Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2012

Any nou: campionat de surf

Quan arriben aquests últims dies de desembre i cau la darrera fulla del calendari, ens adonem que el temps passa i que nosaltres anem seguint, en equilibri precari, fent surf damunt l’onada. Abans d’esclafar-nos definitivament contra les roques o que se’ns mengi un tauró, mirem cap enrere i veiem tot allò que ha estat el 2012, i el que no. Escoltem els resums dels telenotícies, llegim els diaris i desitgem que comenci d’una vegada l’any nou, encara que només sigui per canviar de tema. Any nou i nou govern. Hem passat ràpidament del govern del millors al govern dels fidels. Aquest 2013 veurem quina serà la propera jugada, la propera retallada, el proper desencís. Les banderes estelades continuaran onejant damunt dels caps –dels uns i dels altres–, els tertulians aniran vociferant a preu fet i els articles dels diaris s’ompliran de paraules vanes. Arribarà un nou onze de setembre i haurem de sortir novament al carrer per demanar allò que és evident: el dret a decidir. Potser algun preside…

Nadal en negre

Després de dos nadals al govern, la dreta d’aquest país –Catalunya i Espanya– ha aconseguit el que semblava impossible: arrabassar-nos l’esperança. Els treballadors, els petits empresaris i els pensionistes ens trobem en un túnel del qual no veiem la sortida. Hem deixat enrere milions de persones en un atur indefinit, els joves es miren astorats el món on els ha tocat viure i cada dia se’ns presenta un panorama més desencoratjador. Havíem nascut i viscut en l’esperança. L’esperança de molts, dipositada en la possibilitat d’un món millor, d’un futur inesgotable. Era la idea del progrés, de la fe en la llibertat i en la justícia social. La llum de la cultura ens havia d’il·luminar per sempre, una educació justa, igualitària i de qualitat havia de vèncer la ignorància i els avenços socials, fruit del treball abrivat de generacions de lluitadors, serien irreversibles.  Mai com en aquest moment ens havíem sentit tan desemparats, mai s’havia esgotat com ara la flama pampalluguejant de l’esper…

Que bonic que és viure!

Abans tot era més simple i el catàleg d’uns grans magatzems es podia condensar en un anunci de mitja pàgina a La Vanguardia. Els ordinadors eren com els míssils intercontinentals, o sigui: una cosa que no podíem imaginar que un dia tindríem a casa o a la butxaca de l’americana. De la mateixa manera, tampoc podíem arribar a pensar que aquelles pel·lícules que ens agradaven tant algun dia les podríem veure tantes vegades com volguéssim ajaguts al nostre sofà. Un no triava les pel·lícules que anaves a veure el diumenge a la tarda al cinema del barri –o per Setmana Santa o per Nadal– eren les pel·lícules que et triaven a tu i a la pantalla hi sorgien sempre imatges inesperades, històries protagonitzades per actors de noms impronunciables, en indrets on no podies ni somniar que un dia hi podries anar en un vol low cost. La fantasia era tan impredictible com la vida. Una d’aquelles pel·lícules que un dia ens va triar a nosaltres fou It’s a wonderful life de Frank Capra, que aquí es va dir Que…

2012+1

Diuen que un dia d’aquests serà la fi del món. No porto el compte, però em sembla que aquesta mena d’anuncis s’han repetit innombrables vegades des que tinc ús de raó. Encara recordo quan auguraven no sé quants desastres per «l’efecte 2000», aquella mena de cosa que havia de fer explotar tots els ordinadors del món a la mateixa hora. Molts diaris farceixen amb notícies d’aquesta mena els espais que els deixen buits entre les cabòries de l’actualitat i els anuncis de prostíbuls. No mereixeria més comentaris si no fos perquè hi ha gent que s’ho creu. A falta d’altres contactes amb el món, prefereixen agafar-se a una realitat paral·lela, producte de la imaginació d’algunes ments reescalfades. Sí senyor, hi ha gent que s’ho creu, igual que creuen en l’astrologia, els esperits, els zombis,  els vampirs, el monstre del llac Ness i el misteri de la Santíssima Trinitat. La raça humana és així, no hi ha res a fer. Som éssers crèduls, gregaris. Ens van dir que la tecnologia ens ho faria tot més f…

El Nobel, la pau i Europa

Marguerite Yourcenar va publicar una novel·la, Memòries d’Adrià, en la qual aquest escrivia una llarga carta al que després també seria emperador Marc Aureli. A través d’aquesta lletra descrivia la seva vida però també les seves visions d’un futur nebulós en un continent poblat per ciutats refulgents. Marc Aureli va llegar després en forma de meditacions la visió filosòfica del seu temps, una de les cites del qual és «Qui viu en pau amb ell mateix, viu en pau amb el món». La fràgil pau dels romans es va esmicolar aviat i el continent europeu va viure en guerra permanent durant vint segles, una història que va culminar en dues guerres mundials que, abans que altra cosa, van ser grans guerres fratricides entre europeus. Però Europa va comprendre finalment que, com a mínim, havia de viure en pau amb si mateixa. D’aquest convenciment va néixer la Unió Europea. Tal com deia André Fossard, Europa va cercar, amb raó, dotar-se d’una política i una moneda comuna, però el que encara no han entès …

Oh, Palestina!

Durant l’estiu de 1973, sota els pins d’una càmping de Sant Feliu de Guíxols, vaig llegir el llibre Oh, Jerusalén, de Dominique Lapierre i Larry Collins, aquella lectura va significar una sotragada en la meva incipient adolescència. Recordo, com si fossin records propis, les maquinacions de l’Irgun, les jugades polítiques de l’Haganah, Golda Meir, David Ben Gurion, els kibbutz, la ciutat santa polièdrica i reconsagrada. Encara ara, quaranta anys després, em sento partícip d’aquells fets que culminaren en la creació d’Israel, un estat jove, modern i democràtic, bandejat des del seu inici per un entorn hostil, gairebé feudal i profundament antidemocràtic. Des d’aleshores no he tingut altre remei que, en els moments en què la meva consciència ho ha exigit, posar-me al costat del poble jueu. Quan la realitat t’ho exigeix has de triar trinxera. Mentre l’status quo internacional va fer jugar a l’entorn d’Israel tots els pesos pesants de la història –La Unió Soviètica, els Estats Units, Egipte…

Per un país de tots, l'escola en català.

Nadal al Titànic

Suposo que a hores d’ara no he d’explicar a ningú que ja ha començat la campanya de Nadal. Un mes i mig llarg de campanetes i llums, de músiques enllaunades i de somriures forçats. És una època de bogeria i d’excés, probablement el més semblant a les bacanals romanes, quan se suposa que hauria de ser –religiosament parlant– tot el contrari: temps de recolliment, de calma i de retrobament familiar a la vora del foc. Però no. Poses la tele i t’escupen a la cara anuncis de tota mena, el millor que puc dir dels quals és que són un atemptat a la intel·ligència i al bon gust. Em quedo perplex en veure anuncis de videojocs que destil·len una violència inaudita al costat d’angelicals missatges de «vuelve a casa por Navidad». El televisor esdevé durant aquests dies com una mena de bèstia apocalíptica, tant, que enyores els telenotícies on et parlen de la crisi. Els carrers s’omplen de gent amb el semblant febril, obcecats en comprar i comprar, com si en això els hi anés la vida. Els aparadors de…

La indiferència

L’historiador britànic Ian Kershaw, en la seva monumental biografia d’Adolf Hitler, va dir que «El camí cap a Auschwitz es va construir amb odi, però es va pavimentar amb indiferència». Sense la indiferència d’una majoria d’alemanys que, per por o per fanatisme, van mirar cap a un altre costat, l’holocaust no hauria estat possible. La indiferència és també la protagonista d’aquell famós poema de Martin Niemüller, atribuït sovint a Bertold Brecht, que comença dient: «Primer es van endur els jueus, però com jo no era jueu, no em va importar». A l’indiferent no li és igual tot, simplement és algú que no fonamenta la seva visió de la realitat en la veritat i els valors. Tot ve a ser el mateix, res té valor. En aquesta absència de valors i de projectes, rau la mediocritat i el marasme on ha caigut la política del nostre país, en aquesta absència de valors, que políticament parlant es tradueix en ideologia, és on creixen desaforadament les corrupteles. El camí cap a la destrucció de la democr…

Les nostres vides

L’altre dia vaig escoltar a la tele, en boca de l’escriptor anglès Julian Barnes, que «la nostra vida en realitat és només la història que ens hem explicat a nosaltres mateixos», una frase que em deixà perplex, i no tan sols pel fet d’haver sentit una cita intel·ligent en un mitjà generalment tan ximple com la televisió, sinó també pel seu significat intrínsec, o sigui, que el passat viu en forma més o menys novel·lada en la nostra ment. És cert, tots acumulem experiències vitals, pròpies o alienes. La nostra vida no és només l’esdevenir continuat dels fets que protagonitzem, som també allò que veiem, el que percebem, som les històries que van de boca en boca, som els llibres que llegim, les pel·lícules que hem vist i som també els que ens envolten: vivim en ells i ells viuen en nosaltres, molt més enllà dels límits físics i temporals de les nostres limitades existències. Seguint aquest raonament podem dir, per extensió, que la història és allò que ens expliquem els uns al altres. En aq…

Una Fageda, centenars de fagedes

La Fageda d’en Jordà és com una mena de bosc de somnis. Les boires matinals embolcallen els troncs dels arbres, les fulles seques carrisquegen sota els nostres peus i el paisatge vegetal ens aclapara, igual que els murs intrigants d’una abadia benedictina. A les acaballes de novembre, la fageda és el «silvestre palau» –en paraules del poeta Joan Teixidor–, un festival de colors tardorencs que et dobleguen la mirada, prostrada definitivament sota una càrrega excessiva. Entrecavat al cor de la gran arbreda, un camí, com una gola endinsada en la bravura arbòria, serpenteja entre el crostam de sediments volcànics, ocracis i esponjosos. Com tots els camins té un destí, un fi darrer, una sort reservada al caminant. En aquest cas es tracta d’un conjunt d’instal·lacions, una fàbrica de productes lactis. Les vaques remuguen tranquil·lament entre la palla dels corrals, al ritme d’un fil musical que desgrana peces barroques. Sembla com si els animals i els treballadors se sabessin membres d’una ma…

Cases de diputació

Les diputacions són un centre de poder, és innegable, i la Diputació de Girona és un centre de poder particularment enclavat en el subconscient polític territorial, amb un pressupost considerable malgrat els temps de crisi que corren i amb molt poc control democràtic. El càrrec de president és especialment cobejat, comporta tota una sèrie de prebendes, de satisfaccions protocol·làries i pecuniàries molt envejables. No s’ha d’aportar cap altra condició curricular que la de pertànyer com a regidor a qualsevol dels municipis de la demarcació. Cal, això sí, saber-se de memòria tota una llarga rastellera d’eufemismes per no haver de pronunciar la malèfica paraula «província». Les Diputacions, i particularment les diputacions catalanes, tenen una mala consciència innata i tendeixen a amagar-se darrere d’aquesta mena de detalls. El president de la Diputació tradicionalment ha estat sempre un home gris. En èpoques passades, pre-democràtiques, era simplement un representant de les empreses més p…

Rèquiem en la mort de Jordi Comas

En Jordi Comas era un home rabassut, de mata baixa i ampla, com l’alzina o el roure. De tracte tranquil, afable i rialler de mena, tenia un to paternal que t’enganxava i una mirada transparent que et fascinava, t’asseies al seu constat amb el convenciment de compartir alguna cosa profunda amb ell i et convencia amb arguments senzills, però valuosos, que et guardaves a la butxaca del sentit comú durant molt de temps. El seu pare era carnisser a Flaçà i sempre li deia, amb una convicció molt catalana, que era millor ser un petit amo que un gros mosso. Això el va portar, juntament amb la seva dona, a fer d’empresari de l’hostaleria a Platja d’Aro, quan la Costa Brava encara estava per acabar d’inventar. Si mai algú té la idea de construir un museu del turisme, no podrà prescindir, com a peça essencial, del privilegiat mirador del seu hotel. Diuen que una bona mort honra tota un vida, però la d’en Jordi ha estat una mort horrible, una mort que no es mereix ningú. Aquest fet inquietant ens h…

Lluís Lucero: la lenta digestió d’un llibre

L’altre dia, mentre passejava per aquesta Girona curulla de gent i de perfums, i de colors tardorals, vaig creuar-me amb un vell conegut, un antic company d’escola, un amic d’aquells amb els quals  topes de tant en tant, de dècada en dècada, probablement només per constatar en el seu rostre el pas d’un temps que avança inexorablement. Després de trobar-me’l vaig aturar-me un moment per a escriure una nota en el meu bloc de butxaca, deia: «Em reconec en les cares dels meus antics companys d’escola com en miralls distorsionats». Més enllà del que ens sembla, tots som allò que reflectim. A tots ens toca emmirallar-nos en aquestes cares, però també en la dels nostres familiars i en la de la gent més estimada. En el funeral d’Agustí Bartra, algú va llegir uns versos del poeta que comencen dient: «Quan de mi, finalment, només quedaran les lletres / posades com ocells damunt els cables tensos...». És veritat, algun dia només quedaran les paraules, just i aclaparador destí dels que bevem habit…

El negoci i l’esport

Moltes vegades m’he preguntat per què els mitjans de comunicació reserven un espai específic per als negocis esportius?, altra cosa seria que parlessin de la gent que dedica unes hores del seu temps a les pràctiques esportives, però això suposo que seria molt avorrit. Explicar que la senyora Josefina ha canviat de gimnàs, o que el senyor Pepet en comptes de jugar amb l’equip de petanca del barri, ara ho fa amb el del centre cívic, seria tediós i complicat. L’únic que és notícia són les lligues professionals de futbol i de bàsquet, de tennis i de golf, la fórmula 1, les carreres de motos i les grans curses ciclistes. No és que tingui res en contra d’aquestes activitats professionals, com a tals, hauria de pensar d’entrada que són ben lícites, tot i les corrupcions que habitualment les esquitxen. Però no és esport, no ens enganyem, és negoci pur i dur. La paraula esport sorgeix d’un concepte medieval que vindria a dir «recrear-se en el lleure». El concepte modern elaborat a través dels Jo…

Pòlissa de vot

Des de sempre hi ha hagut partits bons i partits dolents, partits polítics que han acceptat amb més o menys entusiasme el joc democràtic i altres que només hi juguen per a trencar la baralla. Hi hagut vot útil per als partits que tenien realment opcions de treure resultats traduïbles en escons i vot inútil a partits, més o menys ben intencionats, però sense cap probabilitat d’obtenir res en la seva circumscripció. Ara, després d’una temporada de crisi, retallades i fallides bancàries, el principal partit de la dreta catalana, a l’inici d’aquestes eleccions al Parlament de Catalunya, ens demana una espècie de «pòlissa, de vot», a l’estil de les polisses bancàries. «Doneu-me el vostre vot fins a conformar una majoria absoluta i jo l’utilitzaré per a invertir en els interessos de Catalunya». Està bé, és interessant i innovador, hauríem, però, de parlar dels detalls: terminis, interessos de demora, interessos de descobert, etc. I, sobretot, hauríem d’anar-ho a signar davant de notari, no si…

Manifestos i hipoteques

Manifest és una paraula d’origen incert, diuen que arrela en la expressió «agafar per la mà». Un manifest és un escrit en què es declara formalment alguna cosa, l’utilitza una institució per explicar un conjunt d’actuacions o un grup per a expressar públicament els seus propòsits. De «manifest» en sorgeix el concepte «manifestació», un dret reconegut –encara– per la majoria de legislacions vigents. Històricament parlant, han estat famosos el manifest Groc de l’avantguardisme, el manifest del Partit Comunista signat per Marx i Engels, el manifest del Futurisme publicat per Filippo Tommaso Marinetti, el manifest de Praga del moviment esperantista, el manifest Simbolista de Jean Moréas i fins i tot el manifest Sardanista elaborat per Francesc A. Izquierdo i publicat a Manresa el 10 de febrer de 1963. Si alguna cosa no és un manifest, en si mateix com a noció, és una novetat. De manifestos se’n fan i se’n desfan tants com dies té l’any, els signen si fa no fa els mateixos de sempre i no ser…

La realitat vola baixa

Els carrers de les ciutats s’omplen sobtadament d’una gentada inaudita. Són els temps de les primeres fredorades, l’any declina definitivament i en l’horitzó comença a despuntar un rètol lluminós amb totes les lletres de la paraula «Nadal». Els arbres es despullen ràpidament i els automòbils fumegen entre semàfors que llueixen més que el raquític sol de tardor. Qui més qui menys, es mira els aparadors de les botigues amb la recança que produeixen els números vermells en la llibreta de la Caixa. Aviat arribarà la cridòria de les eleccions, els polítics somrients en acte de servei, les banderes agitades –però no remenades– d’un mateix país, però amb els matisos de color i de forma que els partits saben donar a aquestes coses. De tant en tant sonaran himnes que retrunyiran entre els murs de pavellons esportius i de locals socials, la gent s’omplirà la boca amb «bons cops de falç» i «que tremolin els enemics», com si encara fóssim un país de segadors i de bandolers. Les bústies s’ompliran d…

El canvi

El PSC és terra cremada. Tot el que diguin els seus dirigents, tot el que facin, tot el que proposin, caurà en el terreny erm d’un projecte polític esgotat. Els socialistes –entre els quals m’hi he comptat– van començar la deriva cap al no-res amb la renúncia dels seus somnis: canviar la vida, canviar el món. La lògica, fatalment, sempre va a la contra i els somnis, si no es cuiden, s’esvaeixen. Però ara s’ha esgotat alguna cosa més, probablement és una generació que declina i una altra que arriba i que demana pas. La vida continua, és normal, i el PSC s’ha de sacrificar. La generació deutora de la revolució de 1968 s’esllangueix i els seus ideals també. El PSC, igual que el Partit Socialista francès i més llunyanament el PSOE de Felipe Gonzalez, van néixer d’aquella utopia. La bandera del canvi, quan portava implícit canviar la societat, era un concepte potent. Ara, quan aquesta idea ha estat devorada per la dreta ultraliberal, ja no té sentit. La noció de canvi només s’aplica a l’hora…

Aznar

Hi ha pocs personatges en la història recent d’Espanya de tan negre perfil, i ideològicament esperpèntics, com José Maria Aznar. La dreta espanyola ha omplert tradicionalment les files mercenàries dels seus líders públics amb funcionaris de l’estat de tot tipus, homes i dones d’una grisor escrupolosa i de comunió diària, però cap com l’homenet del bigoti que fou president del govern durant els anys negres de la bombolla immobiliària. Però el més paradoxal d’aquest cas, i per tant el més preocupant també, és la devoció que li professen àmplies capes de la societat espanyola. Després de l’època de la transició, mai un polític de dreta havia gosat introduir en el seu discurs el llenguatge de la confrontació i de l’odi com ho ha fet Aznar. Amb aquesta dialèctica es va començar a minar el fràgil llegat del consens fins a arribar a la situació en què estem. No hi ha ningú com ell que generi el rebuig que produeix entre el catalanisme polític, tant d’esquerra com de dreta, però tampoc ningú co…

Sempre Girona

Sembla mentida, però a Girona novament ha arribat el temps de Fires. És inqüestionable l’atracció que produeix aquesta ciutat mentre es descabdellen els dies cadenciosos d’octubre. Malgrat el cansament que sorgeix del fet de viure constantment immersos en la humitat reumàtica de la ciutat dels quatre rius, els gironins despertem a finals d’octubre, quan la resta d’animals inicien precisament una època de letargia. Durant els caps de setmana i els dies de festa, els carrers de la ciutat s’omplen de vianants que, sense rumb conegut, deambulen sorollosament igual que els estornells i les gavines. Girona bull en un brou de tardor, l’Onyar es tenyeix de colors terrosos i el cel s’encén entre núvols que sempre amenacen amb un cop d’aigua capaç de traspassar el paraigua més voluntariós. Un àngel contempla el tragit des del campanar de la catedral amb un aire d’estar de tornada de tot. D’una ciutat pètria un no hauria d’esperar altra cosa que remors de resclosit, però, més enllà de les pedres, …

Figueres, possiblement

En Joan Manel Soldevila és un empordanès avant la lettre. Molt abans d’arribar a la capital de la tramuntana –amb 24 anys–, ell ja era figuerenc sense saber-ho. Amagat darrere de les seves ulleres de savi distret, es mira l’univers que el rodeja amb l’avara ambició d’un col·leccionista de coses rares. De fet, quan ets al seu costat, et fa l’efecte que el cosmos sencer estigui a mercè dels seus ulls, que giren perpètuament cap un costat i l’altre. Si te’l mires de perfil, sembla com si la seva testa s’hagués metamorfitzat en un mapa de l’Empordà. El seu nas, com un cap de Creus, ho domina tot; la barbeta et recorda el Montgrí i la boca la desembocadura de la Muga. L’orella està just allà on els campanars de Figueres toquen a missa de dotze i els seus cabells semblen la fràgil massa boscosa constantment en perill d’extinció a causa dels incendis o de l’alopècia. L’altre dia, al saló de sessions de l’ajuntament, flanquejat per un alcalde semi-barbut i per una bandera on explícitament hi ll…

Articles col·laterals

Tot sovint se’m fa difícil començar aquests articles sense haver de trepitjar el procel·lós fang d’una actualitat monotemàtica, centrada en la qüestió nacional i en aquesta crisi que dura i dura... Hi ha articulistes que saben jugar per les bandes, trobant temes menors, laterals, històries curioses que distreuen al personal d’aquestes cuites quotidianes que ens tenen a tots amb els cabells permanentment electritzats.  A vegades una solució fàcil consisteix a mirar cap al passat, les hemeroteques són una font d’on raja sempre aigua fresca. Segur que, tal dia com avui, Vamba, el rei dels visigots, protagonitzava en algun racó d’alguna polsosa enciclopèdia, algun episodi històric digne de ser recordat pels segles dels segles o un riu proper es desbordava inundant les de ja per si mateixes fràgils pàgines dels diaris locals d’antany. Hi ha artistes de l’estilogràfica que són capaços d’il·luminar les seves columnes amb la llum radiant dels programes televisius del vespre anterior. Mentre xar…

12 d’octubre

«Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos.» (G. Ferrater)
El dotzè dia d’octubre és la jornada en què es commemora el descobriment d’Amèrica i també es celebra la Mare de Déu del Pilar, patrona d’Aragó i de la Guàrdia Civil. És una d’aquelles dates en què es congrien totes les nuvolades i totes les grisors, les meteorològiques i les altres. A mitjan octubre, la tinta dels 284 dies precedents s’han anat diluint en les pàgines dels calendaris, com la pluja de tardor que s’escola pels embornals. La gent de la meva generació i d’algunes generacions anteriors, vam néixer en un país instal·lat en una tardor permanent. Tot era gris, els carrers eren grisos, els automòbils eren grisos, els policies eren grisos i les imatges, en general, eren d’un blanc i negre penós, que decantava sovint cap un virat groguenc, per falta de líquid fixador. Unes fotografies que continuaven emulsionant, fins i tot després d’haver-les clavat a l’àlbum familiar. El 12 d’octubre er…

Shakespeare en calçotets

Diuen que l’experiència sempre és un grau i que el diable sap més per vell que per diable. Si partim de la base que el nostre país és força vell, hauríem d’arribar fàcilment a la conclusió que de saviesa i d’experiència n’hauríem de tenir per donar i vendre. Però no és així, gràcies a la dominació que va exercir el clergat durant segles, la ignorància cultural aquí és supina. Mentre en altres països, nord enllà, hi florien les arts, la literatura i el teatre, aquí ens passàvem la vida de missa en missa. Malgrat tot, la història avança que és una barbaritat i la globalització ens empeny a barrejar-nos tots en el pot de la confitura de la modernor. A vegades, però, volem ser més moderns del que ens pertoca, com a subgènere cultural europeu que som. Els anglesos, els alemanys, els francesos, fins i tot els italians, estan farts de teatre. Una gran majoria, des de petits, contemplen i reciten els clàssics. Shakespeare s’interpreta a Londres davant d’una concurrència que se’l sap de memòria …

La memòria en un núvol

Tots hem perdut moments importants de la nostra vida buscant absurdament alguna cosa. Passem llargues estones d’angoixa obrint i tancant calaixos, mirant i remirant sota els coixins, a les lleixes dels armaris, sota la taula o, fins i tot, a la caixa de sorra del gat. La majoria de les vegades l’andròmina en qüestió apareix en l’indret més evident: les ulleres just damunt del nas, les claus al pany i les targetes de crèdit a la cartera. Però abans, quan no es tractava de res físic, quan havíem oblidat un concepte, un número de telèfon o una citació, el que fèiem era iniciar una cerca pels llibres que tenies més a mà: les enciclopèdies, els diccionaris, les pàgines grogues o en el piló dels diaris i de les revistes il·lustrades que no s’acabaven de llençar mai per un «si de cas» i que s’acumulaven malaltissament sota la tauleta de la tele, quan encara no estava ocupada per tot d’aparells estranys. Ara ja no és ben bé així, les coses han canviat. Continuem perdent molt de temps, però les …

Alicia

Si contemplem una galeria de fotografies seves a internet, ens adonarem que els seus cabells passen del castany al ros, i del ros al castany, sense solució de continuïtat. En alguna imatge, se li delaten unes fines clapes de cabells blancs –com fils de plastilina?– que li sorgeixen discretament just allà on les arrugues dels ulls intenten fugir cap a les orelles, mentre un serrell en diagonal, i en direcció oposada, li tapa el front. La seva boca és difícil de descriure i d’adjectivar en un article curt com aquest, de fet és com una mena de boca amb potes, un objecte desmesurat i surrealista, que semblaria completament irreal si no confiéssim cegament en la veracitat de l’art de la fotografia. Quan parla, i ho fa sovint, sembla que ensenyi una dentadura més nombrosa que la resta de mortals, el seu somriure és una muralla d’ivori, que faria feliç a qualsevol dentista i fins i tot a un traficant d’ullals d’elefant.  D’entre les dents en brollen paraules i sons, viciats amb el to àcid i ag…

L’ou i la gallina

El sol sorgeix emfàticament cada dia, imposant la seva llum, i també un ordre cronohistòric. El matí, el migdia, la tarda, el vespre, la matinada... però el món gira sense aturador i arriba novament una nova albada. Amb un gest impertorbable, cada dia recomença la vida. La gallina pon un ou i després en sorgeix un pollet, que esdevé gallina i pon un ou. Sembla un engranatge sense fi i sense principi: un procés etern. Però no és així, sempre hi ha un inici i un final. De la mateixa manera que som conscients del nostre destí mortal, tots sabem que aquest univers també és finit. Moltes de les faules que ha ordit la raça humana giren precisament a l’entorn d’aquesta qüestió: el pas del temps. La vida i la mort són preocupacions que sobrevolen permanentment tot allò que d’alguna manera té alguna relació amb nosaltres. Per posar un exemple pedestre: quan tenim alguna relació comercial amb un banc, sempre t’acaben demanant que signis una assegurança de vida, les condicions de la qual es rela…

Tardorades

Sembla mentida, però aquest sol de setembre ja fa olor de migtemps. La pols groguenca dels camins es barreja amb l’ocre de les fulles que ja han començat a caure dels arbres. Els dies blans es desfan gairebé sense esma, darrere les muntanyes, tot esperant probablement uns núvols carregats de bromes que no acaben mai d’arribar. L’aire fa olor de cera i els diaris, entintats de present, exhalen sentors estranyes. Les notícies són com les fulles tardorals, el mateix vent que les transporta també les malmena. Dia rere dia veiem com passen esdeveniments crucials, jornades històriques, partits del segle, que s’inflen i es desinflen com les galtes d’un gripau. El temps passa, però és un temps autumnal, que regalima a través de les barres dels rellotges de sol, com un bloc de gel que es desglaça, escalfat encara per les darreres calorades de l’estiu. El raïm ja ha tret el seu nas colrat fora de la vinya, les figues alcen un coll de dama, les magranes vermelles estan a punt d’esberlar-se en gran…

Paisatge ferroviari

Els gironins que anem i venim sovint de Barcelona ens hem habituat a contemplar el paisatge ferroviari, els camps i els pobles que s’estenen, moltes vegades d’esquena, a la vora de la via fèrria. Tenim la sort de viure en un quadrant de l’hemisferi terraqüi on el pas de les estacions es fa avinent amb una amable i acolorida persistència i amb tot el que això comporta als que, com jo, ens distreuen més aquesta mena d’espectacles que la lectura o la conversa. El paisatge es descabdella amb el ritme que imposa el sotragueig del tren i els cables feixucs de la catenària dansen amunt i avall sense parar. Algú llegeix un llibre que murmura paraules entintades, com les flors infinites d’un silenci compartit; una perdiu intenta volar amb l’ala ferida i el seu plomatge es confon amb els colors de la tardor. Els xiprers juguen a la cucanya i els automòbils es belluguen sobre cintes d’asfalt. La nostra geografia ferroviària té un centre geomètric gairebé sideral, un eix excèntric que gira al volta…

Mèrits dubtosos

Hi ha gent que només sap parlar de les seves desgràcies, de les seves malures, de les injustícies que el món comet diàriament en contra seva. Generalment són individus, o indivídues, que no saben escoltar i que desenvolupen amb el pas dels anys una crosta molt gruixuda a l’entorn de la part del cervell on els altres tenen la facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs, altrament dita empatia. George Bernard Shaw va respondre una vegada a una persona d’aquesta mena: «Ser maltractat no és un mèrit». Tot allò que ens afecta i que no resolem personalment, no tenim dret a esperar que un altre ho resolgui per nosaltres. Això que és ben cert a nivell individual, també ho hauria de ser quan parlem de col·lectius professionals, de nacions i també de nocions col·lectives a més gran escala. El joves, els vells, els advocats, els polítics, els botiguers, els funcionaris, els autònoms, tots ens hauríem d’aplicar una cura d’humilitat abans d’obrir la boca. Aquesta actitud de queixa p…

Noticietes

Als diaris hi ha notícies, noticiotes i noticietes. Més enllà de les informacions habituals, les «noticiotes» omplen les pàgines dels rotatius com una mena de metàstasi durant uns dies. Sembla com si el món hagués de girar a partir d’aquell moment al voltant d’aquest nou eix, engreixat conscient o inconscientment pels mateixos periodistes. Però també hi ha «noticietes», fets més o menys singulars, amb l’aspecte de notícies normals, que als professionals de la premsa els arriben generalment d’indrets remots. Les «noticietes» salten als ulls dels lectors com gats amb les ungles afilades. Una d’aquestes em va esgarrapar abans-d’ahir en obrir les pàgines d’un diari de Barcelona, lluïa darrere d’aquest titular: «Les persones que llegeixen les etiquetes nutricionals es mantenen més primes». La informació venia avalada per un estudi que ha fet la Universitat de Santiago de Compostel·la, juntament amb altres de Tennesse i Arkansas. No sé per què, però en aquestes coses sempre hi ha implicada a…

Barcelona World

Probablement tota la història moderna d’aquest país es podria haver escrit sota aquest encapçalament: «Història de dues ciutats». Només a través del prisma de la rivalitat eterna entre Madrid i Barcelona es pot comprendre, per exemple, aquest sainet d’Eurovegas i Barcelona World; només des de la perspectiva del «jo més» i del «jo també» dels uns i dels altres, i de la forta càrrega ideològica –dretana– dels uns i dels altres, es pot comprendre aquesta cursa de disbarats.  L’únic que ha quedat clar de tot plegat és que en aquest país només sabem pastar ciment, organitzar apostes i vendre alcohol; i també hem pogut constatar, per si algú encara en dubtava, que els que ens manen de veritat són els poders financers –llegeixi’s «La Caixa»– i que els que haurien de manar estan més preocupats per guanyar les properes eleccions que altra cosa. Deixant de banda el nom, que prioritza la marca de la ciutat per davant de la del país, hi ha moltes preguntes que queden en suspens: per què el govern e…

D’un temps, d’un país

Durant aquells anys ja llunyans i gairebé oblidats de la transició, Raimon cantava «D’un temps, d’un país», entre el fervor dels que l’escoltaven i dels que el vigilaven, una cançó icònica que incloïa uns versos que eren tot un missatge generacional i una advertència clara als que podien tenir la temptació de tornar enrere: «Lluny som de records inútils / i de velles passions,  / no anirem al darrera d’antics tambors». Gairebé quaranta anys després, les cançons de Raimon, però sobretot el  seu missatge implícit, semblen haver passat definitivament a la història. Ara hi ha qui diu que hem entrat novament en un procés de transició, aquesta vegada cap a la independència, un terme, per altra banda, tant vague com el que es perseguia en aquell procés cap a «la democràcia». Necessitats com estem de curacions miraculoses, per a molts aquesta «independència» és la solució a tots els mals. El gran poeta americà Robert Frost, ja a les acaballes de la seva vida, va ser cridat per recitar un poema …

Maleïda realitat

Tothom, un dia o l’altre, voldria saltar-se les injustes normes que ens lliguen a aquest capriciós planeta. Les lleis de la natura, o de la física, a vegades se’ns fan molt feixugues. Aixecar-nos del llit cada dia, per exemple, esdevé tot un desafiament quotidià a la llei de la gravitació universal i a les lleis de la termodinàmica. El cos vol restar en posició horitzontal, però la nostra consciència ens empeny a llevar-nos. La terra gira al voltant del sol, les estrelles neixen i s’apaguen, l’univers s’expandeix i mentrestant les factures del gas i de la llum continuen arribant inexorablement a la nostra bústia. Tot això és la realitat, una noció que, per altra banda, desapareix ràpidament si tanquem els ulls. Perquè la realitat, tot allò que té existència efectiva, al contrari que la veritat no és persistent, és així de fràgil. Sembla que, després de molt de temps d’aclucar els ulls, ara el president del govern espanyol, el senyor Mariano Rajoy, s’adona de la situació i declara, sense…

Visca la normalitat!

Quan arriba setembre i la calor es desinfla, ens sembla com si al temps ja li haguéssim posat definitivament un peu al coll. Les pàgines del calendari s’acumulen al costat dels mesos vençuts, el sol desvia una mica la mirada cap a altres regions i les aus migratòries comencen a activar els seus mil·lenaris gepeesses. Els arbres remouen imperceptiblement les branques, els bancs ens liquiden l’estat de comptes estival de la tarja de crèdit i el raïm madur llueix com mil sols sota la vinya. Però, malgrat tot, setembre no ens porta sorpreses de pes. Deixant de banda guerres mundials i algun atac terrorista, setembre és un mes absolutament previsible. Ja se sap que amb qualsevol cosa els diaris s’omplen la boca, però, deixin-m’ho dir, els huracans del Carib queden molt lluny i les convencions de la dreta americana encara més, per molt que intentin alegrar-nos el dia amb en Clint Eastwood apuntant amb el dit a una cadira buida. Això sí, setembre ens dóna tota mena de llicències: que el nostre…