribar.
El goig està en el viatge, els humans ho sabem bé, perquè som conscients del nostre fat mortal. En el viatge és on ens trobem amb la vida i quan arribem, per molt feliç que sigui el nostre destí, tot acaba dissolt en el no-res. En aquest periple de la vida és on ens trobem amb nosaltres mateixos i amb els altres, però nit i dia amb la mirada posada en un horitzó que ens transcendeix i que ens reclama constantment.
Evidentment hi ha hagut tants viatges com éssers damunt la terra, però el periple fundacional de la nostra civilització mediterrània és el d’Ulisses, amb les seves fites i les seves etapes, les seves aventures i, sobretot el seu objectiu final. Amb l’arribada del viatger a Ítaca es clou aquella odissea, però comença una història que durant segles ha alimentat el nostre imaginari. Kavafis amb el seu poema, Carles Riba amb una traducció classica i Lluís Llach amb la seva interpretació musical han acabat d’arrodonir-ho.
«Hem de pregar que el camí sigui llarg» aquest és el missatge, i això serveix pels nostres projectes vitals, però també pels col·lectius. Un país, un poble, inclús una llengua o un moviment polític, sempre han d’estar permanentment en el camí, perquè l’horitzó, per molt lluminós que sigui, és inassolible per definició. Ens ha tocat viure en un planeta rodó que gira constantment al voltant d’una estrella errant i el nostre destí és indefugible, però nosaltres sempre tindrem al cor la idea d’Ítaca.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…

Oratori dels absents

«Totes les misèries dels homes provenen de l’esperança.» Albert Camus
La condició humana és una remor constant de peus que trepitgen damunt les voreres, és un feix de veus que s’alcen com si fossin espirals d’aire calent. La condició humana són mirades i sospirs, anhels i retrets, mans que s’obren i que cerquen el contacte amb altres mans. La condició humana arrela en somnis de migdies ardents i de nits solcades per grans llunes blanques. La condició humana és el resultat de sumar records i esperances, recances i certeses, mitges veritats i mentides a mitges. Diuen que només has de creure en tu mateix, que tot és una conxorxa per revocar el teu reialme, i que el món, més enllà de l’horitzó, vessa les seves aigües oceàniques en el no-res. Ens ensopim en llargues i tedioses tardes, escoltant les històries d’uns i dels altres, mentre el planeta segueix girant misteriosament al voltant d’un astre llunyà que tenyeix de capvespres el cel de les nostres vides.  Som tot això, vivim vides menudes …