Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2011

Les ribes de Girona

 Probablement amb el mateix afany amb què viuen les formigues, els humans ordenem el món en funció dels nostres capricis, posem noms arbitràriament a les coses, mesurem l’alçada de les muntanyes aplicant la nostra reduïda escala de valors i sempre acabem mirant-nos el melic, pensant que l’univers gira al voltant d’aquella depressió arrodonida i arrugada que tots tenim al mig del ventre. Els atles i els mapes són l’expressió genuïna del nostre geni i també del nostre inconscient. A vegades sembla que la natura hagi posat els rius per separar districtes administratius o per embellir un paisatge amb els seus reflexes serpentejants. Tots vivim a la vora d’algun riu que ens defineix i ens ubica. Totes les ciutats amb glamur tenen una llenca d’aigua que les travessa, que serveix per a donar color a les postals que es venen als quioscs i per situar, a la seva dreta o a la seva esquerra, uns determinats barris i monuments que els turistes busquen incansablement en les guies de viatge. Els gir…

221 campanars

 Sobre el mapa de les comarques gironines s’hi escampa una variada mostra de campanars. Fa uns anys, sota el teulat de cadascuna d’aquestes esglésies s’hi albergava un rector i uns parroquians, una verge amb noms i cognoms i una manera radicalment diferent d’entendre la realitat que, posem per cas, la del campanar veí. Els nens, quan sortien de catequesi, per deixar ben clara la seva singularitat, anaven fins al llindar del municipi i llençaven rocs, rierencs, o el que calgués, contra els de l’altre poble.Aquesta visió de la realitat municipal ha quedat completament obsoleta, ja no hi ha suficients capellans per tocar totes les campanes alhora i els nens, s’hi s’han de tirar alguna cosa, ho fan per Internet. El món ha canviat i els 221 pobles dels quals en fa gala la Diputació de Girona han esdevingut un problema per la seva quantitat. Un país com Dinamarca, amb cinc milions d’habitants, amb himne nacional, cadira al consell de l’OTAN i una reina que sembla sortida de la carbassa de l…

La intervenció

L’any 1936 la República Espanyola no va tenir la sort que ha tingut ara el poble libi. Aleshores la Societat de Nacions, l’antecedent d’entreguerres del que després va ser l’ONU, es va declarar neutral davant del conflicte que esclatava al nostre país. L’ajuda, quan va arribar, si és que va arribar, ho va fer tard, clandestinament i a preu d’or. Els republicans espanyols es van dessagnar tràgicament mentre els del bàndol feixista rebien l’ajut incondicional i descarat d’Hitler i Mussolini.Però les democràcies europees, que són les que haurien d’haver ajudat a la democràcia espanyola, no en van tenir prou en declarar la seva neutralitat sinó que van constituir a Londres un “Comitè de la No Intervenció” per a poder vigilar el compliment del pacte establert per la Societat de Nacions. Aquesta política de la “No Intervenció” va segellar, a la llarga, el destí de tot un continent que, en el plaç de tres anys, entraria definitivament en una guerra mundial i tot per no haver parat els peus a…

El dia de la poesia

 Hi ha dies en què un no voldria haver de sortir de casa, jornades en què passen coses horribles i en què s’enyora profundament l’acollidora rodonesa del clos matern o, a falta de res millor, l’escalf dels llençols i la boirosa inconsciència dels somnis matutins. Hi ha matins grisos en què tot sembla posat en contra dels nostres interessos, les voreres semblen més estretes, els autobusos expel·leixen gasos directament a les nostres narius i els policies ens miren amb aquell posat que només reserven als sospitosos habituals. Hi ha dies en què es fa evident la gran conxorxa planetària, ordida secretament pels de sempre, contra les nostres rutines quotidianes. Tot és així fins que arriba el primer ocell de la primavera i es posa a refilar a l’ampit de la finestra. Probablement a causa d’una aparició com aquesta, la direcció general de la Unesco, reunida sobre els setanta-dos pilars de ciment que aguanten l’edifici de la seva seu a la plaça de Fontenoy, va decidir declarar el 21 de març D…

Opinó

 Cada dia em llevo amb una sensació estranya a la boca i se’m fa més difícil deixar per escrit la meva opinió sobre una realitat aclaparadora, que ens cau permanentment al damunt com una llosa. Quan encara no ens hem recuperat d’un ensurt, n’arriba un altre de pitjor. Ens assetgen les males notícies en totes les seccions del diari. Potser la inestabilitat és el caràcter dels nostres temps, el signe d’aquest planeta errabund en la senda del nou mil·lenni. Probablement ara la nostra obligació és lluitar per no empitjorar-ho. S’ha d’intentar confiar en les institucions legítimament establertes, però també hem de saber alçar la veu. En primer lloc acabem ja amb la dictadura d’això que en diuen “els mercats”, un eufemisme per a referir-nos a una minoria de privilegiats que intenten moure els fils del poder des de les clavegueres del crim organitzat –que no sempre es percep com a tal– i que són precisament els mateixos que ens han embolicat en tot aquest assumpte de la crisi. Ara, més que…

Carles Rahola

"Que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la noble i estimada Girona ni en qualsevol altre indret del món."

(Carles Rahola, afusellat el 15 de març de 1939)

La vida és això

 La mare d’en Forrest Gump deia que «la vida és com una capsa de bombons, mai saps quin et tocarà». Però potser la millor definició de la vida és la del metge francès Xavier Bichat, quan afirmava que «La vida és el conjunt de funcions que resisteixen a la mort». Viure, sobretot, és aquest desig de continuar vivint i la mort simplement és un dels seus extrems, l’objectiu de la vida és la recerca continuada i irrefrenable de la felicitat.Ningú ens ensenya a viure, les coses més simples les donem per sabudes, només ens preocupem pels grans conceptes abstractes i per les complexitats tecnològiques que ens envolten. Ningú ens diu com hem de ser feliços i encara que algú ho fes, probablement no acceptaríem mai aquesta mena de lliçons. Qui ens ha de dir com hem de viure? No n’han de fer res, es cosa nostra, de cadascú, a casa meva no hi entra ningú a posar lleis, només faltaria.Però cada vegada vivim en una societat més complexa, el que fem en aquest costat del món retruny automàticament a …

Hitler llegia molt

 El 31,7% dels joves catalans no llegeixen ni un sol llibre a l’any. La dada és contundent, si ens la prenem aïllada de qualsevol altra consideració. Els nostres fills no llegeixen, o llegeixen poc i per obligació, però fa uns anys aquesta situació era radicalment diferent? Fa trenta o quaranta anys la gent llegia més que ara? Jo crec que no, el que passa és que abans la majoria dels que no llegien se’n avergonyien i ara no, ara no llegir és normal i els lectors són una espècie de freakies. Però referir-nos a la lectura en abstracte és un engany, hauríem sempre de concretar. Quan parlem de llegir què volem dir? De fet navegant per Internet ens fem un fart de llegir, o no? El que passa és que parlar de lectura és parlar de llibres i, concretament, d’un cert tipus de llibres: novel·la, poesia i assaig, la resta els obviem mentalment. Fins i tot arribem a marginar subtilment un cert tipus de literatura que estigmatitzem amb el segell de “Best Seller”. Schopenhauer deia que «s’ha de llegi…

Març

 El mes de març sempre arriba abans d’hora, quan el febrer cau pel forat negre dels calendaris gregorians i l’hivern encara imposa les seves normes. Els vianants, inflats d’anoracs i abrics, omplen el reduït espai de les voreres, l’any comença a fer girar els seus engranatges, la llum del sol penetra ja fins al fons de la tarda i els pagesos es rasquen el clatell tot esperant que plogui o que no plogui, que nevi o que no nevi, que faci sol o que no en faci, perquè per això ells són pagesos i el mes de març és el mes de març. Els calendaris antics el dibuixaven amb tres cares: una que reia, l’altra que bufava i una que plorava, la suma de les quals podria simbolitzar i definir el verb “marcejar”. El març és un període insegur per naturalesa, els talps treuen el nas després de l’hivernada i els senglars comencen a passejar-se pels conreus. Els dallaires esmolen les seves eines i els impressors fan girar les màquines per imprimir el llibre que després serà el més venut en la diada de San…

Com organitzar la presentació d’un llibre

 Organitzar un acte cultural com, posem per exemple, la presentació d’un llibre, és una activitat d’alt risc. S’ha d’avaluar primer el marge que requereix l’impressor i l’enquadernador per tenir-lo acabat, no fos cas de no poder disposar de la publicació el dia assenyalat. Fer un llibre és com tenir un fill i sense nen evidentment no hi ha festa de bateig. L’organitzador ha d’estar en permanent contacte amb transportistes, distribuïdors, missatgers i tota mena de proveïdors fins al darrer minut. Lligar les agendes dels presentadors és com solucionar un Sudoku, tot ha de lligar: dies, horaris de trens, disponibilitat de les sales d’actes o de les llibreries. S’ha d’anar en compte de no ferir susceptibilitats, l’ordre dels participants no necessàriament ha de ser el mateix en la targeta d’invitació que en la taula i mai de la vida s’ha d’afegir una cadira a darrera hora, perquè tots es preguntaran amb qui no havies comptat. L’esdeveniment s’ha de promocionar a través de les xarxes socia…