Ves al contingut principal

El fotoperiodisme, patrimoni de tots


Quan ja feia més de 50 anys que Joseph Nicéphore Niépce havia pres la que sempre s’ha considerat com la primera imatge fotogràfica, el Daily Graphic de Nova York publicava la primera fotografia. Des del 1880 fins ara tots els diaris del món han anat omplint cada vegada més d’imatges les seves pàgines. Els nous sistemes de reproducció i d’impressió van permetre gradualment anar incorporant aquesta mirada, la del reporter gràfic, entre els feixucs pans de lletres de plom que produïen incansablement les linotípies.
La fotografia expressa una realitat subjectiva, que hem acabat acceptant com a objectiva perquè els fotoperiodistes han sabut desenvolupar un llenguatge propi, transcendint el que la tècnica pretén igualar. La fotografia congela en el temps i en l’espai moments precisos que expliquen per ells mateixos realitats que l’escriptura moltes vegades és incapaç d’interpretar i que es dilueixen fàcilment en la, tot sovint, tova expressivitat del vídeo i del cinema.
El fotògraf de premsa ha estat, d’ofici, en la punta de llança de la informació. És el soldat de la infanteria periodística que lluita a primera línia. Probablement per aquesta raó les baixes entre les seves files  han estat considerables, sempre hi ha hagut una bala o una mina que han portat inscrit el nom d’un fotoperiodista. Des de Gerda Taro o Robert Capa, fins a les més recents morts a Líbia o Síria, la quantitat de víctimes seria incomptable.
En l’actualitat, aquests fotògrafs han de lluitar no només contra aquests imponderables, sinó també contra la incomprensió d’uns mitajns de comunicació cada vegada més propensos a utilitzar les imatges enllaunades per les grans agències internacionals o les imatges fàcils i barates que obtenen a través de les xarxes socials. Probablement el problema del fotoperiodisme no prové tant de la «foto» com del «periodisme», una professió que ha caigut en una greu crisi d’identitat. No hem de deixar que el llenguatge fotoperiodístic es desintegri en una mal anomenada «modernitat» perquè a hores d’ara ja és un patrimoni irrenunciable de la humanitat.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…