Ves al contingut principal

Article de preprimavera


Encara falta un mes per a l’inici de la primavera i ja tothom l’espera amb candeletes. Vivim en una terra d’il·lusions primaverals i estiuenques, els hiverns i les tardors ens produeixen recança, tot i que són molt més clements que les dels països que tenim més al nord. Serà pel que sigui, però ens passem mig any somiant amb la primavera que ens omplirà els parterres de floretes i l’estiu que ens permetrà lluir el palmito a la terrassa d’un bar de platja.
A hores d’ara ja fa dies que els aparadors de les botigues de roba llueixen maniquins abillats amb aquella mena de «roba d’entretemps» que tots comprem i que a l’hora de la veritat no trobem mai el moment de posar-nos, perquè sempre fa massa fred o calor. Per anar vestits amb concordança al temps que ens anuncien els meteoròlegs a cada hora, hauríem de tenir un guarda-roba immens i canviar-nos de vestit com a mínim quatre vegades al dia.
Generalment sempre és complicat fer prediccions, perquè el futur és voluble per naturalesa, però crec que no m’equivocaré gaire si els dic que ens espera una primavera i un estiu moguts. A la gent li costarà menys sortir al carrer per protestar pel que sigui i les places s’ompliran novament de pancartes i de reivindicacions. Diuen que són mals temps per a la lírica, però ens haurem d’armar amb les eines que ens ofereix per lluitar contra la retòrica dels que pretenen encaminar-nos cap un hivern sense esperances.
Trobar el vestit adient per a cada moment ja hem vist que és impossible, tothom sap que no podem tenir de tot, sobretot en aquesta època de retallades i de pressupostos gairebé de guerra. Haurem de fer vaga i manifestar-nos amb aquells vells jerseis estil «Camacho», que ens cordàvem amb la cremallera fins al nas si calia i que algú encara guarda com una relíquia. Segur que ara tornaran a fer-nos favor i s’imposarà novament la moda del jersei multiús.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…