Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2011

S’ha acabat el bròquil

Malgrat tots els imponderables, el nostre país ha tornat a la normalitat. Després d’un breu cicle electoral –històricament parlant– en què el socialistes i altres forces d’esquerres han ocupat el poder en diversos estrats institucionals –govern de l’estat, municipis, comunitats autònomes, diputacions i Generalitat– finalment ara tornen a governar els de sempre.A l’Estat el Partit Popular encarna aquesta idea d’Espanya, difusa per un costat i molt concreta per l’altre, que entronca directament amb la ideologia que ha inspirat a la majoria dels governants espanyols des l’època dels reis catòlics. I a Catalunya, i a la majoria de municipis, governa aquesta coalició de liberals i democratacristians que ha sabut amb gran èxit fer seva una idea de Catalunya i repartir-la entre els seus com si fos una franquícia.S’ha acabat el bròquil! Ara tornen a manar ells i ens imposen la seva manera de veure el món i –tal com ens deia el senyor Duran– de palpar-se la cartera. S’ha de retallar, i és cert…

El poder de la tecnocràcia

A vegades ens pot semblar que vivim en un món irreal. Les noves tecnologies i la irrupció brutal en la nostra quotidianitat d’internet, ens fa ser més vulnerables. Allò que abans vivíem en un anonimat primordial, ara ens costa mantenir-lo en la ratlla de la simple discreció i la nostra vida a voltes se’ns apareix com un relat de fantasia en el qual nosaltres, sorprenentment, som a la vegada protagonistes i espectadors.Ara, finalment, ja podem anar a la processó i repicar, i fer el que es vulgui. Un alcalde, per posar un exemple, pot estar donant la seva opinió personal pel Twitter mentre parla formalment en un ple sobre el mateix tema i no passa res, són coses de la modernitat. A hores d’ara probablement ja compta més el que es pugui dir a través de la brillantor de les xarxes socials que el que es diu en la bruta i ofuscada realitat.Fa uns anys, molt pocs, no ens podíem arribar ni a imaginar un futur com en el que ja estem immersos. En un període brevíssim ens hem instal·lat en un es…

Més enllà

Totes les religions han volgut interpretar el que hi ha a l’altre costat de la vida, la vida després de la mort. Els antics es formaven sovint una visió espantosa del que anomenaven «el regne de les ombres». No deixava de ser un plantejament força realista perquè, mitologies a part, el regne de la mort no ha estat mai il·luminat per la llum del coneixement empíric.Aquestes teories d’ultratomba les venim arrossegant des de temps immemorials. Naveguen de les piràmides als mausoleus, dels cementiris als crematoris. Són visions contrastades: salvació i paradís contra infern i condemna. La vida és eterna i en qualsevol cas ens toca anar amunt i avall amb el pes feixuc d’una ànima immortal lligada al turmell de les nostres conviccions.Són bàsicament visions tranquil·litzadores, la vida dels éssers estimats perdura més enllà de les oscil·lacions terrenals i la nostra pròpia existència adquireix un caràcter transcendental. Després de Jo, continua el meu Jo, més jove i atlètic, saltant de núvo…

La crisi de la democràcia

Evidentment hi ha dates que són història, el 20 de novembre hi va passar per mèrits propis l’any 1975. Amb la mort del dictador s’inicià al nostre país una transició política que culminà amb l’adveniment de la democràcia, un sistema fràgil i imperfecte, però que ens ha aportat uns decennis de prosperitat i de benestar sense punt de comparació amb cap altre període històric anterior.No sé quin dia serà en què haurem de recordar la pèrdua definitiva de la democràcia, evidentment espero que no sigui demà. Vaja, n’estic segur, perquè demà, surti el que surti de les urnes, serà un resultat democràtic i encara que un partit d’antecedents poc fiables com el PP es faci amb la majoria absoluta, el resultat des d’aquest punt de vista és inqüestionable.En canvi és més preocupant el que acaba de passar a Grècia i a Itàlia, on els governs democràtics han caigut i s’han substituït per altres no se sap ben bé per qui. Ens trobem en una situació de cop d’estat virtual, com una mena de 23F –una altra …

Lartsinim

Hi ha èpoques en què la història se’ns apareix amb colors difuminats o directament en blanc i negre. Els anys cinquanta del segle passat era un temps en què el món es llepava encara les ferides d’una guerra que havia acabat amb l’esclat de la bomba d’Hiroshima. Aïllat i vençut interiorment, al nostre país hi sonava constantment el disc ratllat del franquisme, les pel·lícules aptes per a tots els públics i les novel·les de 90 cèntims de l’editorial Molino.El gato persa, Idolos robados, El baron von Kaz, Un tejano en Canadá, La ferocidad de Shaitan, El hombre de paja, El caso de los dados falsos... eren alguns dels títols d’aquells quaderns grocs, vermells i blaus, que omplien els quioscs i que feien volar la imaginació molt més enllà d’on permetia un panorama feixuc i fonamentalment en el blanc i negre del No-Do i del Boletín Oficial de Notícias del Movimiento.Jaume Ministral era un gironí immers en la seva època i, com tothom, desitjava surar per sobre del líquid viscós d’aquells anys…

El futur del passat

L’onze de novembre és una data que als catalans d’aquí d’entrada no ens diu res. La tardor ens aclapara i vivim pendents dels panellets, dels bolets i de les torrades a la vora del foc. Els que viuen connectats a Internet, si busquen l’entrada de la Wikipèdia en català dedicada a aquest dia de l’any, trobaran ben poca informació. Sembla ser que l’onze de novembre de 2006 es va presentar la consola Play Station 3 i para de comptar.Però a l’altre costat de la frontera, a la Catalunya Nord, la sensació és ben diferent perquè a cada poble, i n’hi ha 221, es commemora l’aniversari de l’armistici de la Primera Guerra Mundial. S’ofereixen flors davant dels monuments als caiguts i molts recorden encara amb emoció les ferides deixades en les seves famílies per aquella guerra que havia d’acabar amb totes les guerres, però que acabà de la pitjor de les maneres possibles: amb una pau dèbil que abocà a una altra guerra encara pitjor.Malgrat tot, aquell armistici significà molt pels francesos, perq…

La campanya

Novament ens veiem envoltats de banderoles, farcides de candidats riallers i de mitges veritats. Que les eleccions s’hagin convertit en una rutina per un costat és bo. És evident que hem aconseguit normalitzar el que durant molts anys fou anormal, però per l’altra banda, com en totes les rutines, ens aboquem tard o d’hora a la temptació d’intentar canviar d’aires i la dificultat sorgeix quan, en el gratacels de la democràcia, no ens podem permetre canviar d’aires sense caure per la finestra.Em diran conformista, però hi ha el que hi ha i som el que som. No ens podem queixar dels polítics que ens representen, o que ho pretenen, sense fer abans tots examen de consciència. És molt fàcil assenyalar exclusivament als governants quan es parla de corrupció. Tots sabem que és una qüestió de tota la societat, però ens és més fàcil plantar-los a ells la llufa, per allò de «per això els paguem».El problema és que els polítics no són ni millors ni pitjors que nosaltres, dic que és un problema per…

Modest Comadira

Ja sé que és una obvietat i que en aquests articles ho he dit a bastament, però no per repetir-ho és menys veritat: estem instal·lats en el presentisme i no veiem més enllà del que envolta al temps en què vivim. Se’ns fa difícil pensar en horitzons més amplis dels que permeten les estretes pàgines de la nostra agenda i, en alguns casos, més enllà de la fulla diària del calendari del pagès. El present ens aclapara i arribem a pensar que la resta només és fum.Des de la meva humil talaia, i simplement sumant i restant passats i algun futur, arribes a conclusions simples, però segures. Per exemple: si sumem tot el que han aportat a la cultura gironina i al país sencer personatges com Modest Prats i Narcís Comadira i els projectem cap al futur, el resultat serà X multiplicat per 10. O sigui, en un futur no molt llunyà, aquest dos noms seran un referent importantissim a l’hora de parlar de la nostra època.Tot això ho dic perquè aquests dies de Fires s’ha homenatjat als dos que acabo de cita…

Dia de difunts

La memòria és aquest immens cúmul de records i de despropòsits que els humans atresorem al llarg de la nostra vida, amb la fútil pretensió de ser enterrats algun dia amb ella, o cremats en la seva endomassada nau en alta mar, com els antics adoradors del déu Thor. Però de res en som propietaris eternament i la vida, un dia o l’altre, ens exigeix sense dret a discussió que li sigui retornat tot el que és seu per dret de naturalesa.Vivim en aquest planeta com una mena de rellogats, sempre a punt de rebre l’ordre de desnonament. De la mateixa manera que els més rics veuen com els seus cabals no serveixen per a res quan arriba el moment d’encarar-se a la mort, els més intel·ligents sucumbeixen també, tard o d’hora, a l’abisme de l’oblit. Naixem nus i morirem nus, serem pols de columbari i els nostres records es perdran inexorablement entre la polseguera dels camins.Potser perquè som conscients de tot això, quan arriben aquestes dates els cementiris s’omplen de gent que neteja les làpides,…