Vés al contingut principal

Vampirisme municipal


Al nostre país, en general, hi ha dues menes de municipis: els que viuen dels seus propis recursos i els que xuclen dels municipis veïns. Ja sé que això que acabo d’afirmar és gairebé una caricatura de la realitat, però només gairebé. Tant sols han de passejar-se una mica per la nostra geografia per adonar-se’n, no cal ser geògraf, ni llicenciat en ciències socials, la realitat entra pels ulls.
Hi ha municipis que, per una raó o l’altra, s’han anat engreixant i han arribat a ocupar tot el seu sòl disponible. Quan les construccions arriben als límits del terme evidentment s’aturen abruptament. És en aquest punt on els ulls de l’alcalde d’un poble veí s’obren com dos sols: «I perquè no construïm un polígon industrial?» o «Perquè no urbanitzem uns quants camps d’userda?».
I quin és el resultat? Doncs una urbanització o un polígon adossats al poble veí, molt allunyats del petit nucli al que pertanyen i que només serveixen per a xuclar recursos al poble més gran. Amb aquest calerons construeixen pavellons, sales polivalents, teatres, piscines i tota mena d’equipaments que un poble del seu nivell no es podria permetre mai de la vida. I em diran: «Oh, però això també comporta despeses...», d’acord, però no moltes, perquè els habitants d’aquestes urbanitzacions porten els seus nens a l’escola del poble més gran i quan han d’anar al metge també es dirigeixen cap al poble del costat. 
Però el que encara fa més gràcia és que quan es parla de reequilibrar el territori o de la ineficàcia dels consells comarcals, els alcaldes d’aquests pobles vampirs sempre són els primers d’alçar la veu i d’esquinçar-se les vestidures. En aquest país no anirem bé fins que no ens decidim a reduir el nombre de municipis d’una manera dràstica. En uns moments en què el Govern està disposat a retallar tantes coses, potser farien bé en començar per aquí.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…