Vés al contingut principal

Ni Chacón, ni Rubalcaba


Sóc socialista, ho reconec, no he sabut ser mai altra cosa; en aquests terrenys relliscosos de les ideologies, quan t’hi enfangues de jove quedes travat fins al coll. Sóc socialista però no practico una fidelitat partidària, encara que quan se’m demana el vot segueixo votant bàsicament als que sempre han ostentat la paraula «socialista» en el seu logotip. També els he de confessar que darrerament ho he anat fent una mica per una qüestió de mandra mental.
 M’havia imaginat, ingenu de mi, que després del seu darrer congrés les coses canviarien. Pensava que amb tres derrotes consecutives a les espatlles, finalment els militants optarien per un canvi radical de rumb i per una renovació a fons dels seus dirigents. No ha estat així, ni molt menys; o com a mínim aquesta és la percepció que en tinc. I no parlem ja del terreny de les idees perquè això a can PSC continua essent tabú.
Ara, a més, pretenen imbuir-nos en un fals debat entre Chacón i Rubalcaba, un debat on no ens pertoca opinar. Sóc socialista, però mai m’he sentit identificat amb el PSOE, un partit molt allunyat de les idees i els principis que portaren a la fundació del primer PSC l’1 de novembre de 1976, però sobretot un partit de funcionament opac i no democràtic, just el contrari del que el socialisme pretén i, no cal dir, molt allunyat també del discurs federal que el PSC proclamava.
No sé quan vindrà el dia en què els socialistes catalans s’adonaran del seu error. El PSC ha de ser un partit completament sobirà i ha de tornar a les seves arrels democràtiques, d’altra manera no té cap sentit. Fins ara encara podia continuar alimentant-se d’inèrcies electorals, però això ja s’ha acabat i, de persistir en el seu error, pot veure’s abocat a la marginalització. I, si em permeten, acabaré aquest article insistint –per si encara no m’han entès– amb un consell dirigit als dirigents del PSC: deixin-se estar de Chacons i de Rubalcabas i encetin d’una punyetera vegada el debat de les idees, abans que no sigui massa tard. Sóc socialista, però ser socialista no és sinònim de ser idiota.

3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Vidrà

És com una mena de principat secret, un territori perdut en la muntanya, allà on tots els mòbils perden la cobertura. En els mapes amb prou feines hi figura, però se sap que pertany a la comarca d’Osona des de l’any 1989 i a la província de Girona des de 1833. És un dels municipis que conformen la subcomarca del Bisaura, el seu bisbe és el que regeix la diòcesi de Vic, els seus telèfons comencen amb el 93 barceloní i quan els vidranesos presenten la declaració de renda han d’anar fins a la remota ciutat de l’AVE i les flors. Vidrà és un racó de món, folrat d’arbres caducifolis que tenyeixen de colors insospitats el paisatge. Només la remor dels ocells trenca l’harmonia del silenci. Els seus habitants es dediquen a la cria de bestiar i al cultiu de fusta blanca. Alguns d’ells es passegen per les feixes amb botes de goma i una galleda a la mà, a la recerca de misteris micològics que s’amaguen vora les pedres cobertes de molsa. Les grans masies pengen de les muntanyes com els guarniments…

La pàtria de Messi

Quina sort que hem tingut, en aquesta època nostra, de tenir el bàlsam fulgurant del futbol per amansir i per atiar les forces ocultes que mouen el nostre país. Quina sort que hem tingut, m’exclamo de nou, de tenir aquest noi d’accent argentí, poc llegit i una mica sorrut, però que fa els gols necessaris i en el moment precís com per aixecar la brama dels nostres i ensorrar la dels adversaris. Potser res seria el mateix sense ell. El periodisme s’esllanguiria en un marasme de decrepitud i la política seria encara més salvatge i canibalesca. En els bars l’alcoholisme no tindria excusa i les botigues de petards no farien calaix ni per la revetlla de Sant Joan. Les columnes torçades dels banquers s’inclinarien definitivament cap al color de les pèrdues i no hi hauria esma per redreçar-les amb els fons públics amb els quals contribuïm tots. Tot se’ns faria més agre, fins i tot la dolçor de les postres dels menús de diari i els petons dels amants en les cantonades obscures. Un silenci hivern…

La Pelosa

Jules Renard deia que una serp és la deumilionèsima part d’un quart del meridià terrestre. Una cala del cap de Creus potser és una mica més, però, tot i així, La Pelosa no es distingeix per la seva grandària. Està situada entre el nas llarguerut de cap Norfeu i la badia goluda de Montjoi, entre la blancor una mica tibada de Cadaqués i el rogenc crepuscular de Roses, entre l’abundància de la Roma empordanesa i l’austeritat de la Grècia antiga, representada per les roques que es deixen llepar per les onades i que semblen les mateixes que contemplen l’Egeu o el mar de Sicília. La Pelosa és una platjola de sorra cendrosa on hi ha un restaurant de diumenges, que serveixen arrossos als forasters, i una caseta del comú de pescadors de Roses tancada a pany i clau. Una colla d’eucaliptus, també forans, abasteixen d’ombres els que busquen el seu recer. La tramuntana, quan bufa, hi bufa de veritat i tot en la natura abaixa l’esquena en senyal de natural submissió. Pel camí de ronda s’hi poden fl…

ORACIÓ A FIGUERES

Remor d’ànimes a la rambla, el cel s’esmuny entre els plataners que riuen, llampecs de nit il·luminen les façanes atònites i els rostres giren com una baldufa boja. Figueres fa olor de vi dolç i de coca de pa amb sucre i es commou amb un vent remot que blega els xiprers en la plana i arrissa els sembrats que esperen, la primera llum de l’alba en el golf de Roses. Res és orb en la plana empordanesa i res no té destorb en el pas dels dies. Figueres és un submarí daurat que aixeca el periscopi entre camps de cebes tendres. Braços en creu, els figuerencs es desvetllen, sota un cel que clama per una pluja que no arriba o que arriba massa, un temps que asseca els cors o que inunda les places. Avui, que és dia de festa, Figueres, puja a les golfes i rebusca entre els malendreços, els vells records i les antigues certeses, aquells colors exactes ara coberts de pols. Figueres, no miris cap aquell castell inútil, escolta la veu dels fills díscols i no posis tots els ous en el mateix cistell. Fi…