Vés al contingut principal

El fotoperiodisme, patrimoni de tots


Quan ja feia més de 50 anys que Joseph Nicéphore Niépce havia pres la que sempre s’ha considerat com la primera imatge fotogràfica, el Daily Graphic de Nova York publicava la primera fotografia. Des del 1880 fins ara tots els diaris del món han anat omplint cada vegada més d’imatges les seves pàgines. Els nous sistemes de reproducció i d’impressió van permetre gradualment anar incorporant aquesta mirada, la del reporter gràfic, entre els feixucs pans de lletres de plom que produïen incansablement les linotípies.
La fotografia expressa una realitat subjectiva, que hem acabat acceptant com a objectiva perquè els fotoperiodistes han sabut desenvolupar un llenguatge propi, transcendint el que la tècnica pretén igualar. La fotografia congela en el temps i en l’espai moments precisos que expliquen per ells mateixos realitats que l’escriptura moltes vegades és incapaç d’interpretar i que es dilueixen fàcilment en la, tot sovint, tova expressivitat del vídeo i del cinema.
El fotògraf de premsa ha estat, d’ofici, en la punta de llança de la informació. És el soldat de la infanteria periodística que lluita a primera línia. Probablement per aquesta raó les baixes entre les seves files  han estat considerables, sempre hi ha hagut una bala o una mina que han portat inscrit el nom d’un fotoperiodista. Des de Gerda Taro o Robert Capa, fins a les més recents morts a Líbia o Síria, la quantitat de víctimes seria incomptable.
En l’actualitat, aquests fotògrafs han de lluitar no només contra aquests imponderables, sinó també contra la incomprensió d’uns mitajns de comunicació cada vegada més propensos a utilitzar les imatges enllaunades per les grans agències internacionals o les imatges fàcils i barates que obtenen a través de les xarxes socials. Probablement el problema del fotoperiodisme no prové tant de la «foto» com del «periodisme», una professió que ha caigut en una greu crisi d’identitat. No hem de deixar que el llenguatge fotoperiodístic es desintegri en una mal anomenada «modernitat» perquè a hores d’ara ja és un patrimoni irrenunciable de la humanitat.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…