Ves al contingut principal

El pitjor moment


El 18 de juny de 1940, en el moment més crític de la Segona Guerra Mundial, Winston Churchill va pronunciar un discurs que faria història. L’escenari era molt cru, després de la derrota de França i del reembarcament de l’exèrcit britànic a Dunkerque, Anglaterra es trobava sola lluitant contra el nazisme. Els avions de la Luftwaffe començaven a senyorejar damunt dels verds prats regats pel Tàmesi i un núvol obscur i espès planava sobre el present i el futur d’Europa.
El discurs del primer ministre acabava amb aquesta famosa frase: «Preparem-nos pels nostres deures i no dubtem que els homes del futur diran de nosaltres: aquella va ser la seva millor hora». Ara, més de setanta anys després, ens trobem immersos en una nova batalla mundial, un conflicte d’interessos econòmics a escala global que amenaça el futur de la nostra societat i, també, de la democràcia. Però en aquest punt de la història estem més indefensos que mai, perquè no sabem exactament contra qui hem de lluitar i, sobretot, no tenim ningú que ens lideri.
Ara veiem com l’estat del benestar, que vam anar construint lentament després de Segona Guerra Mundial, s’ensorra sense remei. Aquest és el nostre pitjor moment, perquè ara ens estem hipotecant definitivament el futur, un futur que serà molt dur amb nosaltres, entre altres coses perquè ens estem deixant vèncer pel derrotisme, estem perdent la guerra mundial, el resultat de la qual configurarà una nova concepció del món, probablement durant segles.
Ara és el nostre pitjor moment i ara més que mai hem de tenir en compte la història, hem de saber convertir el pitjor en el millor. Només és qüestió de voluntat, ells són pocs i nosaltres som molts. No hem de deixar que el futur se’ns escapi de les mans, hem de comprendre que la força del nostre enemic –comptat i debatut– són només números en la pantalla d’un ordinador.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…