Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2011

Desconstruint Catalunya

 Abans, als pobles, la cuina era cosa de les mares i de les àvies, dels dispesers i els fondistes. La gent menjava a casa i només anava al restaurant quan se celebrava una festa familiar molt important. Amb el temps i amb l’aclaparadora invasió dels costums urbans, la restauració ha anat prenent un protagonisme creixent en el conjunt de la societat i hem arribat fins i tot a un punt on hi ha cuiners que són considerats amb el mateix estatus que els grans artistes del renaixement. De fet, suposo que si Leonardo da Vinci o Miquel Àngel haguessin nascut en la nostra època –i en el nostre país–, segurament s’haurien dedicat a la desconstrucció i esferificació de qualsevol cosa que permetés ser desconstruïda i esferificada, en la cuina d’un restaurant amb moltes estrelles Michelin, on el menjar que t’ofereixen es degusta més a través de percepcions que no són les que tradicionalment es dedicàvem a aquests afers. La gastronomia, elevada al nivell de l’I+D, sembla ser la culminació del conei…

El dia en què vam aprendre a valorar la llibertat

 Viure diàriament en aquest planeta és un pou de sorpreses, cada dia ens anem a dormir amb notícies que ens trasbalsen i ens despertem amb d’altres que ens continuen afectant encara més. Anem construint rutinàriament el nostre currículum vital en funció de tot això i al cap dels anys ens adonem que hem anat deixant records d’aquest tipus, com una mena de molletes de pa, al llarg del camí de la vida. Els nostres avis parlaven de “l’any de la pera” i “d’abans de la guerra” com si fossin referències concretes, tan exactes com les dates interestel·lars en el quadern de bitàcola del capità Kirk de Star Trek. Molts dels membres d’aquella generació que va patir la guerra podien recitar fil per randa on eren el 18 de juliol de 1936 i, una generació després, tothom recordava on era el dia en què va morir Kennedy. Jo recordo perfectament aquell matí en què ens vam despertar amb la notícia de la mort d’en Franco i també ha quedat registrat en la meva bitàcola particular la caiguda del mur de Ber…

Argelers

 Argelers és un poble del Rosselló, habitat per Catalans del Nord i francesos del Sud. En el seu escut hi figura una argelaga que evoca llunyanament l’etimologia del seu origen, però hi afegeixen al seu nom allò de “sur-Mer”, perquè sempre va bé per atraure turisme. L’església parroquial de la Mare de Déu del Prat aixeca els seus murs just en l’indret on la serra de l’Albera es desfà en infinits granets de sorra i es barreja amb les aigües d’un mar que una vegada fou nostre. La platja d’Argelers és una llenca ampla, llarga i daurada que, en comparació amb les exhaustes i sobreurbanitzades platges de la Costa Brava, encara sembla un indret natural. Per un passeig flanquejat per tamarius i petites palmeres hi passegen jubilats amb gorra d’estiuejant i senyores amb gossets llanuts. D’un petit parc d’atraccions emanen sons infantils i una parada ofereix creps ensucrades per a berenar. En un intricat laberint de carrers s’hi amaguen xalets d’estiu de tota mena que porten per nom “Villa H…

ENTRE PEDRET I MARZÀ

Els trens passen de llarg, bramant llargs tocs de botzina, però avui els núvols han decidit quedar-se quiets entre les branques dels arbres, com si fossin les barbes d’un Déu antic. Un grup de coloms inquiets fa de guaita permanent sobre els vestigis arruïnats d’un castell medieval i un canyissar ressec alça les seves llances a la vora de l’església de Sant Esteve, que dibuixa, sobre carreus de granit, la seva silueta romànica en un paisatge traçat amb tiralínies.Els camins guarden secrets immemorials a la vora d’una riera d’aigües embardissades i les granges escampen en desordre tota mena d’objectes en desús, vehicles abandonats i plàstics que pengen desvergonyidament entre les vinyes.Contínuament passen petits estols de gavines, blanques entre la boira blanca, que sobrevolen a mitja altura els teulats de les cases i una cigonya despistada apunta el seu bec cap a la plana, on un ametller ha florit entre les alzines. Pedret enfonsa els seus peus en els Aiguamolls de l’Empordà, però Ma…

Quan les notícies no van de vacances

 L’actualitat és una bestia que s’alimenta amb les deixalles d’una societat que habitualment només se sap mirar el melic. Els mitjans de comunicació, en general, són fidels servidors de l’Actualisme, una doctrina filosòfica segons la qual no hi ha cap ésser immutable i tot es resol en el esdevenir continuat de les notícies, unes darrere de les altres, com una corrua de peixos que es devoren per la cua eternament. Per aquesta voràgine, en la qual ens mantenen immersos els canals de comunicació més addictes a l’actualisme, hi va passant una mica de tot. Avui és una revolució a Egipte, però demà pot ser la vetllada dels Òscar, o un escàndol de corrupció, o l’enèsim partit del segle entre el Barça i el Madrid. Tot ocupa el mateix espai i durant el mateix temps, tant li fa que morin dues persones en un accident de trànsit a Castelldefels que dos mil en un atemptat a Bombai. Les informacions de “darrera hora”, són com una mena de xàfec que s’ho endú tot claveguera avall. Ja sé que enyorar t…

Cites cultivades >

“La cultura és un llarg interrogant, els mitjans de comunicació tenen una resposta ràpida a tot, la cultura és el guardià de la memòria, els mitjans de comunicació són els caçadors de l’actualitat.” (Milan Kundera)

La cultura de la crisi i la crisi de la cultura

 Vivim en temps d’anticicló i el cel pesa sobre nosaltres com una boina de ciment. En un mar en calma absoluta, els vaixells han deixat de navegar, les veles han quedat només per fer bonic, per tot arreu les naus van a la deriva i els capitans criden: «Campi qui pugui!». Els més espavilats pugen a les barques de salvament i els que no tenim més remei que continuar remant, lligats com estem amb cadenes de galiot, ens dediquem a tapar forats amb el que tenim més a mà. Ens hem instal·lat en la cultura de la crisi. Les institucions tanquen les aixetes i alleugereixen pes, es retallen pressupostos i es comença a enderrocar l’estat del benestar. La dictadura dels mercats ha decretat l’estat de crisi i tothom ha d’acatar el toc de queda. Però, arribats a aquest punt, potser ja és el moment de dir prou, de rebel·lar-nos contra qualsevol dictadura i, si el vent no bufa, començar a bogar nosaltres amb força. No paguem als nostres governants perquè creïn problemes sinó per a solucionar-los. Alle…

Girona: el canvi en el canvi

 Sempre que pensem en una ciutat se’ns apareix com si fos una làmina inalterable, una fotografia fixada en el temps, en l’espai i en l’imaginari col·lectiu. Però les ciutats no són això, són elements vius que creixen, que es desenvolupen o que es degraden, però que ofereixen contínuament tantes cares per a ser contemplades com persones hi viuen. Fins i tot Girona, més enllà de la seva façana pètria, ens brinda tots aquests perfils. Quan s’acosten temps d’eleccions es fan avinents les maneres diverses d’entendre la ciutat i d’encarar els problemes que afecten a la comunitat en el seu conjunt. Des de fa més de trenta anys, els governs d’esquerres que han governat Girona, amb l’empenta de l’alcalde Nadal i de la seva successora, han anat dibuixant un projecte urbà i social que, amb les seves virtuts i les seves mancances, l’ha portat a consolidar una posició d’inqüestionable lideratge regional i a mostrar una imatge de ciutat envejable en molts aspectes. De cares a aquestes eleccions del…

El paradigma dels Drets Humans

 Els cercadors de metàfores durant molts anys hem navegat entre dos paradigmes pessimistes, el de George Orwell, aquell de 1984, en què s’imaginava un món futur –inspirat en el seu present– dominat per una ment totalitària i totalitzadora, i l’altre d’Aldous Huxley, on se’ns exposava un món feliç, en què l’estat havia eliminat qualsevol possibilitat de patiment, deixant un marge molt estret a la llibertat individual. El segle XXI, que no deixa de ser el temps futur on Huxley i Orwell projectaven les seves pors, s’ha anat perfilant lentament, en una barreja fatídica, en la direcció que ells apuntaven. Aquests darrers dies, hem dirigit les nostres mirades cap al nord d’Àfrica i hem pogut veure, pràcticament en directe, com el nostre temps prenia un gir decisiu i com ens instal·làvem definitivament en una nova situació de resultats impredictibles.Stéphane Hessel, autor als 93 anys d’un pamflet titulat Indignez-vous que és actualment líder en vendes a França, deia l’altre dia en un debat…

Traducció del poema de Fernando Sabino "De tudo ficaram três coisas..."

De tot quedaran tres coses...La certesa d’estar sempre començant...La certesa d’haver de continuar...La certesa de ser interromputsabans d’acabar...
Però farem...De la interrupció un camí nou...De la caiguda, un pas de dansa...De la por, una escala...Del somni, una passera...De la recerca, una trobada!
(Traducció: Quim Curbet)

Febrer

 Febrer és un mes enfonsat en la grisor d’un hivern que amorteix la vida. Et despertes cada dia entre els xerrics rondinaires de les gavines i la fred negra de Girona que s’apodera aviat del teu cos. Els gossos caminen sense ombra i els gats es pensen que són déus, escarxofats damunt l’escalfor d’una vànova. La gent camina sense ànima, el temps s’encongeix i s’estira, la lluna vella campa sobre els teulats i Mart llueix amb tot el seu esplendor. Els ametllers comencen a florir discretament en els marges i la primavera ja s’albira en la llunyania, com una petita llum rosàcia que comença a brillar des dels racons més amagats de l’imaginari col·lectiu. Febrer no és un bon mes per sotjar cap al passat, ni per instal·lar-se despreocupadament en un present ombrívol, el febrer és per mirar en direcció al futur. Totes les grans il·lusions es coven en el cor de la fred. És un mes de dites populars i pronòstics de rima fàcil, de candeleres que ploren i d’óssos que ballen. Fou durant un febrer c…