Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2011

Elits i minories

Sovint es diu que la cultura és elitista. Ho diuen alguns amb el to agre dels que no comprenen o no volen comprendre, o bé amb ganes de justificar la poca audiència dels productes estrictament culturals, entenent la cultura des del punt de vista del seu origen, o sigui el de la creació. Però els creadors no pertanyen a una elit, ja els agradaria pobrets, ells simplement formen part d’una minoria intel·lectual. Les elits –em sembla a mi– són una altra cosa, una casta diferent, escollida fonamentalment pel seu nivell adquisitiu. Per exemple: els que poden gaudir dels restaurants guardonats amb estrelles Michelin i regentats pels «millors cuiners del món», són una elit; els que es dediquen a la dansa, la poesia, la filosofia o al teatre són simplement una minoria. Al nostre país la cultura creativa, allò que des d’algun dels seus aspectes es denomina «d’autor», és sistemàticament titllada d’avorrida i és apartada dels canals naturals per on hauria de donar-se a conèixer. Les grans editoria…

La tardor, la democràcia i altres articles de temporada

De cop i volta la temperatura s’ha anat adaptant al calendari, el sol ha deixat de brillar amb aquella insolència de l’estiu i els núvols van dibuixant animalets llanuts en el cel. Per fi ens hem pogut posar la roba d’entretemps i hem deixat de semblar guiris indocumentats. Els colors del paisatge inicien una decantació irresistible cap als ocres i els ambarins, els trens tornen a carretejar treballadors i estudiants i les voreres s’omplen de gent amb aspecte atrafegat. Aviat canviaran l’hora i els dies decauran inevitablement cap a la depressió lumínica, que arriba al seu punt més baix pels volts de Nadal. A les fruiteries començaran a lluir novament els productes saborosos de l’estació, els gossos passejaran amb la cua dreta i la corretja tibada i, finalment, arribaran les eleccions. Serà temps d’escoltar discursos i contra-discursos, de valorar somriures i ganyotes i d’escoltar, com sempre, les interessades valoracions dels sondejos i dels resultats, dels uns i dels altres. Però aque…

Apple shadow

Anacronismes

La crònica de la nostra civilització és una rècula de conflictes que, mirada des del present, es perd en la foscúria dels temps més remots. Les guerres, les epidèmies, els terratrèmols, les revoltes i els genocidis són la base i el fil argumental de la narració humana. Una narració a voltes embellida amb noms de grans personatges i amb un estofat de llorers que va fent xup-xup en els llibres d’història. El temps és la gran màquina trituradora que s’ho menja tot, es menja fins i tot la veritat, que acaba digerida en els intestins del present. D’aquests detritus en diem «anacronismes» i a vegades ens els presenten com si fossin menges suculentes. Fires medievals, recreacions històriques, representacions escèniques, fetes amb més o menys pressupost i amb molta Il·lusió. A vegades els anacronismes només afecten a la pell de l’assumpte i, sovint, són acceptats conscientment per tothom. Però n’hi ha d’altres que són més complexos i que arriben fins al moll de l’ós de la història, són aquells …

Girona Napoleònica

Heus aquí la sempre difícil tasca dels repòrters de guerra en les guerres fictícies...


Busquem en la llum

Hi ha històries que es perden en la nit dels temps i que es repeteixen en totes les cultures amb petites variacions i Jean-Claude Carrière les recull admirablement en els seus Contes filosòfics. Una de les quals és la d’aquell home que es mira al mirall amb ells ulls closos. La seva dona estranyada li pregunta perquè ho fa i ell respon el següent: «vull veure quina cara faig quan dormo». És com un acudit, no et fa esclatar de riure, però et fa pensar. Igual que aquell gag clàssic del clown que busca quelcom al mig de la pista i, al ser interpel·lat pel pallasso seriós, diu que està buscant la cartera que ha perdut al camerino. La qüestió és que si ho ha perdut al camerino perquè ho busca a la pista? Doncs la resposta és molt senzilla: perquè a la pista hi ha llum... De fet buscar allà on hi ha llum no és cap rucada, probablement no trobaràs precisament allò que busques, perquè evidentment no ho has perdut en aquell indret, però en la llum tens l’oportunitat de trobar alguna cosa i en la…

Plany de tardor

Desig de tardor, llavors de quintana. Desig de magrana, llavors de cançó.

El tatuatge

Darrerament s’han posat de moda els tatuatges, abans només eren cosa de mariners i de legionaris, gent ruda i de pell gruixuda. Ara, qui més qui menys, tothom va amb alguna cosa tatuada en les parts visibles de l’anatomia. Són coses de les modes, que comencen ves a saber com i acaben amb tota la patuleia seguint al flautista de torn, com la mena de ratolins embadalits que som. El cas és que aquests dies s’ha parlat molt d’una notícia que m’ha fet pensar. Es tracta d’una dona de 81 anys, veïna del comtat de Norfolk, que per estalviar-se feixugues anades i vingudes a cal notari, ha optat per fer-se tatuar al pit aquesta frase: «No em ressusciteu» i, no fos cas de quedar en el moment decisiu d’esquena, també s’ha tatuat un «Si us plau doni’m la volta» a l’espatlla. D’això se’n diu ser pràctic.  Segurament a partir d’ara les cases de tatuatges obriran una nova via de negoci: els tatuatges de darrera voluntat. No està malament, sempre ens diuen que per sortir de la crisi hem d’innovar, no? D…

Les cigonyes i la crisi

Les cigonyes són aus de nas potent, de coll sinuós i cames llargues. Sobrevolen pausadament els campanars de l’Empordà, esquivant com poden les capçades punxegudes dels xiprers i els serrells retorçats dels cables elèctrics. Són ocells migratoris, que tornen sempre al mateix niu d’on havien sortit, carregades amb un mocador de fer farcells al bec on hi porten els encàrrecs usuals de les pageses. Sovint les capçaleres dels llits dels nadons estan il·lustrades amb imatges de cigonyes, que les mares utilitzen com a metàfora per a explicar-los l’obscur origen de la vida. L’altre dia, en una grua de Girona, s’hi van reunir una cinquantena d’individus d’aquest plomatge. El seu perfil angulós rivalitzava directament amb l’estructura industrial on es recolzaven i la seva blancor poderosa ressaltava sense competència amb el fons de núvols que s’acostava lentament per llevant. No lluny d’aquell indret un quiosquer oferia als seus clients els suplements dominicals d’una realitat arrebossada de co…

Fantasmes

Un fantasma recorre els carrers del nostre país. Udola per les cantonades, gemega en les planures, arrossega el cadenam pels camins polsosos, barreja el seu alè amb l’aire viciat dels túnels del metro i amb el fum pudent dels automòbils. Va vestit encara amb amb pantalons curts i samarreta, calça espardenyes de plàstic i amaga el rostre darrere d’unes ulleres fosques. És el fantasma de la tornada a l’escola. Els pares i les mares comencen a tremolar, atabalats pel pes dels llibres, de les despeses i de les matrícules. Van com bojos intentant quadrar els horaris del col·legi amb les activitats extraescolars i l’horari de la feina amb el dels avis. I tot això sense deixar de pensar en la crisi, en la situació política internacional, en la pressió dels mercats i que l’univers s’expandeix ineluctablement. Els nens, després d’un parell de mesos de campar al seu aire, ara pugen per les parets com animals engabiats. Les PlayStation ja gairebé han donat tot el suc que podien donar i les criatur…

Menjar per viure

Tot va començar ja fa anys, quan un dia vam decidir que al nostre país ja érem prou rics com per anar a menjar d’hostal dia si i dia també. Els nostres pares i, sobretot, els nostres avis només visitaven un restaurant en dies comptats, era un luxe que la majoria no es podia permetre. A ciutat, aquesta mena d’establiments, eren freqüentats únicament per la burgesia local i per la gent amb possibles que estaven de pas. La resta, quan es sortia fora de casa, generalment es portaven el menjar en una carmanyola. Encara recordo un viatge amb els meus avis en què extraordinàriament vam fer parada en una modesta pensió de Castelló de la Plana. La meva àvia materna, estalviadora de mena, va embolicar un tall de carn empanada que havia sobrat del sopar i me’l va donar l’endemà al matí per esmorzar. En el seu codi genètic hi havia inscrit que aquella carn sobrant s’havia d’aprofitar com fos. Ara tothom es permet el luxe d’anar a dinar de restaurant, encara que sigui un menú del dia a vuit euros in…