Ves al contingut principal

Cultura? No, gràcies!


Quan et trobes pel carrer algun personatge esventat d’aquells que es dediquen a la cultura, sempre penses: «i aquest realment de què viu?», perquè en general es fa difícil pensar que algú pugui guanyar-se la vida amb feines tant fútils com escriure, pintar, ballar, actuar o cantar. I en el suposat cas que l’individu en qüestió visqui realment d’això, el següent pensament que corre entre les nostres neurones és: «I qui és el burro que li paga un salari per fer aquestes coses?».
Durant aquests darrers anys molts dels barbuts i barbudes de la cultura han viscut, més o menys, del diner públic, fins que un dia algú va decidir que era millor retallar-los les subvencions abans que tancar hospitals. El temps ha passat, les subvencions a la cultura han caigut en picat i, en darrer terme però no menys important, també s’han tancat quiròfans i s’ha acomiadat personal sanitari.
Mentrestant la gent de la cultura –gent que fa poesia, que practica la dansa, que modela escultures, que fotografia o que simplement pensa– continuen caminant per la vorera amb aquella estranya sensació de sentir-se sobrers. Primer que passin els imprescindibles, faltaria més! Fins i tot hi ha qui voldrà exigir-los que tornin tots els diners que han rebut a fons perdut i que segurament s’han gastat en ves a saber tu què...
En aquest país, durant els anys de bonança, les institucions han gastat en cultura la meitat del que gasten per persona els països nòrdics, però és igual, la sensació és que hem gastat massa i la realitat deixem-la de banda, no sigui que ens espatlli un moment de bones sensacions. Friedrich Hölderlin, un senyor alemany que es va dedicar tota la vida al –sembla ser– inútil conreu de la cultura, va deixar dit que «la veritat la funden els poetes», serà per això que en el nostre país hi regna la mentida?

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…