Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2011

Oh, la pluja!

La pluja, quan cau ordenadament, és com una mena de bàlsam que t’ajuda a dormir i a pensar. Si, a més, el calendari ens marca ja ostensiblement els darrers dies d’octubre, del tamborineig de les gotes en pot sorgir qualsevol cosa. Sobretot els records d’altres pluges, de dies llunyans i d’hores definitivament passades. La pluja, quan sap ploure, és una de les meravelles més preuades al nostre país.Tot és començar a ploure i els boletaires surten dels seus amagatalls. De la mateixa manera que els antics egipcis i les cultures ameríndies eren adoradors del sol, els boletaires són adoradors de la pluja i de les humitats profundes dels alzinars i de les pinedes. La pluja és vida i és riquesa; més enllà dels índexs borsaris, al producte interior brut dels països s’hi hauria de sumar el cabal dels seus rius i la precipitació mitjana anual.Però, i això ja ens ho advertia Raimon, la pluja al nostre país no sempre sap ploure i –el que encara és més important– no sempre sabem valorar els riscos…

Girona, el temps de Fires

Quan el relat de l’any arriba als capítols de conclusió, a Girona és temps de Fires. Les fulles dels arbres de la gran devesa vora el Ter es posen d’acord per caure totes a una i els colors de la ciutat deriven de sobte cap als torrats, els taronges, els ocres i tota la gamma de rovellats. El cel, en canvi, sembla haver perdut la saturació tonal i només deixa entreveure uns quants tons de gris i para de comptar.Durant uns dies, de sant Narcís a Tots Sants, el temps només avança al ritme que imposa la gran nòria que gira entre les capçades dels vells plàtans. Al llarg del dia, a la gran esplanada de la Copa, refulgeixen entre gotes d’humitat els vidres trencats a bocins de les ampolles de cervesa i de nit el recinte s’omple de vibracions gegantines, que fan caure dels arbres les poques fulles que encara quedaven enganxades a les branques.Un àngel de bronze, al capdamunt del campanar de la catedral, s’ho mira tot amb l’aire de qui ha vist passar molts octubres i molts novembres, i un ex…

És dilluns...

Temps sense retorn i colors fecunds.Dies d’ombres i llavors de dilluns.

A vegades la pau

A vegades ens emboliquem amb disquisicions inútils –n’hi ha algun que ha passat la setmana comentant i opinant sobre la llengua que empra en Gerard Quintana a casa seva– i ens omplim la boca amb les declaracions d’algun entrenador de futbol, com si d’això en depengués el destí de la humanitat. Però el món gira i la història es continua escrivint, i l’escriuen precisament els que se la treballen.Aquest any, els pobles d’uns quants països del nord d’Àfrica, han canviat radicalment el rumb de la seva història. Primer va ser Tunísia, després Egipte i ara Líbia. Això sí, hi ha encara encara uns quants dictadors en actiu, però ja fa temps que han començat a tremolar i la fotografia de Gaddafi ensangonat probablement encara els posarà més nerviosos. Però aquests processos són imparables.Ara també hem vist com finalment al País Basc arribava la pau, una pau esperada i anhelada per tots. A més de la pau alguns també desitgen altres coses: uns volien veure la foto dels terroristes derrotats com…

A vegades la pau també és possible

Això és el que vaig publicar el 22 de març de 2006 i finalment ha arribat el dia...Potser vindrà el dia en què sabrem comptar els morts, tots els morts. Potser vindrà el dia en què sabrem abraçar-nos sobre la terra verda i podrem comptar, definitivament, tots els colors del verd. Potser vindrà el dia en què sabrem pronunciar tots els noms, sense recança, sense por, en pau i amb el cor sencer. Potser vindrà el dia en què l’esperança vencerà i tots sabrem estar en el nostre lloc i alçar la vista i aguantar la mirada. Potser aquest dia vindrà, avui sabem que serà possible.

Som Raimon

Som el que mamem i el que mengem, som el que tenim i el que anhelem. Som fets de la mateixa pasta que els nostres somnis i que les il·lusions. Som un reflex en la nit, som una petjada en la sorra, som un fil de fum que serpenteja entre els núvols baixos. Som la llengua que parlem, som el país on vivim, som el que són els nostres fills i el que han estat els nostre pares. Som vent d’eternitat i pols de present.Som totes aquestes coses i probablement també moltes altres, però, els que vam viure intensament durant el darrer quart del segle passat a Catalunya, també, d’alguna manera podem dir que som Raimon. Som les seves cançons i la seva veu que s’escampa imparablement per tots els intersticis de la nostra vida. És probable que també siguem altres coses, però fonamentalment som Raimon.Raimon representa una manera de ser i una sensibilitat que va molt més enllà dels tòpics nacionals i que s’escampa com una taca d’oli pels voravius que traça, a vegades, la intel·lectualitat. Raimon és par…

és dilluns...

Només el mar, amb l’embat constant de les onades, pot trencar la força tel·lúrica d’un dilluns d’octubre.


La cotització de l’esperança

Hi ha desastres naturals, incontrolables, impredictibles i inevitables. Terratrèmols, sequeres, inundacions o erupcions volcàniques submarines, com és el cas ara a l’illa del Hierro. Davant d’aquestes demostracions de força de la natura, els humans no podem fer altra cosa que fugir, perquè, al contrari que els déus mitològics, els nostres poders són limitats. L’escorça geològica d’aquest planeta, navegant en un mar de magma, va a la seva, per molt que ens entestem en pensar el contrari.En canvi, hi ha d’altres desastres provocats, aquests sí, per la pura incompetència de la raça de bípedes que habita aquest racó de l’univers. Ens passegem per ciutats amb l’aire enverinat, hem de netejar l’aigua dels rius que nosaltres mateixos embrutem i ens passem la vida intentant solucionar conflictes que provoquem reiteradament per la falta de coneixement i d’enteniment. Sembla com si fos part intrínseca de la nostra manera de ser, però en el fons tots sabem que no és així.Que tots els problemes d…

12 d’octubre

En el meu record, el 12 d’octubre sempre era una dia passat per aigua. Semblava com si la grisor del règim franquista regalimés per les canaleres i pels televisors. El dia de la Hispanidad, o de la Raza, o del que fos, era  essencialment en blanc i negre i la gent es passejava pel carrer sota el paraigües d’una realitat estranya, mirant de reüll l’aigua bruta que baixava pels embornals i que omplia les rieres i els rius menuts del nostre país, sempre disposats a desbordar-se per a inundar les cases dels més dèbils.Ja per naturalesa octubre és un mes bromós, tot i que aquest any ens han tocat uns dies assolellats, suposo que a compte dels dies de pluja del mes de juliol. Durant els 31 dies d’octubre el temps decanta ràpidament cap a la foscor, fins a l’1 de novembre en què ja s’oficialitza la tardor amb tots els seus ets i uts, i el dia dos en què se celebra, com en una mena d’aquelarre de la tristor, el dia dels difunts.Però ara, a més, l’esperit d’aquest mes corre en paral·lel amb l’…

és dilluns...

Dilluns, oh dilluns, la teva ambició neix de la llum dels diumenges i mor en les tenebres dels dies feiners.


Jobs en el núvol

D’Amèrica les notícies sempre arriben de matinada, embolicades amb els farcells i les sedes de l’imperi, amb els rebufs i les garlandes del Twitter o del Facebook. Quan el sol encara no gosa treure el nas pels intersticis de la persiana, ja comencen a entrar els titulars del New York Times, carregats amb la tinta més fosca d’aquests temps globalitzats que ens ha tocat compartir.Avui, entre el traços redibuixats de les helvètiques i les verdanes del meu iPad, ha sorgit la notícia de la mort d’Steve Jobs. És una mort llunyana, i fins a cert punt esperada, la mort d’algú que no coneixes, que només has percebut boirosament en la fredor de les pantalles i en el laberint tipogràfic dels diaris. És la mort d’una celebritat, un nom d’aquells que amb el temps farciran de contingut els reculls de citacions i els llibres d’història.Però Steve Jobs, en el meu cas i en el de molta gent, ha estat alguna cosa més, ha estat també una presència més íntima, perquè la nostra vida no seria el que és sens…

La bombolla discursiva

Les cerimònies civils, inauguracions, lliuraments de premis i tota mena d’actes públics, es farceixen sovint de discursos més o menys buits de contingut. Es deixen anar frases fetes, refranys i es repeteixen sense fi els tòpics que algú ja ha dit abans i que, generalment, no aporten absolutament res al desenvolupament de l’acte en si mateix. La majoria d’aquestes cerimònies les podrien executar tranquil·lament un grup de mims o uns orangutans vestits amb americana i corbata, o vestit-jaqueta si és el cas.Des que el món és món, i que algú va inventar els micròfons, els actes comencen entre les distorsions provocades pels altaveus que sempre estan descompensats i si la cosa requereix de suport audiovisual difícilment funciona com ha de funcionar. Els oradors arriben en l’ordre invers al seu rang i al seu catxet mediàtic; un presentador televisiu o un polític de primer ordre, per exemple, es poden permetre el luxe d’arribar amb un retard de trenta minuts o més i encara, quan entren a la …

Poesia i filosofia

L’altre dia, per una d’aquelles casualitats de la vida, vaig aterrar a l’Espai Mallorca de Barcelona, on es desenvolupava la presentació del llibre El pensament català, del qual en són autors Xavier Fossas i Jordi Puigdomènech. Aquesta obra, que té per objectiu oferir un petit tast del que han estat les grans figures del pensament català de tots els temps, l’ha publicat Documenta Balear i per tant ocupaven el lloc que els pertoca en l’ambaixada cultural de Mallorca a Catalunya.Just en l’instant d’entrar en la sala, en Xavier Fossas pronuncià una frase que em va corprendre i que m’obligà a quedar-me fins al final en un acte que fins aquell moment no m’anava ni em venia. Va dir: «la filosofia, igual que la poesia és un impuls del cor». No sé si tots els filòsofs poden estar d’acord amb aquest axioma, però els poetes segur que sí, perquè la filosofia i la poesia han seguit viaranys paral·lels al llarg de la història.També recentment, en boca de la poeta gironina Rosa Font, vaig poder esc…