Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2011

Quadern d’estiu (La platja)

Quan arriba l’estiu, el mar és com una mena de fita inexcusable, un horitzó que omple de sobte tot el paisatge dels dies de vacança. La gent deixa enrere automàticament els dies grisos, pastats amb la rutina dels quefers quotidians. Amb la blavor de l’aigua, sota l’atzur del cel, amb un sol que il·lumina i que dissol les preocupacions i els remordiments, la platja esdevé el més semblant a un paradís terrenal. Amb la seva escalfor de silici, la sorra de la platja acull gent de tota mena. Entre para-sols, cadires i tovalloles esteses, es creen regnes inexpugnables on les famílies hi viuen amb la mateixa desimboltura, o més, que al menjador de casa seva. Els nens criden, les mares vigilen i els pares dormen. Les noies de més bon veure intenten amagar els seus cuidats atributs i la resta exhibeix impúdicament els greixos acumulats durant l’hivern. Els dies de platja transmuten als que els viuen. Més enllà dels canvis evidents en la coloració de la pell, introdueixen en els individus altres …

Diumenge de Corpus

© Quim Curbet 2011 Leica M9 / Summicron 50 mm

El risc de la tecnologia

El món del coneixement humà, estrictament compartimentat i delimitat, ha estat difuminat per l’aparició sobtada de la informàtica. Després de passar per aquest filtre que ens ha imposat la tecnologia, ara tornen a irrompre amb força els conceptes d’universalitat, de multidisciplina i de coneixement enciclopèdic, però banalitzats i vulgaritzats. Tots ens veiem en cor, a través dels ordinadors, de fer qualsevol tasca que abans només la podia concebre un especialista. Avui en dia tothom pot exercir de comptable, advocat, metge, educador, arquitecte, dissenyador, fotògraf o mil coses més amb un ordinador connectat a la xarxa, amb o sense el coneixement necessari, i aquí radica evidentment el problema sorgit d’aquesta situació, perquè sense aquest coneixement de fons, podem arribar molt fàcilment a conclusions errònies. La tecnologia ens permet tenir a mà eines que abans només les persones que havien arribat a un nivell molt alt d’especialització podien tenir al seu abast. Avui tots podem in…

La química dels indignats

El passat no sempre pot respondre als nostres interrogants, és més, a vegades ni tant sols pot donar les respostes adients perquè aquestes cal buscar-les en el calaix de les idees, un indret folrat amb una matèria refractària al temps. A vegades em sembla que, amb el grapat escàs d’idees fonamentals que romanen al fons d’aquest calaix, es podria compondre una taula periòdica semblant a la dels elements químics formulada per Mendeléiev. A partir de les idees fonamentals, tothom elabora les combinacions i formula les seves propostes i, per molt virtuós que se sigui en el tema, ningú serà capaç mai d’anar més enllà de l’estructura atòmica d’aquestes nocions primordials. L’únic que podem fer és combinar els elements, les idees, en el laboratori de la vida i pregar perquè el resultat de l’experiment no ens exploti a les mans. Encara que, generalment, la perillositat de les idees precisament arriba quan s’hi juga poc, quan no es combinen les unes amb les altres. Les idees primordials com més …

El llast de la llengua

L’altre dia el conseller de cultura deia que Catalunya és un país amb excedent de talent. Produïm una quantitat immensa d’arquitectes, de dissenyadors, de directors de museu, d’escriptors, d’actors de teatre i de cinema, de periodistes i de tota mena de professionals que després no troben el lloc que els pertoca en el mercat de treball del país, ni el trobaran, perquè el mercat és petit i no creixerà mai suficientment com per encabir-los a tots. Una solució evident seria intentar produir només aquells professionals que el nostre mercat necessita, però això seria injust i, a la llarga, molt perjudicial, perquè el país ha de fer aflorar aquest talent, és una riquesa que tenim i l’hem d’explotar. Però per fer-ho hem de saber anar pel món i el domini de les llengües estrangeres evidentment no és el nostre fort, sobretot en el sector de la cultura. Cal dir que en els darrers anys ens hem equivocat fatalment els que hem cregut que tot girava únicament a l’entorn de l’ús i la reivindicació de …

Semprún

Jorge Semprún és un d’aquells personatges irrepetibles, amb el qual hem tingut l’honor de compartir, durant un temps, una mateixa mateixa època. Fill dels ideals de la República, va viure una concatenació d’esdeveniments que el portaren de l’exili a la Resistència, de la Resistència al camp de concentració i d’aquell horror a la militància política. Semprún va viure sota múltiples identitats i viatjà repetidament a Espanya en l’època més dura de la postguerra per a contactar amb la resistència antifranquista. Fou un dels primers que trencaren totalment amb el Partido Comunista de España i es dedicà frenèticament a escriure. Els seus llibres, i els guions cinematogràfics en els quals col·laborà, volten eternament a l’entorn de la memòria, de la seva i la dels altres, de la memòria real i d’una d’inventada que, quan es parla de literatura, a vegades és més real que l’altra. Però també parlen del compromís. El compromís de Semprún, a diferència d’altres, no és el compromís d’un intel·lectu…

Cita de dimarts

El personatge que interpreta Audrey Hepburn a Charade diu, molt abans d’existir el Facebook: “Conec a moltes persones i fins que no es mori alguna d'elles no puc conèixer a ningú més”.

La biblioteca

Una biblioteca és com una representació de l’univers. Els llibres que s’hi guarden, són el resum, l’alfa i l’omega de tot allò que sabem, o que creiem saber, o que ens hem inventat sobre l’infinit que ens rodeja i que ens aclapara. Tenir una bona biblioteca a mà és important, però, no ens enganyem, tenir-hi també uns bons bibliotecaris a dins, encara ho és més, de fet crec que és el més crucial. Quan els representants de l’administració ens parlen de les biblioteques que gestionen, sempre ens acaben marejant amb xifres, quan, el que és evident és que les biblioteques no es gestionen amb xifres, si es gestionessin d’aquesta manera simplement ja no n’hi hauria i els bibliotecaris s’haurien reciclat en una altra mena de funcionaris amb més profit per a un país com el nostre que viu en la societat de la retallada. Però, és curiós, les biblioteques continuen obertes i els bibliotecaris continuen amatents en la seva feina. Serà potser que compleixen una funció social? Serà que –com el futbol–…

Cita de divendres

"Enel fons,la mevapàtrianoésl'idioma -compassaamb lamajoriadels escriptors-,sinó elqueesdiu."
(Jorge Semprun)
Dibuix d'Eduardo Arroyo

Brams i barretades

Diuen a muntanya que quan la vaca brama surten vedells blancs. En un món com el nostre, quan la societat s’emprenya, apareixen ciutadans  indignats. Jo en sóc un d’ells, ja fa temps que ho proclamo i, encara que només sigui a benefici d’inventari, els deixaré anar unes quantes de les coses que he vingut dient en aquests articles des de que els escric a força de barretades. Primer. Ara en què la gent gemega per la qüestió aquesta dels pactes per formar govern als municipis: perquè no es canvia d’una vegada per totes la llei electoral? Sobre l’alcalde d’un municipi, sigui gran, mitjà o petit, recau  la responsabilitat de la majoria de decisions. Un alcalde és una màquina de signar decrets i, en canvi, només és elegit per votació indirecta. L’alcalde ha de ser, per llei, el cap de llista de la candidatura més votada i punt. Segon. En una democràcia els partits han de practicar el mateix joc al qual ens pretenen fer jugar als altres. Per llei s’ha d’imposar que els òrgans de govern de tots …

Cita de dilluns

Ahir, en una conferència sobre l’obra de Josep Pla, vaig escoltar en boca de Xavier Pla, professor de Literatura Catalana Contemporània i Teoria de la Literatura a la Universitat de Girona, una afirmació que no per òbvia val la pena repetir-la, sobretot als que –com jo mateix– tendim a fer-nos il·lusions: “Avui en dia pràcticament només els poetes llegeixen poesia”.

El campament

Hi havia una vegada un filòsof xinès que deia: «La pàtria és només un campament en el desert». Doncs bé, un grup de joves ha instal·lat una petita pàtria a la plaça de Catalunya de Girona, seguint la tendència general de la moda imperant. N’hi ha que només hi van a hores convingudes perquè estan enfeinats, però n’hi ha també uns quants que hi habiten permanentment. Segurament no tenen res més a fer, és un dels seus problemes i també un dels problemes més apressants del nostre país. Els acampats volen solucionar-ho mostrant la seva indignació contra el sistema capitalista, acampats –això sí– en tendes de campanya comprades al Decathlon. Quan el que escriu aquest article pretén fer-los una foto s’hi neguen, probablement tenen por de veure’s identificats quan, en un futur proper, presentin el seu currículum al cap de personal de la Caixa o al mateix Decathlon, si és que volen fer-se uns calerons treballant de temporada, per poder anar de vacances a una destinació exòtica i relaxant. Avui e…

Els malucs de la realitat

Aviat farà un any d’aquell 10 de juliol de 2010 en què ens vam reunir una bona colla de catalans al Passeig de Gràcia de Barcelona per a prendre el sol. D’aquella morenor de dissabte a la tarda ja en queda ben poca cosa, en un any el temps ha passat com si fos una piconadora sobre els anhels de tots nosaltres. No vull dir pas que ja no quedi res de tot allò, simplement que s’han anat superposant estrats i estrats de realitat sobre el que en el seu moment ens semblava que seria un punt determinant de la nostra història. La realitat és una capa bituminosa, que s’elabora bàsicament en les seccions d’esports dels diaris i a través del material pesant amb què els programes televisius asfalten allò que diuen “actualitat”. Aquests darrers dies el món ha girat al voltant del Barça i dels indignats, la setmana entrant es constituiran els ajuntaments i es parlarà de pactes i, una mica més enllà, ja tothom pensarà en les vacances, en les seves i en les dels famosos, en els biquinis de la parenta …