Ves al contingut principal

Miquel Duran: quan el paisatge és un pessebre


Un país és el que és gràcies a la gent que l’habita, als que cada dia llauren pacientment el seu producte interior brut i paguen religiosament els tributs i els impostos. Un país és el fum de les seves fàbriques, el poder de la seva moneda i el pes específic de la seva economia, de la seva capacitat d’innovació i de la preparació intel·lectual dels seus líders.
Un país és tot això, però també alguna cosa més. Un país és l’olor de la fusta cremada en una petita llar, és la fina capa de boira que cobreix els seus rius cada matí, són els colors d’un mercat a primera hora i el só de bronze de les campanes que s’escampa lliurament pels camins. Probablement sense aquestes altres coses que acabo d’enumerar un país encara seguiria essent un país, però no seria una pàtria.
Una pàtria no és res que es pugui sospesar ni comptar, són anhels, desitjos i somnis. Una pàtria és un paisatge que ens acomboia i que ens diu: «Tu ets d’aquí». Sens dubte, per raons com aquestes, quan arriba Nadal, a les cases del nostre país la gent hi posa un petit paisatge en un racó del menjador o de la saleta. Un paisatge, una pàtria, un pessebre, una bandera que oneja al vent.
Com en tot hi ha gent que són virtuosos del seu art i fins i tot n’hi ha que dediquen una part del seu temps a fabricar pessebres. En Miquel Duran n’és un. En el seu cas segurament no podria ser d’altra manera, perquè ell viu envoltat pel paisatge de la Garrotxa que és la pàtria dels pessebres o, si més no, és la pàtria dels paisatges, que ell també sap captar amb la finor del seu pinzell.
Però un fabricant de pessebres és un fabricant de somnis, un recreador de paisatges, un patriota. En Miquel Duran és tot això i per aquesta raó l’Associació de Pessebristes de Girona l’ha convidat aquest any a exposar els seus pessebres i jo us convido a visitar-los, els seus i els dels altres, perquè en ells hi trobareu l’essència del nostre país i sentireu novament aquella sensació que us recorre la pell quan penseu que, més enllà de les nostres eixorques vides, alguna cosa de nosaltres quedarà per sempre.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…