Vés al contingut principal

El pitjor moment


El 18 de juny de 1940, en el moment més crític de la Segona Guerra Mundial, Winston Churchill va pronunciar un discurs que faria història. L’escenari era molt cru, després de la derrota de França i del reembarcament de l’exèrcit britànic a Dunkerque, Anglaterra es trobava sola lluitant contra el nazisme. Els avions de la Luftwaffe començaven a senyorejar damunt dels verds prats regats pel Tàmesi i un núvol obscur i espès planava sobre el present i el futur d’Europa.
El discurs del primer ministre acabava amb aquesta famosa frase: «Preparem-nos pels nostres deures i no dubtem que els homes del futur diran de nosaltres: aquella va ser la seva millor hora». Ara, més de setanta anys després, ens trobem immersos en una nova batalla mundial, un conflicte d’interessos econòmics a escala global que amenaça el futur de la nostra societat i, també, de la democràcia. Però en aquest punt de la història estem més indefensos que mai, perquè no sabem exactament contra qui hem de lluitar i, sobretot, no tenim ningú que ens lideri.
Ara veiem com l’estat del benestar, que vam anar construint lentament després de Segona Guerra Mundial, s’ensorra sense remei. Aquest és el nostre pitjor moment, perquè ara ens estem hipotecant definitivament el futur, un futur que serà molt dur amb nosaltres, entre altres coses perquè ens estem deixant vèncer pel derrotisme, estem perdent la guerra mundial, el resultat de la qual configurarà una nova concepció del món, probablement durant segles.
Ara és el nostre pitjor moment i ara més que mai hem de tenir en compte la història, hem de saber convertir el pitjor en el millor. Només és qüestió de voluntat, ells són pocs i nosaltres som molts. No hem de deixar que el futur se’ns escapi de les mans, hem de comprendre que la força del nostre enemic –comptat i debatut– són només números en la pantalla d’un ordinador.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…