Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2012

Monarquia o República

A Espanya vivim actualment en una monarquia constitucional, un sistema polític en el qual el rei no és el sobirà, és només un símbol, de la mateixa manera que ho és en altres països el president de la República, com és el cas d’Alemanya, d’Itàlia o de Portugal. Són caps d’Estat representatius, amb més o menys paper protocol·lari i amb un nul·la funció legislativa. Però els sistemes polítics no es caracteritzen només pel seu més alt representant, ja sigui un president o un monarca. Avui en dia la majoria de les democràcies són fonamentalment republicanes, fins i tot Espanya ho és. La constitució espanyola de 1978 en essència és més republicana que monàrquica. I dic en essència perquè el que falta per ser republicana és un únic detall: que el poble no pot decidir en l’elecció del monarca. És un detall, però un detall molt important. El problema és que la república tampoc ho soluciona tot i el canvi de règim sempre és perillós. Hi ha molta gent que davant del dilema entre Monarquia i Repúb…

El fotoperiodisme, patrimoni de tots

Quan ja feia més de 50 anys que Joseph Nicéphore Niépce havia pres la que sempre s’ha considerat com la primera imatge fotogràfica, el Daily Graphic de Nova York publicava la primera fotografia. Des del 1880 fins ara tots els diaris del món han anat omplint cada vegada més d’imatges les seves pàgines. Els nous sistemes de reproducció i d’impressió van permetre gradualment anar incorporant aquesta mirada, la del reporter gràfic, entre els feixucs pans de lletres de plom que produïen incansablement les linotípies. La fotografia expressa una realitat subjectiva, que hem acabat acceptant com a objectiva perquè els fotoperiodistes han sabut desenvolupar un llenguatge propi, transcendint el que la tècnica pretén igualar. La fotografia congela en el temps i en l’espai moments precisos que expliquen per ells mateixos realitats que l’escriptura moltes vegades és incapaç d’interpretar i que es dilueixen fàcilment en la, tot sovint, tova expressivitat del vídeo i del cinema. El fotògraf de premsa …

El coratge dels governants

En democràcia guanyar unes eleccions, encara que sigui per majoria absoluta, no surt mai «gratis total». D’entrada s’han de pagar als proveïdors d’eslògans i als escalfadors de titulars de premsa. S’han de tornar les raons deixades en préstec i les veritats hipotecades, s’ha de netejar la capa de bava formada en els passadissos dels partits guanyadors i la pols acumulada darrere de les promeses i les propostes programàtiques.  Els guanyadors haurien de poder fer unes llargues vacances fins a les properes eleccions, però no: han de governar. I governar, en aquest país, significa haver de treure un dia o l’altre la policia al carrer, amb tot l’equipament de mala llet possible. Com més poder, més policia i com més policia més poder, aquesta és una equació que una determinada classe política d’aquí ensenya als seus hereus generació rere generació. Deia Jean Jaurès, fa més de cent anys, que «El coratge no consisteix en deixar en mans de la força les disputes que la raó pot resoldre». Per aqu…

Article de preprimavera

Encara falta un mes per a l’inici de la primavera i ja tothom l’espera amb candeletes. Vivim en una terra d’il·lusions primaverals i estiuenques, els hiverns i les tardors ens produeixen recança, tot i que són molt més clements que les dels països que tenim més al nord. Serà pel que sigui, però ens passem mig any somiant amb la primavera que ens omplirà els parterres de floretes i l’estiu que ens permetrà lluir el palmito a la terrassa d’un bar de platja. A hores d’ara ja fa dies que els aparadors de les botigues de roba llueixen maniquins abillats amb aquella mena de «roba d’entretemps» que tots comprem i que a l’hora de la veritat no trobem mai el moment de posar-nos, perquè sempre fa massa fred o calor. Per anar vestits amb concordança al temps que ens anuncien els meteoròlegs a cada hora, hauríem de tenir un guarda-roba immens i canviar-nos de vestit com a mínim quatre vegades al dia. Generalment sempre és complicat fer prediccions, perquè el futur és voluble per naturalesa, però cr…

Símptomes i realitats

Aquest segon o tercer hivern de la crisi es fa molt dur de passar i no només per les temperatures, que són de llarg les més gèlides dels darrers anys. La cançó enfadosa dels informatius es fa més feixuga cada dia i comença a ressonar en el nostre cap com aquella maleïda cançoneta de l’estiu, que ens perseguia amb paranoica precisió fins que no era substituïda per una altra de no menys insistent. El to histèric de la majoria dels tertulians televisius, i el somriure encarcarat d’alguns presentadors de TV3, probablement és el símptoma més clar d’aquesta societat bipolar en la que ens ha tocat viure. De les desgràcies habituals i les notícies terrorífiques es passa a les aventures d’en Messi i les alineacions del Barça sense solució de continuïtat. Tot en el mateix sac, junt i ben barrejat. Però malgrat tot hi ha notícies que brillen amb una llum pròpia, més enllà del to que s’hi vulgui donar. Per exemple: contemplar i sentir al ministre d’hisenda del Regne d’Espanya amb un to de submis…

Vampirisme municipal

Al nostre país, en general, hi ha dues menes de municipis: els que viuen dels seus propis recursos i els que xuclen dels municipis veïns. Ja sé que això que acabo d’afirmar és gairebé una caricatura de la realitat, però només gairebé. Tant sols han de passejar-se una mica per la nostra geografia per adonar-se’n, no cal ser geògraf, ni llicenciat en ciències socials, la realitat entra pels ulls. Hi ha municipis que, per una raó o l’altra, s’han anat engreixant i han arribat a ocupar tot el seu sòl disponible. Quan les construccions arriben als límits del terme evidentment s’aturen abruptament. És en aquest punt on els ulls de l’alcalde d’un poble veí s’obren com dos sols: «I perquè no construïm un polígon industrial?» o «Perquè no urbanitzem uns quants camps d’userda?». I quin és el resultat? Doncs una urbanització o un polígon adossats al poble veí, molt allunyats del petit nucli al que pertanyen i que només serveixen per a xuclar recursos al poble més gran. Amb aquest calerons construe…

Girona sota zero

Si els dic que fa fresca, a hores d’ara segurament no els descobriré gran cosa, tots anem per la vorera arraulits i tremolosos. Fa una fred que pela, una temperatura sensiblement baixa i bàsicament femenina, tal com l’entenem i la pronunciem els gironins. Perquè fins hi tot la gelabror és diferent aquí que en altres llocs, és una sensació palpable, nostrada i embetumada amb el baf de quatre rius que planen perpètuament pel damunt de la nostra singularitat climàtica.  Girona sense aquestes mena de coses no seria res, amb prou feines una catedraleta i unes quantes imatges de postal, la resta l’hem d’omplir amb llegendes, amb estadístiques i amb una rècula de personalitats que han tingut la sort o la desgràcia de néixer aquí. Girona viu d’aquestes rendes i, fins i tot, es pot permetre el luxe d’organitzar una exposició de flors on gairebé hi ha de tot menys ornaments naturals. Però tornem al cas, no ens desviem del tema. Fa fred, però a Girona no només és una fred amb sexe, la fred gironin…

La independència passa pel federalisme

Mai he estat clarament partidari de la independència, m’ha semblat sempre un dispendi d’esforços i un luxe intel·lectual, com a mínim en l’època que ens ha tocat viure fins ara. En canvi sempre he estat dels que han buscat la manera de donar sentit, de trobar l’encaix que li correspon al nostre país a Europa i a Espanya i, malgrat tot, la paraula màgica per a mi ha estat i segueix essent federalisme. Federalisme? Doncs això mateix, perquè si no tenim clar que la nostra posició com a país sempre haurà d’encaixar-se en un context més ampli, anirem fent ballar la perdiu sense caçar absolutament res. Del que es tracta és de trobar aquest camí, sinuós i estrany, però per terra ferma. El federalisme, al contrari que l’independentisme, no és una panacea, és un projecte polític que s’ha de concretar i això suposa aquest esforç intel·lectual que molts es volen estalviar. El futur d’Europa passa per una unió federal, però qui construirà aquesta Europa? Els estats? Les regions? Les cultures? Al vo…

Ni Chacón, ni Rubalcaba

Sóc socialista, ho reconec, no he sabut ser mai altra cosa; en aquests terrenys relliscosos de les ideologies, quan t’hi enfangues de jove quedes travat fins al coll. Sóc socialista però no practico una fidelitat partidària, encara que quan se’m demana el vot segueixo votant bàsicament als que sempre han ostentat la paraula «socialista» en el seu logotip. També els he de confessar que darrerament ho he anat fent una mica per una qüestió de mandra mental.  M’havia imaginat, ingenu de mi, que després del seu darrer congrés les coses canviarien. Pensava que amb tres derrotes consecutives a les espatlles, finalment els militants optarien per un canvi radical de rumb i per una renovació a fons dels seus dirigents. No ha estat així, ni molt menys; o com a mínim aquesta és la percepció que en tinc. I no parlem ja del terreny de les idees perquè això a can PSC continua essent tabú. Ara, a més, pretenen imbuir-nos en un fals debat entre Chacón i Rubalcaba, un debat on no ens pertoca opinar. Sóc …