Ves al contingut principal

Vampirisme municipal


Al nostre país, en general, hi ha dues menes de municipis: els que viuen dels seus propis recursos i els que xuclen dels municipis veïns. Ja sé que això que acabo d’afirmar és gairebé una caricatura de la realitat, però només gairebé. Tant sols han de passejar-se una mica per la nostra geografia per adonar-se’n, no cal ser geògraf, ni llicenciat en ciències socials, la realitat entra pels ulls.
Hi ha municipis que, per una raó o l’altra, s’han anat engreixant i han arribat a ocupar tot el seu sòl disponible. Quan les construccions arriben als límits del terme evidentment s’aturen abruptament. És en aquest punt on els ulls de l’alcalde d’un poble veí s’obren com dos sols: «I perquè no construïm un polígon industrial?» o «Perquè no urbanitzem uns quants camps d’userda?».
I quin és el resultat? Doncs una urbanització o un polígon adossats al poble veí, molt allunyats del petit nucli al que pertanyen i que només serveixen per a xuclar recursos al poble més gran. Amb aquest calerons construeixen pavellons, sales polivalents, teatres, piscines i tota mena d’equipaments que un poble del seu nivell no es podria permetre mai de la vida. I em diran: «Oh, però això també comporta despeses...», d’acord, però no moltes, perquè els habitants d’aquestes urbanitzacions porten els seus nens a l’escola del poble més gran i quan han d’anar al metge també es dirigeixen cap al poble del costat. 
Però el que encara fa més gràcia és que quan es parla de reequilibrar el territori o de la ineficàcia dels consells comarcals, els alcaldes d’aquests pobles vampirs sempre són els primers d’alçar la veu i d’esquinçar-se les vestidures. En aquest país no anirem bé fins que no ens decidim a reduir el nombre de municipis d’una manera dràstica. En uns moments en què el Govern està disposat a retallar tantes coses, potser farien bé en començar per aquí.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…