Ves al contingut principal

Noves figures del pessebre: 1. EL BOTIGUER

El botiguer és un personatge entranyable que encarna tota una tradició cultural ininterrompuda des de l’època gloriosa dels fenicis fins ara i que mereix figurar amb tots els honors en els pessebres de les nostres cases. Sota un rètol de suro empolsimat de neu artificial, la figura del tender fregant-se les mans s’hauria de posar just al costat del naixement. Quin sentit pot tenir  el Nadal sense l’infatigable comerciant que ofereix als pastors la possibilitat de comprar un present que –ben segur– farà feliç al nen Jesuset?
Tots sabem que si fos per les fúries satàniques dels descreguts, vençudes en just combat electoral, tot seria obscur i silenciós com l’infern, per tant tot bon pessebrista hauria d’instal·lar també una bona il·luminació que ressegueixi el camí fins a la cova i que il·lumini càlidament la porta de la humil botigueta. També seria recomanable instal·lar uns altaveus alimentats contínuament amb cançons de Nadal nostrades, que infonguin al pessebre el to adequat, l’ambientació precisa i el toc de qualitat que els veïns quan ens visitin sabran apreciar.
Entenc que algú, mogut per la bona fe i per la il·lusió del moment, es llanci a omplir de botiguers tots els racons del naixement, però és la meva obligació recordar-li que no és bo posar-n’hi més d’un en un mateix pessebre. De la mateixa manera que no s’ha d’escatimar amb pastors i  llenyataires d’alt poder adquisitiu, de botiguers com menys millor, per allò de la competència. També s’ha d’instruir als més petits de la casa que, igual que van movent les figures dels reis, també s’encarreguin d’obrir i tancar les botiguetes segons els horaris previstos pel Departament de Comerç de la Generalitat de Catalunya.
Ara que encara hi són a temps si us plau no oblidin de posar en el seu pessebre aquesta figureta simpàticament betzarruda que simbolitza, més profundament que altres, l’essència granítica del nostre país.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…