Ves al contingut principal

Noves figures del pessebre 6. LA PROSTITUTA


Han aparegut ningú sap com. N’hi ha una que espera palplantada al costat del caminet i els pastorets se la miren de reüll, una altra que mig s’amaga darrere de la cova tot esperant l’arribada dels Reis, i una que persegueix constantment al pobre angelet. Tal com tothom sap, exerceixen un dels oficis més antics i amb més arrelament al nostre país i, malgrat tot, molt mal representat en els pessebres populars catalans.

La figureta de la prostituta cal saber-la col·locar, de fet els millors pessebristes cada matí les reparteixen estratègicament pel diorama, s’han de fer veure, però discretament i, si ofenen la sensibilitat d’algun visitant, s’han de saber retirar oportunament. No passa res. Però, millor encara si s’ajunten totes les figueretes en un corralet de posar i treure, un indret segur i controlat que, si es presenta l’ocasió, es pot transformar en una entranyable masia amb un parell de pallers.
Les prostitutes, igual que els caganers, són l’alegria de qualsevol pessebre i simbolitzen la llibertat de mercat. Què seria dels diaris sense la seva publicitat? Què seria de molts municipis sense la seva generosa contribució? Què seria del transport per carretera sense la seva inestimable ajuda? La prostituta és una peça clau en la nostra societat i com a tal ha d’estar ben representada per Nadal.
Cal que reivindiquem la figura de la prostituta, que la normalitzem, que no hi hagi cap pessebre sense aquesta petita peça insinuant i sinuosa. Però, sobretot, cal que sapiguem triar-les bé. Rebutgeu les figures provinents de qui sap on. Les prostitutes del pessebre han de ser catalanes i ben catalanes. I, si per una cosa d’aquelles en el vostre mercat no en trobeu, sempre les  podeu embolicar amb una petita bufandeta amb els colors de la senyera –o del Barça– que tapi el «made in Romania».

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…